Categoría: Dossiers

Imaginem, en temps preterits, una chicona, ya en la majoria d’edat, que viu en una familia tradicional en una epoca en la que ningu qüestionava l’autoritat dels pares. El sou que guanya treballant el dona integre al pare cada mes. Potser este li done una chicoteta paga fixa, pero, si vol alguna cosa mes, com fer-se un trage nou, o qualsevol atre gast extra, ha de demanar-li diners al pare, i ell, segons les circumstancies, li’ls donarà o no. Per una atra banda la chicona te germans que, per ser chics (les ninetes dels ulls dels pares, el futur del llinage) conseguixen sempre mes atencio. Alguns d’ells estan en l’universitat, o tenen treballs importants, per lo que necessiten estrenar trage cada cert temps per a no perjudicar la seua image i el seu futur, mentres la chicona se pot recosir el trage vell aguantant-lo un any darrere d’un atre; i els germans que no treballen o guanyen un sou baixet, tambe reben mes atencio, perque no arriben a final de mes i, al cap i al fi, la chicona es espavilada i s’apanya sempre en lo que te. La chica, educada en el masclisme, se sent en el fondo orgullosa de contribuir mes que ningu al sosteniment de la familia. I, encara que, de tant en tant, se queixe, en un cumplit -“No t’enfades chiqueta, que te poses molt lleja. Tu, que eres la mes bonica del mon. I la mes simpatica”- se conforma.

Davant d’esta situacio, una amiga, mes “progressista” que ella, li ompli el cap d’idees de dignitat i llibertat, insistint en que no hi ha dret ad esta sumissio i que ha de trencar eixa dinamica eixint d’eixa casa. Pero esta amiga, que presumix de feminista, no es capaç tampoc de superar el masclisme en el que ha segut educada, per lo que l’unica solucio que se li ocorre es que se busque un home per a casar-se, aixina se lliurarà de l’autoritat paterna. Li propon deixar de ser “filla de” per a passar a ser “esposa de”; substituir una sumissio per una atra.

Al poble valencià, en esta Espanya, tal i com l’han dissenyada, li toca el paper de chicona. El pare Estat se queda els nostres imposts i nos dona, sempre de mala gana, lo que ell considera oportu. En canvi unes atres autonomies mereixen sempre majors inversions, perque tenen mes caracter (son els chics) o perque mai arriben a final de mes (o perque son la nineta dels ulls del govern de tanda) i, al cap i a la fi, nosatres acabem ingeniant-nos-les per a eixir avant. I tenim tan assumit este rol femeni (el regionalismo bien entendido) que, encara que nos queixem, estem orgullossisims d’ofrenar debades les nostres glories a Espanya i de sacrificar-nos en benefici de la “unitat familiar”. I nos donem per pagats quan nos fan un cumplit alavant-nos el sol, les plages i este clima tan envejable, o el nostre caracter tan obert, que fa que sigam l’autonomia mes acollidora, a on els forasters s’integren mes facilment (perque en el fondo no necessiten integrar-se, som nosatres els qui nos amolem als de fora).

I l’amiga del consell es, per supost, el catalanisme, que porta decades omplint el cap dels valencians en idees de dignitat i llibertat, i que, encara que se faça passar per valencianiste (“feministe”), lo unic que propon es que canviem d’amo. Trescents anys de provincianisacio han destruit l’autoestima d’este poble. Alguns busquen mil excuses per a justificar el ninguneig que nos arriba de Madrit, i uns atres, tan coents o mes que els anteriors, queixant-se d’eixe centralisme, tenen tan assumida la seua condicio provinciana que son incapaços de pensar mes solucio que substituir la sumissio a Madrit per la sumissio a Barcelona; un regionalisme per un atre.

Està clar que la solucio al problema de la subordinacio femenina passa necessariament per un increment de l’autoestima de les dones. Ser “filla de” o “esposa de” nomes son circumstancies -per mes que importants- en la seua vida, no la seua essencia, que es la de ser elles mateixa.

Està clar que la solucio als problemes de subordinacio provinciana dels valencians passa necessariament per l’increment de la seua autoestima. L’integracio en Espanya o les relacions en Catalunya han de partir de la base de que nosatres som essencialment valencians.

A mida que s’acosten les eleccions municipals i autonomiques de 2015 se posa mes de relleu esta polarisacio. Practicament tots els partits s’autocalifiquen de valencianistes, i tots demanen unir forces per a combatre una o atra de les subordinacions descrites. Aixina al valencianisme se li vol exigir que trie a quin regionalisme unir-se, i l’argument es sempre l’urgencia de fer front a l’atre. Pero deixar de formar part de la “familia” espanyola per a convertir-nos en un “païs” catala mes es tan absurt com continuar transigint en l’humiliacio permanent del restant d’Espanya a canvi d’evitar la catalanisacio.

