Claus de Llibertat, la revista que edita Convenció Valencianista, dedica el seu numero 2 a commemorar el 40 aniversari de la consecució de l'Estatut Autonomia per part del poble valencià. La publicacio apareix el 9 d'Octubre, Dia Nacional Valencià.

Tres articuls centrals aborden, des de diferents perpectives, est aniversari: “40 anys d'autogovern valencià. La reivindicació del primer valencianisme i del republicanisme” de l’historiador Vicent Sanz Sancho, qui repassa exhaustivament les reivindicacions que el valencianisme realisà historicament en pro de la consecució de l’autogovern. L’expresident de les Corts Valencianes, Héctor Villalba Chirivella, i el president de l'Associació de Juristes Valencians, Josep Chirivella Vila, reflexionen sobre estos 40 anys d’autonomia i les carencies i reptes que encara queden per conseguir als valencians per a gojar d'un autogovern ple.

També conté artículs de caràcter més històric, com els escrits per Perdro Fuentes Caballero, president de l'Associació Roc Chabas La Marina, i per l'investigador Javier Navarro Andreu, els quals aborden les reivindicacions valencianistes entorn als símbols identitaris en la pre autonomia i l'invent de la denominació “Comunitat Valenciana”, respectivament.

La revista la completa l’editorial i una crida davant de la festivitat del 9 d'Octubre. També es pot llegir una crònica del I Encontre Formatiu que organisà l’associació fa nomes unes semanes i un artícul del sociòlec Jesualt Masià, en el qual tracta l'incomprensible “Any Joan Fuster” que ha celebrat la Generalitat Valenciana.

Per ultim, les resenyes de cinc publicacions de gran interés, carregades d’arguments per a l’autoafirmacio valencianista, que a l’hora desmonten les falacies del pancatalanisme, completen este numero de Claus de Llibertat.

Tots els que estiguen interessats en adquirir un eixemplar ho poden fer a través del correu electrònic publicacions@convenciovalencianista.org o en la llibreria “Paris-Valencia” del carrer Pelayo, 7, de Valéncia ciutat.

 

Si en octubre de 2021 Convencio Valencianista publicava el numero 0 d’esta, la seua nova revista, a finals d’abril ha posat a l’abast dels llectors el numero 1 de Claus de Llibertat.

Este numero dedica els seus articuls centrals a tres efemerides: el 25 d’Abril, en lo que de significatiu te la data per als valencians i lo que supongue per al seu autorgovern; una segona colaboracio nos aproxima a la figura de sant Francesc de Borja, del que enguany es any jubilar –se complixen 350 de la seua canonisacio i 450 de la seua mort–, i la tercera ho fa sobre una divisio territorial que parti en quatre provincies a l’historic Regne de Valencia i supongue una accelerament en el proces desvertrebrador i despersonalisador de la societat valenciana.

A banda d’estos documentats articuls, dels quals son autors, respectivament, Albert Cuadrado (historiador), Antoni Atienza (doctor en Historia) i Salvador Martínez (patro de la Marina mercant), trobem una interessant entrevista feta per Javier Navarro al president de la Associacio de Juristes Valencians, J. Ramón Chirivella, sobre la recuperacio del Dret Civil valencià, i tres colaboracions mes, una sobre el Colectiu Lluís Fullana de professors, catedratics i doctors de les universitats valencianes, en la que el seu president, el doctor Joan Carles Micó, nos anuncia una nova etapa en el devindre d’esta entitat; el creatiu V. José Bisbal qui, en el seu escrit, nos espenta als valencians a adquirir major protagonisme social i institucional; i per ultim un mensage firmat pel president de l’entitat, Joan Sancho, en el que expon algunes de les llinees i dels objectius que perseguix Convencio Valencianista, aixina com el desig de compartir-los en el restant del valencianisme.

La revista, de 16 pagines, ilustrada a tot color, prete constituir una important aportacio al mon del valencianisme, en especial en els aspectes socioculturals que puguen ser d’interes per a la societat valenciana.

