Imaginem, en temps preterits, una chicona, ya en la majoria d’edat, que viu en una familia tradicional en una epoca en la que ningu qüestionava l’autoritat dels pares. El sou que guanya treballant el dona integre al pare cada mes. Potser este li done una chicoteta paga fixa, pero, si vol alguna cosa mes, com fer-se un trage nou, o qualsevol atre gast extra, ha de demanar-li diners al pare, i ell, segons les circumstancies, li’ls donarà o no. Per una atra banda la chicona te germans que, per ser chics (les ninetes dels ulls dels pares, el futur del llinage) conseguixen sempre mes atencio. Alguns d’ells estan en l’universitat, o tenen treballs importants, per lo que necessiten estrenar trage cada cert temps per a no perjudicar la seua image i el seu futur, mentres la chicona se pot recosir el trage vell aguantant-lo un any darrere d’un atre; i els germans que no treballen o guanyen un sou baixet, tambe reben mes atencio, perque no arriben a final de mes i, al cap i al fi, la chicona es espavilada i s’apanya sempre en lo que te. La chica, educada en el masclisme, se sent en el fondo orgullosa de contribuir mes que ningu al sosteniment de la familia. I, encara que, de tant en tant, se queixe, en un cumplit -“No t’enfades chiqueta, que te poses molt lleja. Tu, que eres la mes bonica del mon. I la mes simpatica”- se conforma.
Davant d’esta situacio, una amiga, mes “progressista” que ella, li ompli el cap d’idees de dignitat i llibertat, insistint en que no hi ha dret ad esta sumissio i que ha de trencar eixa dinamica eixint d’eixa casa. Pero esta amiga, que presumix de feminista, no es capaç tampoc de superar el masclisme en el que ha segut educada, per lo que l’unica solucio que se li ocorre es que se busque un home per a casar-se, aixina se lliurarà de l’autoritat paterna. Li propon deixar de ser “filla de” per a passar a ser “esposa de”; substituir una sumissio per una atra.
Al poble valencià, en esta Espanya, tal i com l’han dissenyada, li toca el paper de chicona. El pare Estat se queda els nostres imposts i nos dona, sempre de mala gana, lo que ell considera oportu. En canvi unes atres autonomies mereixen sempre majors inversions, perque tenen mes caracter (son els chics) o perque mai arriben a final de mes (o perque son la nineta dels ulls del govern de tanda) i, al cap i a la fi, nosatres acabem ingeniant-nos-les per a eixir avant. I tenim tan assumit este rol femeni (el regionalismo bien entendido) que, encara que nos queixem, estem orgullossisims d’ofrenar debades les nostres glories a Espanya i de sacrificar-nos en benefici de la “unitat familiar”. I nos donem per pagats quan nos fan un cumplit alavant-nos el sol, les plages i este clima tan envejable, o el nostre caracter tan obert, que fa que sigam l’autonomia mes acollidora, a on els forasters s’integren mes facilment (perque en el fondo no necessiten integrar-se, som nosatres els qui nos amolem als de fora).
I l’amiga del consell es, per supost, el catalanisme, que porta decades omplint el cap dels valencians en idees de dignitat i llibertat, i que, encara que se faça passar per valencianiste (“feministe”), lo unic que propon es que canviem d’amo. Trescents anys de provincianisacio han destruit l’autoestima d’este poble. Alguns busquen mil excuses per a justificar el ninguneig que nos arriba de Madrit, i uns atres, tan coents o mes que els anteriors, queixant-se d’eixe centralisme, tenen tan assumida la seua condicio provinciana que son incapaços de pensar mes solucio que substituir la sumissio a Madrit per la sumissio a Barcelona; un regionalisme per un atre.
Està clar que la solucio al problema de la subordinacio femenina passa necessariament per un increment de l’autoestima de les dones. Ser “filla de” o “esposa de” nomes son circumstancies -per mes que importants- en la seua vida, no la seua essencia, que es la de ser elles mateixa.
Està clar que la solucio als problemes de subordinacio provinciana dels valencians passa necessariament per l’increment de la seua autoestima. L’integracio en Espanya o les relacions en Catalunya han de partir de la base de que nosatres som essencialment valencians.
A mida que s’acosten les eleccions municipals i autonomiques de 2015 se posa mes de relleu esta polarisacio. Practicament tots els partits s’autocalifiquen de valencianistes, i tots demanen unir forces per a combatre una o atra de les subordinacions descrites. Aixina al valencianisme se li vol exigir que trie a quin regionalisme unir-se, i l’argument es sempre l’urgencia de fer front a l’atre. Pero deixar de formar part de la “familia” espanyola per a convertir-nos en un “païs” catala mes es tan absurt com continuar transigint en l’humiliacio permanent del restant d’Espanya a canvi d’evitar la catalanisacio.
El valencianisme autentic se n’ix d’eixa dicotomia, situant-se en un pla diferent, en el de la plena autoestima, des del que es impensable fer concessions a una sumissio per tal de combatre l’atra. Perque el valencianisme no se pot definir mai pel rebuig de lo que no som, sino per l’afirmacio rotunda de lo que som, valencians.
Josep Peiró i Bertomeu
Vicepresident del Rogle Constanti Llombart
Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2014