El valencianisme autentic se n’ix d’eixa dicotomia, situant-se en un pla diferent, en el de la plena autoestima, des del que es impensable fer concessions a una sumissio per tal de combatre l’atra. Perque el valencianisme no se pot definir mai pel rebuig de lo que no som, sino per l’afirmacio rotunda de lo que som, valencians.

Josep Peiró i Bertomeu
Vicepresident del Rogle Constanti Llombart

Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2014

Quan Jaume I conquista el Regne de Valencia, davant la pretensio de la noblea de trossejar-lo per a repartir-se’l, decidix, pel contrari, consolidar-lo, mantenint la seua integritat i dotar-lo d’uns Furs propis. Era la manera de llimitar el poder de la noblea i aumentar el seu propi poder.

La garantia real de l’independencia del regne incorporat a la Corona, un fet sense dubte beneficios, tindra a la llarga unes derivacions negatives en el futur del poble valencià, en conseqüencies que arriben fins als nostres dies.

El poble valencià no ha tingut que lluitar mai per la seua independencia, li fon otorgada per Jaume I i, com es sabut, lo que se rep debades no se valora com lo guanyat en esforç. L’unic moment en el que perillà la seua integritat se resolgue en un acte diplomatic -per mes que energic- en el que Vinatea recordà a Alfons II el seu jurament dels Furs i este respongue en la llealtat esperada, tal com havien fet els seus predecessors i farien en avant tots els descendents del Casal d’Arago.

En eixe periodo els valencians podiem acodir directament al rei per a que resolguera els contrafurs o dictara privilegis, i obteniem immediata resposta. Fon l’epoca d’esplendor del nostre regne, el qual comença el seu decliu en el moment en que s’unixen les Corones d’Arago i de Castella. A partir d’ara el nostre rei es tambe l’emperador d’un vast territori que deixa la governacio dels -per ad ell- menuts regnes peninsulars en mans de virreis, i per ad estos la prioritat es guanyar merits en la Cort; per tant, no els importa tant resoldre els problemes locals, com aplicar, i si es precis impondre, la politica real.

El poble valencià, acostumat a apelar a un rei proxim i just, no està aveat al joc brut, a defendre’s de les trampes, a fer-se respectar, i es troba sempre a merce dels interessos que rodegen el poder en la Cort. Es com eixos chiquets massa protegits pels pares als qui, a l’arribar a la vida adulta, els falten recursos per a enfrontar-se a la mala fe d’uns atres. Esta forma de ser arriba fins als nostres dies, en els que no son pocs els valencians que han esperat de Joan Carles I, inclus apelant directament ad ell, una intervencio per a resoldre els conflictes que tenim, obtenint, per supost, el mateix resultat que durant els ultims cinc cents anys, cap.

L’Historia, sense dubte, hauria segut molt diferent si, en ocasio del fet de Vinatea, l’integritat del regne s’haguera hagut de defendre en una guerra. Es facil supondre que alguna de les batalles decisives sería una fita en la memoria que plenaria d’orgull, i serviria d’advertencia, als valencians. No fon el cas, i hem de felicitar-nos de que la nostra no siga una historia de guerres, sino d’art i de ciencia, i de treball dur i honrat, pero tambe es hora de valorar eixa independencia que, si no nos costà guanyar, si que saberem honorar en llealtat; una llealtat que fa sigles que no troba contrapartida. Hem de dependre, entrat el sigle XXI, a guanyar-nos el respecte, a rebujar les ingerencies alienes, que no busquen mai el nostre profit, i a preocupar-nos per que el nostre present i el nostre futur siguen autenticament nostres.

Josep Peiró i Bertomeu

Vicepresident del Rogle Constanti Llombart

Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2012

A propòsit del procés català, l’estructura de l’estat i les seues possibles variants estan en totes les discussions polítiques. Pero, realment, ¿se té clar quines són les característiques i diferències entre les distintes ideologies i opcions territorials possibles? Fem un repàs.

Comencem per les ideologies:

  Centralisme: Defén que tots els habitants d’un estat formen part d’un mateix i únic poble i que la sobirania política residix en la totalitat d’ells, sense divisió, de manera que les distintes parts que el conformen no tenen una identitat pròpia lo suficientment diferenciada com per a tindre una organisació política o llegislativa distinta.