Els interessats en obtindre un eixemplar poden posar-se en contacte per mig del correu electronic:

publicacions@convenciovalencianista.org

 

L'alegria de començar una nova etapa rescatant l'historica capçalera Claus de Llibertat sumat a la bona rebuda en totes les rets socials de Convencio Valencianista es un fet molt especial per a mosatros.
Mos hem negat a que quedara nomes com una alegria d'uns pocs.
Per aixo, des de hui, fins als proxim dissabte 30 d'octubre a les 19:00, la junta de Convencio ha decidit fer-vos mes particips a tots. Regalant tres eixemplars de Claus de Llibertat per mig d'un sorteig en les rets socials.

Per a participar es molt facil, accedix a les nostres rets socials (Facebook, Instagram i Twitter), busca la publicacio i seguix les instruccions.

¡¡Moltissima Sort!!

Aprofitem les dates del 9 d'octubre per a informar-vos que iniciem una nova etapa en la publicacio que editavem anualment. A partir de hui estarà en el carrer el numero 0 de Claus de Llibertat, la nova capçalera que substituirà als “Dossiers” que l’han precedida.

En l’interior de la revista es donen raons de per qué esta capçalera i per qué el canvi, junt a diferents articuls que ajuden a crear i reforçar l'amor per la nostra identitat.

Ademes, el seu contingut manté la calitat dels articuls que veniem publicant per lo que confiem que conte, com ha segut fins ara, en una ampla acceptacio, i que constituixca el primer de molts numeros en els que continuar fent valencianisme.

Com ferem en algun numero anterior, hem cregut convenient solicitar un donatiu, en este cas de 2 €, per a poder cobrir els costs de l’edicio.

Per a reservar el teu eixemplar, has d'enviar un correu a:

publicacions@convenciovalencianista.org

En la contestacio t’indicarém la manera en la que podras retirar-lo o be rebre’l en el teu domicili.

 

Fa uns dies infomavem de l’imminent edicio del Dossier 40 aniversari de les Normes d’El Puig. ¡Ya el tenim en les mans!

Com indicavem, es tracta d’un especial en el que nou colaboradors, d’entre ells varis filolecs, escriuen a l’entorn de la normativa ortografica de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana –Normes d’El Puig: sobre la seua significacio, la seua adequacio per a escriure la llengua valenciana i sobre la produccio editorial. Tambe hi ha algunes participacions que han volgut deixar memoria de l’acte celebrat el 7 de març de 1981 en el Monasteri d’El Puig de Santa Maria, o una cronica de les distintes commemoracions fetes en uns atres aniversaris.

Els articuls venen firmats per Juli Moreno i Moreno, Pau Giner i Bayarri, Manuel Gimeno i Juan, Voro López, Jesualt Masia i Alamar, Miquel Àngel Lledó, Ricart Pla i Tomás, Antoni Fontelles i Fontestad i Òscar Rueda Pitarque.

Son 24 pagines a color, per lo que, molt al nostre pesar, en esta ocasio no farem una distribucio massiva, com solem, sino que el servirém a qui faça una comanda. Als interessats els demanarém un donatiu per a fer front a l’impressio i, en el seu cas, a les despeses d’enviament. En tot cas, es podra descarregar i llegir  el breu en pdf en la nostra web

Per a conseguir el Dossier en paper, document imprescindible en la biblioteca de tot bon valencianiste, posa’t en contacte en Convencio Valencianista a través del correu electronic:

publicacions@convenciovalencianista.org

El 7 de març de 1981 tenía lloc el acte d’adhesio a les Normes d’El Puig. Una data que el valencianisme hauria d’escriure sempre en lletres d’or en el calendari.

En Convencio Valencianista hem considerat que el 40 aniversari d’esta la fita mereixia una commemoracio a l’altura de la seua

importancia. Donat que les mides sanitaries impedixen actes presencials, hem optat per, eixint-nos de la rutina, confeccionar un numero especial del nostre Dossier, el qual traem anualment al carrer cada 9 d’Octubre des de 2012. La mampresa no ha pogut eixir millor, puix fins a nou personalitats de lo mes destacat del valencianisme han tingut la generositat de colaborar en la publicacio. El resultat son 24 pagines contenint una llau de senyes interessants, opinions diverses i reflexions cap al futur que fan d’esta edicio una fita en si mateixa per a la nostra associacio.