  Regionalisme: Encara que també sosté que és en la totalitat dels habitants d’un estat a on residix la sobirania política, accepta que les distintes parts que el conformen puguen tindre la suficient identitat pròpia com per a asumir una certa capacitat organisativa o llegislativa, especialmente en els aspectes culturals i educatius, pero en cap cas que puguen decidir abandonar l’estat de manera unilateral.

  Nacionalisme: Defén que el territori on es situa, siga o no un estat, és una nació, és dir, que té una identitat pròpia, cultural, llingüística i històrica, diferenciada i no supeditada a cap atra. Si el territori forma part d’un estat, defén que tinga capacitat organisativa i llegislativa i encara que pensa que la sobirania política residix en els habitants del territori, no necessàriament aspira a que siga un estat independent. El Regionalisme i el Centralisme, segons el grau, són realment nacionalismes referits a territoris que ya conformen un estat independent.

  Sobiranisme: És una ideologia de territoris que formen part d’un estat, puix no només sosté que la sobirania política residix en els habitants del territori, sino que defén la necessitat de separar-se d’ell i constituir un estat propi. No necessàriament ha de tindre una base “nacional”, en el sentit d’estar basada en una identitat diferenciada, sino que pot basar-se en motius econòmics, geogràfics, etc.

En quant a les distintes formes d’estructurar un estat tenim les següents:

  Unitari: És l’estat totalment homogéneu organisativament i llegislativament. Existix un únic orgue llegistatiu central, un únic poder judicial, i una única Facenda que repartix els recursos i les inversions entre les distintes parts de l’estat segons el criteri del govern central. Són aixina els denominats estat-nació, per la seua pròpia naturalea, com Irlanda, Portugal (peninsular) o Colombia; mentres que entre aquells que no complixen eixa condició prèvia el més significatiu es França.

  Regional / Autonòmic. En ell existix una llegislació comuna a tot l’estat, aprovada en l’orgue llegislatiu central, que marca les directrius principals en matèria de drets i d’organisació territorial; i existix un únic poder judicial. No obstant, els distints territoris que el conformen tenen una certa capacitat llegislativa i, inclús, impositiva, pero no com a reconeiximent d’un dret, puix no son considerats com territoris sobirans, sino com a cessió de funcions del govern central i, per tant, revocable. Esta manca de reconeiximent de sobirania fa que les regions/autonomies no tinguen capacitat per a separarse unilateralment. Les competències assumides pels distints territoris no han de ser necessàriament les mateixes ni en el mateix grau. Són eixemples Espanya, Bèlgica, China o Perú.

  Federal: A nivell pràctic és molt paregut a l’autonòmic: les distintes parts que el conformen (estats) tenen autonomía política i llegislativa inclús en exclusivitat en certes matèries; tampoc tenen llibertat per a eixir-se’n, i pot ser simètric o asimètric; pero la capacitat llegislativa del govern central és molt més llimitada, de forma que la llegislació, inclús en drets bàsics, en els distints territoris pot ser molt distinta. Hi ha també una diferència en la manera com s’ha conformat, puix les federacions ho fan per la voluntat d’unió de territoris sobirans que la cedixen en favor de la federació. Són estats federals Gran Bretanya, els Estats Units d’Amèrica (USA) o Brasil.

  Confederal: Se forma per l’unió voluntària de territoris sobirans (estats) que no renuncien ad ella, de forma que continuen tenint plena capacitat llegislativa i possibilitat d’abandonar la confederació de forma unilateral. L’unió dels estats se plasma en
un document que bàsicament estipula la relació entre ells, i la llegislació generada des del govern central s’aplica als estats, no directament als ciutadans, i se fa per acort entre els territoris. Són una confederació Austràlia i, la que tenim més próxima, l’Unió Europea. Els USA ho foren fins la Constitució de 1787.

Albert Marín

Dr. Ingenier Industrial

Publicat en el dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2013

M’agradaria dir-vos eixes coses

que es fan espiga o llum a la paraula.

M’agradaria tindre sense núvols

el goig que es torna veu des de l’entranya.

Pero tinc un dolor enmig la llengua

que em fa tancar els llavis ple de ràbia,

quan veig el fill negat que mistifica

l’orige de la llengua valenciana.

 

Tinc un desig de paus i de concòrdies

marchant unidament per eixa causa

que no coneix l’engany, ni mai té dubte

quan sembra de Senyeres nostra pàtria.

I cride al poble meu. Cride a la terra

que sap quallar el fruit de nostra parla

per tal de que no calle ni claudique

davant de qui la ven, o la regala.

 

Que estem farts d’enemics i no de fòra

Estem sabent quí monta la batalla

per ser protagoniste d’eixa lluita

que li ompli de misèries la bojaca.

Estem cansats de vore les consciències

dispostes a l’oferta i la rebaixa,

per tindre camp obert a la mentira

i anar minant el tronc de la paraula.