Els articuls venen firmats, ni mes ni manco, que per Juli Moreno i Moreno, Pau Giner i Bayarri, Manolo Gimeno i Juan, Voro López, Jesualt Masia i Alamar, Miquel Àngel Lledó, Ricart Pla i Tomás, Antoni Fontelles i Fontestad i Òscar Rueda Pitarque.

En breu eixirà d’imprenta, de lo qual informarém puntualment.

Vullc començar recordant la famosa sentencia de Nicolás Avellaneda: “Els pobles que obliden la seua historia estan condenats a repetir-la”, o be aquella atra de Milan Kundera en el seu llibre Del riure i de l’oblit, que ve a colacio per la situacio tan peculiar de la societat valenciana a la qual li es de facil aplicacio: “El primer pas per a liquidar a un poble..., es borrar la seua memoria. Destruir els seus llibres, la seua cultura, la seua historia. En acabant vindra algu que escriurà nous llibres, fabricarà una nova cultura, inventarà una nova historia. Pronte la nacio començarà a oblidar lo que es i lo que fon. El mon al seu entorn encara ho oblidarà mes a pressa”. Afegiriem: deixarás de ser tu, per a ser un atre, el que hagen decidit que has de ser. No son maximes propies de la ciencia ficcio, mes be son producte de fets constatables, que, per cert, no deixen de repetir-se. Interessos de grups, interessos de governs, interessos de classe... han motivat que no sols corroborem situacions historiques que eixemplifiquen estes intencions i realitats –algunes de les quals han desembocat desgraciadament en enfrontaments i guerres– sino que tambe hem de sofrir-les en el present. Per un atre costat molts estudiosos nos recorden a sovint que l’historia es ciclica, o que es repetixen similars fets en el transcurs del temps. Ahi s’emmarcarien les habituals alternances d’epoques d’abundancia i de miseria, governs de dreta i d’esquerra, tendencies democratiques i fascistes, etc. Entre estes situacions que historicament es repetixen tenim un eixemple en Valencia: les canviants (cicliques) circumstancies internacionals i estatals han motivat que, en determinats moments, creixquera el desig de conseguir l’autonomia per part d’una considerable representacio de la societat valenciana. Un d’eixos moments se produi fa ara cent anys. En els dos ultims mesos de 1918 es succeïen tota una serie d’actes, d’acorts, d’elaboracio de documents que foren l’inici de la reivindicacio d’un estatut d’autonomia, euforia que venia precidida per les aspiracions politiques de constituir una Mancomunitat Valenciana, les quals havien quedat frustrades. S’obria un nou temps per al poble valencià i s’evidenciava l’aparicio d’un valencianisme politic, embrionari i minoritari si es vol, pero real, inspirat i recolzat pel catalanisme prosper, reivindicatiu i imperant en Catalunya. En eixe marc es feya publica, el 14 de novembre d’aquell any, la Declaració Valencianista de l’Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista. Les bases que l’integren foren desenrollades i fetes publiques en jornades posteriors constituint una ilusionant manifestacio que aspirava a conseguir l’autogovern dels valencians. Casi en paralel es despertava l’interes, en algunes forces politiques i institucions valencianes, com es el cas de l’Ajuntament i la Diputacio de Valencia, per conseguir l’autonomia administrativa, i fins a cert punt tambe politica, per al Regne de Valencia. L’alcalde de l’Ajuntament del Cap i Casal, el blasquiste Fausti Valentín, el 15 de novembre de 1918 instava en un escrit dirigit als ajuntaments i diputacions valencianes a participar en una assamblea per a tractar el tema de l’autonomia. La Diputacio de Valencia, al front de la qual se trobava Miguel Paredes, tambe havia fet una crida similar dirgida a les institucions homonimes de Castello i Alacant, i responia a la primera autoritat del Cap i Casal reparant en la conveniencia de preparar el tema i fer particips als diferents sectors de la societat valenciana per tal de sondejar-la. En la creacio d’una comissio que s’ocupara del tema es donava pas a l’inici d’eixos treballs. No cal dir que s’havia produit un contagi del proces iniciat en Catalunya, que buscava solucions a les aspiracions politiques d’aquell poble i que anava a ser imitat, no sols pels valencians, tambe per uns atres pobles de