 

Que hui tens valencians desfent l’història.

Hui aquells que ahir semblaven aigua clara

s’han despullat d’hipòcrites mesures

i han descobert que el joc tenia trampa.

Hui s’han llevat de colp la pell d’ovella

que ahir duyen per tota indumentària

els llops que preparaven l’envestida

per traure-li profit a la mudança.

 

I allò que pareixia una victòria

que al poble com en somis esperava

s’ha transformat en guerra sorda i dura

que hui estem tots patint potser massa.

Han dividit els hòmens i la terra.

Han destrossat la nota que agermana.

Han contrafet l’essència constructiva

sembrant l’antagonisme i la distància.

 

Han amerat de dubtes a eixe poble

que busca veritats en l’hora blava

deixant caure una boira que li oculta

la font en llibertat de l’esperança.

Ningú no sap per qué la veu es trenca.

Ningú no sap quí cobra ni quí paga

I yo dic que és Valéncia la que plora

per tant de fill postís i tanta estafa.

Si tots els valencians no anem a una

sabent que estem jugant-nos nostra raça,

¡serem un poble inútil sense meta

eterns esclaus d’un amo i una vara!

¡Germans! ¡Lliures germans de branca nova

que no voleu servir a gent estranya!

¡Unim-nos colze ab colze! Que es remonte

la veu i l’esperit per eixa causa

que és justa perque és nostra des de sempre

i té que ser, per nostra, valenciana.

 

Hui estem tots esperant eixa collita

que vol donar el fruit de la paraula.

Estem esperançats davant la nostra

Valéncia que vol créixer lliure i ampla.

Pero no confiem en els milacres

a l’hora de lluitar contra la farsa.

Parlem i parlem fort. Que ningú afluixe

el pas davant l’obstàcul si és que s’alça.

Perqué si es pert la fe i es calla l’home,

¡voreu com és la pedra la que parla!

 

Anfós Ramon i García

Publicat en el dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2013

Torna la data perenne, la festivitat puntual en la que per un dia es destapa l’orceta de les essències. Unflem el pit envalentonats de la grandea colectiva, de les efímeres i distants victòries de les que apenes queda, com calcigades, vells esguells, recialles de novells estandarts mai renovats. I és eixa, i no cap atra la nostra desgràcia, la plena consciència de la nostra potencialitat i l’omplida i conformista perea de buscar noves fites en les que tornar a engrandir la nostra història colectiva donant faena als cronistes i sermoners en festivitats com la que hui es celebra.

Reneguem any darrere d’any lo mal que estem i, no obstant, conseguim, en l’ajuda dels polítics estatals i autonòmics, en passió d’esclaus, complicar encara més la situació, adaptant-nos ad ella sense avalots comunitaris ni cap senyal d’oposició distinta a gemecs, renecs, pantaixos i algun aïllat estraleig. Atifells i ferrages de ploradores pero res mes i ausades que enguany tenim motius per a la brama, pero com sempre, silenci,

Un poble, una colectivitat sociopolítica es sosté sobre tres pilars fonamentals, la seua cultura  -en la que entre la llengua propia, en el nostre cas, la valenciana-, la seua economía i les seues institucions privatives. Els valencians patim l’agressió castellanòfila, en menyspreu altiu i arrogant, i catalanòfila, de tints neocolonialistes i anexionadors. Les dos es beneficien dels colaboradors necessaris locals, els quals, en bona dosis de provincianisme i autodi, miren enlluernats cap ad atres polaritats de referència. Este fenomen no és privatiu de l’àmbit cultural, ocorre lo mateix en el món polític local a on els referents, que no líders, de les sucursals locals dels partits estatals han segut incapaços, en casi quaranta anys de democràcia, de conseguir una finançació digna. Si la seua incapacitat en este punt és manifesta, qué anem a dir de la justa arribada d’inversions o de la defensa de la valencianitat de la banca propia, en mans forànees a dia de hui. Estes reclamacions no són incompatibles en la defensa d’un bon us d’uns diners i una facenda que provenen de l’esforç dels valencians.

No obstant, la realitat és que ni uns ni atres han conseguit que se nos sufrague el deute històric, com si han obtingut autonomies més favorides i manco solidàries que la nostra. Ni uns ni atres, i ausades que han tingut oportunitats, han arreplegat de l’estat un model de finançació just i equitatiu per als valencians, i ni uns ni atres han lluitat en la vehemència exigible per mantindre la valencianitat de les entitats financeres privatives, de forma que, exceptuant l’honrosa excepció d’alguna caixa pròpia de chicotet tamany, el fluix econòmic transita per les dos polaritats estatals que, oh casualitat, són les que tracten de despersonalisar-nos en les actituts adés descrites.

Fallant estos dos troncs vitals de tot roure que es precie, la potencialitat econòmica, frut de l’esforç i l’innovació característiques d’este poble, més pronte o més tart, anava a vore’s repercutida desfavorablement per l’incompetència política dels nostres representants electes. La competitivitat depén de la capacitat d’exportar fàcilment els nostres productes, de la pressió fiscal sobre els mateixos i de les competències, lleals –lícites- o deslleals –ilícites- que patixquen. En cap d’estos punts ha hagut una voluntat política per a obtindre els més alts estàndars de desenroll i ara llamentem els alts percentages de desocupació. No estaria de més que bona part de l’empresariat analisara el seu suïcida entreguisme ad algun antic dirigent autonòmic.

Les circunstàncies actuals nos duen a dos partits estatals, la conducta dels quals ha segut ya descrita; atres dos, EUPV i Compromís que pequen de la mateixa catalanofília i, especialmente el segon, oblida sa virulenta lluita contra la corrupció quan la mateixa afecta al seu soci en les llistes europees, CIU i un tercer, UPyD, d’una clara i emergent castellanofília. Davant d’estes opcions, es fa més necessària que mai una nova veu privativa que defenga la valencianitat des d’una estricta òptica valenciana equidistant de les dos polaritats nomenades. Valéncia serà valenciana o no serà i eixe ser depén única i exclusivament de la societat valenciana de la que formem part. Nostre és el repte.

 

Francisco J. Tarazona

Doctor en medicina

Publicat en el dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2013

La celebracio pels valencians, el dia de Sant Donis, de l’entrada de Jaume I en la capital del regne musulma de Valencia, conta en una llarga tradicio. Començà a celebrar-se d’una manera solemne per al primer centenari de la gesta, i ana repetint-se successivament, primer en els centenaris, despuix en diferents freqüencies, fins que a finals del s. XIX, en la visita al recent inaugurat monument al Conquistador en el Cap i Casal, es faria anual.

L’importancia d’esta data, que significà l’incorporacio al cristianisme i al mon occidental fon fonamental, i aixina la festa del 9 d’Octubre començà a organisar-se seguint tot un protocol que implicava, especialment, al govern de la Ciutat, aço es al Consell Municipal, i conjuntament tambe a diferents institucions civils, religioses i, com no, militars.

Des del moment en que la Senyera Real es convertix en l’emblema protagoniste que presidix la festa -no debades representava al mateix rei- tot un ritual marcarà l’organisacio i el desenroll de la celebracio. Un protocol este que es troba recopilat, junt a uns atres, en el Llibre del Ceremonial.

Este llibre arreplega el conjunt d’actuacions, de reglamentacio –obligacions, assistencies i funcions- dels Jurats, Racional, Sindics, oficials i funcionaris representants de la Ciutat, aixina com de normes protocolaries. Es tracta d’un codex manuscrit que en 1696 havia acabat de redactar, i tenía preparat per a la seua impressio, Felix Cebrian Aracil, personage que ocupà distints carrecs en l’administracio de la Ciutat: Jurat en diferents ocasions, Racional (1695), Prohom del Quitament (1696), Sindic de la Cambra (1702), Administrador de Sises -imposts- (1705)…, i que prengue partit pel bandol borbonic en la Guerra de Successio, lo que feu quedara separat del carrec que ocupava per orde expressa de l’Archiduc i, encara que la contenda es resolgue a favor dels borbonics, mai va ser restituit en cap carrec foral degut a la mateixa abolicio dels Furs decretada per Felip V.

El mateix autor, en referir-se a la seua obra indica que no es tracta d’un epitom o recopilacio, sino d’un verdader espill en el qual les autoritats han de mirar-se i a on trobaran l’idea mes perfecta per a governar en prudencia. En realitat constituix tot un corpus que arreplega i fixa cóm es celebren diferents actes, festivitats, i com es resolien distintes situacions de caracter solemne o de representacio estamental.

Este llibre, dedicat a la Ciutat -Cap del Regne- es conserva en l’Archiu Historic Municipal de Valencia ciutat i constituix una joya per ell mateix, pero especialment per l’informacio que reporta en relacio a l’estatuts que havia de sarlvaguardar-se per als carrecs municipals quan actuaven com a tals i en representacio de la ciutat Cap i Casal. De fet esta denominacio -que denota l’importacia de la capitalitat en relacio a l’estat- apareix referenciada de manera destacada. Alguns historiadors en estudiar el text no dubten en calificar-lo com un manual per al bon govern.