l’Estat espanyol. La primera actuacio concreta sobre el tema fon la convocatoria d’una “Magna Asamblea” per part del diputat Azzati, la qual es celebrava en l’Ateneu Mercantil de Valencia el 24 de novembre, presidida pel vicepresident de l’Ateneu, Leopoldo Ramírez. En l’acte intervingueren destacats membres de distintes formacions politiques i organisacions exponent les respetives postures. D’entre estes intervencions descollà la de Félix Azzati, que sorprengue pel gir de 180º que donà en el seu discurs respecte del posicionament que, fins llavors, manifestava sobre l’autonomia el blasquisme del que era el lider. El seu alegat fon rebut en cert escepticisme i no exent de critiques per la seua anterior actitut combativa, recels procedents especialment dels sectors valencianistes alli presents; pero, a la fi, tots antepongueren a Valencia i la consecucio d’una autonomia administrativa o integral (aço es, tambe politica) quan mes pronte millor. En tot este context d’efervescencia politica i d’un valencianisme que es feya present, la propia Diputacio provincial de Valencia encaixaria eixes aspiracions i afrontà una campanya, ya proyectada i dirigida a conseguir l’autonomia per al valencians, creant una comissio que treballara per a tal fi integrada per distints diputats. En nom de l’organisme provincial, el seu president, Miguel Paredes, convidava a la participacio a les diputacions de Castello i Alacant, mentres que la comissio organisava un cicle de conferencies baix el titul “Por la Autonomía” en el que oferia la tribuna de la corporacio a professionals, politics, intelectuals... per a que plasmaren la seua opinio al respecte i marcaren o posaren a debat els continguts dels que deuria constar el proyecte autonomiste. El dia 27 de novembre es reclamava de la prensa que donara publicitat a la nota oficial que animava a l’assistencia i participacio en el cicle. Ara fa ya cent anys s’abordà un proyecte autonomiste que implicà a importants i representatives persones de la societat valenciana que, en els seus parlaments, que deixaren escrits, se posicionaven respecte d’est ilusionant objectiu en el que se caminava, casi de manera paralela, com ya s’ha dit, al d’uns atres similars que anaven prenint cos en diverses arees de l’Estat, alguns dels quals duyen ya caminats molts passos per davant. Desafortunadament les diputacions d’Alacant i de Castello no se sumaren al proyecte, quedant a l’expectativa de lo que acontenyguera en la corporacio de Valencia. Esta historia es repetiria en epoca de la Segona Republica, quan en els anys 30, de nou, s’inicià la demanda de l’autonomia i la redaccio d’un estatut que arrancà sense la participacio d’aquelles i que, per esta i per unes atres diverses causes, quedà frustrat. La comissio constituida en la Diputacio de Valencia propongue una ampla llista de possibles participants en lo que anava a materialisar-se en un cicle de conferencies. Es barallaren distints noms, i se n’oferiren d’atres; a la fi participaren: Ignaci Villalonga i Villalba (advocat, financer i politic), Facundo Burriel García Polavieja (advocat i politic), José Barberá Falcó (decà del Colege d’Advocats), Ricardo Samper Ibáñez (advocat i politic), Vicente Gay i Forner (catedratic d’Economia), Luis García Guijarro (advocat i empresari agrari), Facundo Gil Perotín (decà del Colege de Notaris), Juan J. Pardo Pérez (politic), Salvador Ferrandis Luna (advocat i escritor), Francesc Martínez i Martinez (advocat, erudit, escritor), Augusto Villalonga Alemany (notari), Modesto Jiménez de Bentrosa (advocat i politic) i Lluïs Fullana i Mira (religios, filolec). Tretze conferencies, mes una introductoria de caracter institucional, pronunciada pel vicepresident de la Diputacio i president de la Comissio, Jiménez de Bentrosa, conformaren el gros d’aquella iniciativa. El cicle, baix el titul generic ya senyalat de “Por la Autonomía”, s’inaugurava el dissabte dia 30 de novembre i les distintes intervencions s’havia previst que foren cada dimarts i divendres de lo que restava del mes i durant giner de 1919. A la fi els “homens de l’autonomia” abordaren els temes (llistats en el mateix orde que els conferenciants en el paragraf anterior): “Substantivitat