La gran festa valenciana de la commemoracio de la Conquista cristiana no solament queda registrada en el Ceremonial, mes encara s’ilustra arreplegant la configuracio i el protocol que havia d’observar-se en relacio a l’exposicio de la Senyera i la processo civica que s’organisava. Set pagines -les foliades en els numeros 162 a 168- dedica a l’explicacio, en text i dibuixos, de la referida distribucio d’oficials, carrecs, milicia… que acompanyen a la Senyera des de la Casa de la Ciutat a la Seu. Queda reflectit tot el protocol que s’ha de seguir des del moment en que la Senyera es enarbolada en el balco -a les set de mati- per l’Archiver Racional, els actes dins la propia casa (missa, veneracio de la reliquia de Sant Jordi), l’organisacio de la desfilada precedida per la Real Senyera que es devalla mentres la Companyia del Centenar de la Ploma realisa la corresponent salva, la descripcio de l’itinerari, l’entrada a la Seu, la disposcio que alli ha d’ocupar -al costat de l’Evangeli, junt a la reliquia de Sant Jordi- i el lloc que han d’ocupar autoritats i carrecs, parroquies…, aixina com el recorregut que es fara per a tornar l’Ensenya dels valencians.

Juli Moreno i Moreno

Historiador

Publicat en el dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2013

“Pasaron unos meses, y un día, el mismo señor Marqués de Estella, sin venir a cuento, en una de esas declaraciones en que tan insubstancialmente agraviaba a unos y a otros, ocurriéndosele censurar que los valencianos se pusieran en pie y se descubriesen al ejecutarse su Himno Regional, y de una manera indirecta vino a ordenar que esa costumbre debía desaparecer. Y ocurrió que a partir de aquel día, el Himno despierta mayores entusiasmos, y que esos entusiasmos su(se) subrayan, cosa que antes no ocurría, cuando a continuación, con un celo verdaderamente ridículo, se exigió que tras el Himno Regional había de tocarse el Nacional.”[1]

Durant molt de temps, els valencians nos hem preguntat per qué en el nostre dia nacional, el 9 d’octubre, sona despuix de l’himne valencià el d’Espanya. Este contrasentit s’ha intentat explicar des d’alguns sectors com una forma d’honrar a la Senyera, cosa difícilment sostenible puix la forma comuna de fer un acte del genero és en 21 salves. Ademés, si es vol fer qualsevol cosa pereguda ¿per qué no es fa en la marcha del poble al que representa, es a dir, en la Marcha Real Valenciana? Tal vegada estes paraules de Jordi de Fenollar nos presenten una visió més pròxima a la realitat de perqué sona l’Himne d’Espanya quan acaba el de Valencià en la nostra celebració pàtria.

Jordi de Fenollar és un dels pseudònims utilisats per l’escritor Teodor Llorente i Falcó (Valéncia ciutat, 1879-1949), fill del famós poeta renaixentiste del mateix nom. Com a periodiste va dirigir Las Provincias des de 1905 fins a 1949 i va colaborar en diversos diaris, no només de Valéncia, utilisant diversos pseudònims. Va publicar llibres com, En defensa de la personalidad valenciana (1930), un recull d’artículs publicats en Las Provincias; Mistral i Llorente, recull d’impressions (1932), Memorias de un setentón (1942-1948) i va fer les anotacions i edità l’Epistolari Llorente (1942-1948). També fon secretari de Lo Rat Penat (1931, 1948) i Director-decà del Centre de Cultura Valenciana (1939-1941).

El fragment citat forma part d’un artícul publicat en Las Provincias el 19 d’abril de 1930 –despuix editat– com a contestació a un atre artícul aparegut en el diari ABC, a on es criticava l’incursió d’acadèmics de les llengües no castellanes de l’Estat Espanyol dins de la Real Academia de la Lengua. L’artícul sancer és molt interessant per a fer un repàs a l’història de la nostra Nació, dins d’un règim totalitari espanyol com fon la Dictadura del Marqués d’Estella (1923-1930).

Aixina puix, per lo anteriorment expost, veem que l’interpretació de l’Himne d’Espanya despuix de l´Himne Valencià no és com s’ha dit una forma d’homenajar a la Senyera, sino la perpetuació d’un acte de repressió cap al poble valencià, una repressió que començava durant el règim dictatorial de Primo de Rivera en els anys 20 del segle passat i que s’ha encastrat com a costum en les nostres celebracions més significatives, pero que no ha perdut el sentit de despreci cap a la nostra cultura.r

[1]  Fenollar, Jordi de. En defensa de la personalidad valenciana. Imprenta Domenech, Valencia ¿1930?