del valencianisme”, “El derecho privado en el Regionalismo valenciano”, “Regionalismo”, “El Regionalismo en el actual momento político”, “Un problema de Derecho público”, “Autonomía, su concepto y alianza. Su desenvolvimiento en la política general y local”, “Regionalismo y Nacionalismo”, “Autonomía Municipal”, “Regio Valenciana. Funcionaris en la mateixa. Mancomunitats. Llegislacio i idioma”, “La Autonomía Municipal y Regional es predominantemente, en el actual momento de nuestra evolución política, un problema de estructura del Estado español”, “Organización Regional valenciana” i “Oficialitat de la llengua”. L’idioma dels oradors no fon problema, des del primer moment es deixà llibertat per a expressar-se en la llengua que consideraren. La diversitat es comprovà a mida que alvançava el cicle, d’igual manera que els diferents posicionaments entorn al tema tractat; des dels mes esceptics, que temien pel trecament i fragmentacio d’Espanya, fins als mes entusiastes i favorables, que advocaven per una autonomia plena –integral, dien–, sempre dins del marc d’un Estat espanyol que ya alguns plantejaven federal i respectuos en la diversitat dels pobles que el conformen. Quedà patent tambe que la teorisacio i propostes de Pi i Margall eren conegudes, si no per tots, si per la majoria, ya que el catalanisme politic, ideologia expansionista farcida de connotacions imperialistes, començava a buscar aliats –mes be seguidors– fora de la seua demarcacio estricta. Alguns valencians ya llavors es prestaren a ser els seus heralts, molts d’ells membres de la Joventut Valencianista, encara que no fon el cas del conjunt dels “homens de l’autonomia”. La Correspondencia de Valencia, el diari mes procliu a l’autonomisme i veu del regionalisme o nacionalisme valencià, mes concretament de l’Unió Valencianista Regional d’Ignaci Villalonga, es el que mes espai dedicà en les seues planes a informar del desenroll del cicle, bolcant gran part del contingut de les distintes conferencies en les respectives resenyes. No faltà l’informacio en Las Provincias, en el Diario de Valencia –prou critic– o en El Pueblo... Tot est esclat quedà diluit rapidament de la mateixa manera en que havia irromput en les aspiracions de la societat valenciana. Desencant, confrontacions entre els partits o els dirigents politics, falta d’implicacio de bona part de la burguesia... feren que no es tardara massa en desunflar-se socialment aquella aspiracio i, ni en el mateix diari que tant d’espai havia dedicat a l’informacio del tema, sobreixiran croniques per a informar d’algun alvanç, entre unes atres coses perque no el hi hague. Es cert que no tot acabà en l’ultima conferencia, puix tant la Diputacio com l’Ajuntament de Valencia havien proyectat una assamblea conjunta per al mes de febrer de 1919, la qual quedà ajornada sine die a instancies de la Diputacio, que considerà que primer convenia que els membres de la Comissio per ella nomenada, mes els secretaris i contadors de les dos institucions, prepararen uns treballs que donaren forma al borrador del “proyecte de Bases autonomiques”. En este sentit, el diputat Burriel pronte presentà un document “Bases o Cuestionario presentado a la Comisión de Autonomía... para que sirva de tema inicial a los trabajos de la Comisión”. La Comissio segui treballant i se redactaren varies propostes. Lo cert es que quedaren per a l’archiu, i aquelles aspiracions acabaren frustrades. Era precis fer memoria d’aquella campanya i de l’ilusio en que fon afrontada, era necessari fer este recordatori per tots aquells personages que apostaren pel tema, que aportaren, des de la diversitat i inclus la discrepancia, el seu saber per a encaixar una aspiracio que se considerava justa en un estat en greus problemes de governabilitat i en un centralisme que, com sempre, asfixiava a territoris dinamics que li aportaven, per contra, molta riquea. Haurien de passar mes de 60 anys per a vore cóm, en un nou periodo democratic, se conseguia un estatut d’autonomia per als valencians, no sense salvar moltes dificultats i deixar per resoldre temes identitaris que encara son una sagnia i un obstacul per a que, com a poble, tots pugam remar en el mateix sentit.