Asensi Zaro

Historiador

Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2012,

Entorn a la jornada del 9 d’octubre es poden vore pels carrers banderes diverses, cada una en un significat diferent. Per a evitar confusions, valga la chicoteta explicacio que indiquem de lo que representen algunes de elles.

Senyera Valenciana: La Real Senyera, en una corona sobre fondo blau dalt de les barres del casal d’Arago. Naix sobre el 1377 com a reconeiximent del rei Pere el Cerimonios a un Regne, el de Valencia, que havia fet front a les intencions expansionistes de Castella en la coneguda Guerra de Castella o dels dos Peres. Es una de les banderes mes antigues que representen a un territorio i es l’unica bandera que ha respresentat historicament a tot el territori valencià; es l’oficial i està reconeguda com a tal en l’Estatut d’Autonomia valencià.

Estrelada Valenciana: Una estrela sobre la franja blava en conte de la corona. No representa el territori ni es oficial, pero simbolisa la lluita per l’identitat del Poble Valencià, per cert tan menyspreat hui en dia. No implica una ideologia concreta, te exclusivament connotacions valencianistes i nacionalistes. Es, per tant, especifica del valencianisme estricte. Ans i durant la Republica l’utilisaren els partits valencianistes, especialment Accio Nacionalista Valenciana. Per confusio, alguns valencianistes la rebugen pensant-se que representa algun vincul en Catalunya, lo qual no es cert.

Estrelada Valenciana Roja: Igual a l’anterior pero en connotacions ideologiques d’esquerres,  simbolisades en el color roig de l’estrela.

Quatribarrada Catalana: Es la bandera oficial que representa actualemt al territori català, a Catalunya. En realitat es tracta de la senyal real del Casal d’Arago, per tant es una bandera que adoptaren modernament apropiant-se d’una simbologia mes propia del Regne d’Arago. La recent costum que han adoptat de referir-se ad ella com a “senyera”, sense mes, es una copia de l’ancestral costum valenciana de denominar d’eixa manera, simplement com a Senyera, a la Real Senyera Coronada de la Ciutat i Regne de Valencia.

“Estelada” Catalana: Estrela blanca sobre un triangul blau. Actualment simbolisa l’independencia de Catalunya, i no te res que vore en Valencia, ni representa cap simbol valencià. La forma del triangul està copiada de la badera cubana i similars, i el color blau, que tant odien els pancatalanistes valencians en la Real Senyera, simbolisa en heraldica la llibertat. A l’igual que copiaren la forma de denominar a la seua bandera simplement com a “senyera”, han hagut de recorrer a copiar el color blau de la Real Senyera Valenciana, que data d’epoca de Pere el Ceremonios i que era el color distintiu dels reis d’Arago, per a apelar a una condicio, la de poble lliure, de la que els valencians historicament sempre haviem gojat. Alguns catalans i valencians pancatalanistes l’utilisen per a reivindicar uns quimerics “països catalans”.

“Estelada” Catalana Roja: Representa lo mateix que l’anterior pero d’ideologia d’esquerres. L’estrela es roja i el triangul groc, com les barres. Es possiblement el disseny heraldic mes propi seu en el que conten els catalans.

Articul original de Fran Vives, publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2012, i que en ara inclou unes modificacions.

Els origens de la festa del 9 d’octubre han de situar-se en la celebració del Centenari de la Conquista de la Ciutat i Regne de Valencia per Jaume I, en 1338. Concebuda com a festa cívica i religiosa, la celebració consistia en organisar una provessó civil presidida pels jurats i autoritats de la Ciutat, que visitava els llocs emblemàtics de la Conquista, entre ells el monasteri de Sant Vicent de la Roqueta, acompanyant a la Real Senyera, així com fer una missa de Te Deum en la Seu. La festa s’acompanyava en traques i focs d’artifici, i es feya en molta solemnitat i alegria alhora.

En el pas dels segles, la festa evolucionà i s’afegiren elements com decoració de carrers, carros triumfals, danses, representacions teatrals… De tot això ens deixaren relació diferents cronistes i historiadors, alguns d’ells ben afamats, com Marc Antoni Ortí o Vicent Boix. La commemoracio del 9 d’octubre de 1238 es celebrava puntualment cada cent anys, encara que hi hagueren canvis importants despruix de la pèrdua dels Furs. Així, en la festa de 1738, es va reconstruir puntual i efímerament el Centenar de la Ploma, davant del nerviosisme de les autoritats; o en 1838, en una Valéncia hostilisada pels carlistes, es va redescubrir el Penó de la Conquista, al qual se li donà un protagonisme que mai havia tingut, començant una dualitat de símbols que ben cara nos ha costat.