JULI MORENO I MORENO
Mestre i llicenciat en Historia

Quan en la Transició s’acunyà el terme estat de les autonomies i en la Constitució es parlà de nacionalitats i regions, configurant dos camins per a que les distintes parts de l’Estat accediren ad ella segons el grau de consciència identitària pròpia que tingueren –els famosos artículs 143 i 151–, molts pensàrem que, per fi, Espanya començava a reconéixer el seu caràcter plurinacional, trencant en el centralisme uniformiste borbònic/franquiste existent.
És cert que este reconeiximent no era equitatiu entre les distintes parts de l’Estat i, evitant un necessari i just criteri verdaderament històric, donava privilegis inicials, sense haver de demostrar res, a les que denominava, curiosament, històriques: Euskadi, Catalunya i Galícia. D’esta forma, comunitats realment històriques com Aragó, Balears i la pròpia Valéncia, quedaven fòra i haurien de demostrar la seua consciència pròpia per a accedir al màxim autogovern, lo que provocà, ya llavors, que alguns grups valencians la votaren en contra. En este grup no s’ha inclòs a Andalusia perque, a pesar de pensar que també mereix el reconeiximent de històrica, gràcies a que en el govern central estava el PSOE, de la mà de Felipe González i Alfonso Guerra pogué “colar-se” entre les privilegiades; a canvi, això si, de que Valéncia no ho conseguira, a causa del vergonyós pacte Abril-Guerra.
Més encara, obria la porta a una atra asimetria més al permetre que els estatuts d’Euskadi i Navarra, en base als seus drets forals, inclogueren el denominat concert econòmic, pel qual tenen una Facenda pròpia que recapta tots els imposts i decidix totes les despeses, aportant un “cupo” a l’Estat, pactat directament en el govern central, pels servicis que li dona. Ací també Valéncia quedà fòra de que li reconegueren l’haver tingut Furs propis; com també Catalunya, encara que en este cas fon per voluntat pròpia del llavors grup majoritari allí, la CiU de Pujol, que no ho va exigir, com si que ho feu el PNV, en el context de les accions d’ETA.
Conforme passaven els anys i les comunitats autònomes anaven assumint transferències, les polítiques practicades en elles en alguns aspectes com l’educació, la sanitat o les taxes impositives, s’adaptaven a l’idiosincràsia i la capacitat econòmica de cadascuna, distanciant-se entre si, i la sensació d’una Espanya formada per parts “autònomes” anava calant en la societat. Pero, al mateix temps, en els sectors més nacionalistes espanyols se gestava l’idea de que este procés estava “trencant” Espanya i, en l’excusa de “tots els espanyols som iguals”, des del govern central començaren a promulgar-se lleis marc que llimitaven la capacitat llegislativa de les autonomies.
I arribà el denominat procés català. Alguns sectors de Catalunya s’havien cregut lo de l’Espanya formada per pobles diferents i, animats des del govern central, en una actitut entre ingènua i irresponsable, se feren un estatut a la seua mida que fon aprovat pels parlaments central i català, i en referèndum pels catalans. I s’obrigué la caixa de pandora. El Tribunal Constitucional tombà gran part d’eix estatut i els sectors catalans que l’havien instigat se radicalisaren, convocant illegalment un referèndum d’independència, puix la Constitució (art. 92) reserva en exclusivitat al rei la facultat de convocar referendums.
Este procés ha posat de manifest la falàcia de l’Espanya plural i la realitat de que per a la Constitució no existix més que un poble, l’espanyol. És dir, l’actual sistema no pot reconéixer l’existència del poble català, ni el gallec, ni l’andalús..., ni el valencià, perque, de fer-ho, la Carta de Drets Humans de la ONU els reconeixeria el dret d’autodeterminació, que els sectors més espanyolistes, que controlen el poder, no acceptarien mai.
I en Valéncia esta configuració de l’Estat nos està perjudicant especialment. El model de finançació autonòmica, que
ha de ser aprovat per la “Comisión de Política Fiscal y Financiera”, en la que el govern central té la mitat dels vots, porta més de cinc anys caducat i sense data de modificació, mentres arrosseguem una discriminació econòmica que nos impedix millorar com a societat, se nos dilaten infraestructures essencials com el corredor mediterràneu o l’accés nort al port de Valéncia ciutat, i se nos qüestionen les existents, com el transvasament TajoSegura.
I lo últim ha segut l’intent d’incorporació a l’Estatut d’una versió actualisada del nostre dret civil arreplegat en els Furs, que el Tribunal Constitucional tombà, derogant els preceptes continguts en l’última reforma i tornant-nos al dret castellà/espanyol. La raó: en Valéncia no està vigent el dret civil propi, com sí se’l reconeixen a Euskadi, Navarra, Catalunya, Aragó, Balears i inclús a Galícia. De nou, una atra falàcia posada en evidència: el Decret de Nova Planta aplicat a Valencia mai ha segut derogat, com se nos feu creure en els anys 80, i els valencians continuem sent castellans por “justo derecho de conquista”.
Tots estos fets evidencien la caducitat d’un sistema, l’autonòmic, que nos discrimina de manera evident, crea clientelismes inacceptables i, mentres sosté que “todos los españoles” som iguals, permet que la finançació per càpita dels valencians siga un 30% menor que la dels càntabres. I fa caduca també una Constitució que consolida privilegis
personals i territorials i nega l’existència i els drets dels pobles que conformen l’Estat.
Aixina les coses, l’única eixida ad este trencacaps en que s’ha convertit la política espanyola és la transformació de l’Estat en un d’estructura confederal, en la qual les sobiranies estiguen en les parts que, lliurement, per voluntat dels seus habitants i pactant entre elles, decidixquen unir-se i delegar part de les seues competències al conjunt. Una estructura en la que la sobirania vaja de baix cap a dalt i no a l’inversa. Pero per a conseguir-ho tots els qui creem que els valencians som un poble en cultura, història, estructura socioeconòmica i forma de vida distinta al restant i, per tant, en dret de decidir allò que volem ser, hem de treballar en conjunt. Perque els valencians tenim molt que guanyar, econòmicament i socialment, en esta transformació, que nos faria tornar a ser, com abans de 1707, amos del nostre destí.