Des de 1707 es varen prohibir els coets i les traques, i els valencians convertiren els focs d’artifici en dolços per a regalar a les seues enamorades. D’esta ressistència passiva i dolça a les ordens de les autoritats, naixqué la mocaorà, que encara actualment es fa, en la piuleta i el tronador transformats en massapà i embolicats en un lluït mocador.

El 9 d’Octubre començà a ser reivindicat pels valencianistes de la segona mitat del segle XIX com a festa de la pàtria valenciana. La data era interpretada com l’incorporació de Valéncia al món occidental, el seu naiximent com a estat cristià. En 1891, despuix d’anys de gestions, es va inaugurar el monument a Jaume I en el Cap i Casal, obra d’Agapit Vallmitjana, i l’estatua es va convertir ràpidament en un punt de reunió i celebració d’acontenyiments de reivindicació valencianista. La seua inauguració fou tot un precedent. La comitiva s’obria en la Guardia Civil, seguida per la Roca del Corpus “Valéncia”, feta per al Centenari de Sant Vicent Ferrer en 1855, i despuix pels asilats de les Cases de la Beneficencia i Misericordia, escolars, gremis, alumnes dels instituts, etc., aixina com dels membres de Lo Rat Penat i diferents ateneus obrers. Darrere s´afegiren l´Ajuntament en la Senyera Real, la Diputació, i representacions de diferents corporacions municipals valencianes, a banda del claustre de l´Universitat, representacions de l´eixèrcit, acadèmics i funcionaris de l´Ajuntament. La Senyera fon baixada de l´Ajuntament pel balcó, mentres sonava la “Marcha Real” interpretada per la banda de musica dels bombers. Quan passava la Senyera Real, escoltada pels cavallers de les ordens militars, les bandes militars tocaven la “Marcha Real”, i era saludada per oficials i soldats presentant armes, a l´hora que les banderes regimentals s´inclinaven al seu pas. Una vegada arribats al monument al Rei Jaume, la Senyera quedà en posicio de presidir l’acte. Sonaren vintiuna salves d´artilleria, i l´Alcalde pronuncià unes paraules. En eixa ocasio, com es veu, la Senyera Real havia fruït dels maxims honors militars.

Esta iniciativa va començar una nova costum, una nova tradició, s´havia creat un nou model. Si fins ad eixe dia, la festa del 9 d’Octubre tenia un fort component religios, puix l´acte central era el “Te Deum” en la Seu, ara existia la possibilitat de desenrollar una vertent laïca, per mig d´una ofrena floral o de corones de llorer a l´estatua de Jaume I. La Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes, Lo Rat Penat, inicià la costum de celebrar el 9 d’Octubre fent una provessó en la seua Senyera, aixina com una velada musical i lliterària en els seus locals. Als actes es varen afegir atres entitats valencianistes, com Valencia Nova, que va celebrar al peu de l’estatua el centenari del monarca conquistador en 1908. No tan sols es feya allí el 9 d’Octubre; en 1914 es va realisar l’Acte d’Afirmació Valencianista en l’actual Parterre.

En 1917, l’Ajuntament de Valéncia, que fins ad eixe moment es llimitava a arreglar el jardí de l’estatua per als actes, va decidir sumar-se a la provessó del 9 d’Octubre, organisada per Lo Rat Penat i unes atres associacions valencianistes, en la persona de l’alcalde, Josep Martínez Aloy, i en anys successius també participà algun regidor. Pero no seria fins a 1922, quan l’Ajuntament va participar de forma més rellevant. Esta corrent es tallà en 1923, quan per la implantació de la Dictadura de Primo de Rivera es va suspendre la provessó, pero no l’acte lliterari. Durant esta Dictadura, l’Ajuntament va fer una còpia exacta de la Senyera, en 1927, i es va instituir la participació municipal en la provessó. En pocs anys, l’Ajuntament passà de convidat a protagonisar la festa, com fins als nostres dies.

Durant el Franquisme, el 9 d’Octubre es celebrava d’una manera molt discreta, sent novament Lo Rat Penat qui va mantindre la tradició. En la Transició, la festa va adquirir un caràcter reivindicatiu, que encara manté. El valencianisme va espentar la festa dotant-la de força i popularitat, encara que fon també escenari d’enfrontaments i conflictes.

En el moment actual, en un valencianisme molt dividit entre les sensibilitats lingüístiques i polítiques, el 9 d’Octubre ha de ser una festa de reconciliació, de retrobament, i d’acostament; ha de tornar a ser lo que fon en un principi, la gran festa dels valencians.

 

Antoni Atienza

Doctor en Historia

Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2012