ALBERT MARÍN I SANCHIS
Dr. Ingenier Industrial

Antoni Atienza i Peñarrocha

El 1918, el valencianisme va plasmar els seus principis en una Declaració. No obstant, fon incapaç de superar les seues contradiccions i enfrontaments interns. Des dels primers anys del segle XX, els valencianistes intentaven crear un partit polític que poguera fer una realitat els seus desijos d’autonomia política, cooficialitat del valencià i el castellà i consolidació de la cultura autòctona valenciana. Pero estos plantejaments s’afonarien davant del pancatalanisme.
S’ha de recordar que en eixos anys el sistema polític de la Restauració estava en crisis. La fòrmula creada per Cánovas i Sagasta en el Pacte del Pardo (1885), pel qual els dos grans partits, conservador i lliberal, s’alternarien en el poder falsejant les eleccions (el caciquisme), no podia seguir funcionant per l’aparició de noves forces polítiques. L’impossibilitat d’estes forces (republicanisme i socialisme, a banda d’uns atres partits de centre esquerra, aixina com els regionalistes: Lliga Regionalista de Catalunya i PNV) d’arribar al poder els espentava a la radicalisació.
Continuar llegint...

Un any més tens en les teues mans un eixemplar del Dossier que en vespres del Dia Nacional Valencià publica Convenció Valencianista, una associació naixcuda en l’objectiu de traure a la llum els problemes que nos afecten com a poble, analisant-los des d’un punt de vista estrictament valencià per a, com diu la portada d’enguany, conrear el passat, construir el present i preparar el futur.

I, repassant l’últim any, veem que no s’ha alvançat ni una miqueta en el sentit d’aumentar l’autoestima dels valencians ni tampoc en incrementar l’orgull de sentir-se part d’un poble en identitat pròpia i diferenciada des de fa segles. Per a mostra recordem breument alguns dels fets que han ajudat els últims 12 mesos a fomentar la despersonalisació i el desarraïlament dels valencians.

Per començar per lo més recent, fa poc el Consell ha tret a la llum el borrador del decret de plurillingüisme, el qual, si be en el seu contingut te aspectes positius, no elimina l’exenció del valencià per a zones castellaparlants, com si els qui allí residixen no foren valencians, ni trenca en la filosofia instaurada en l’administració de tractar el valencià com una llengua estrangera quan s’afirma que en acabar el Bachillerat s’obtindrà el certificat B1 d’anglés i el C1 de valencià, sense fer menció al castellà; o siga, posa el valencià al nivell de l’anglés, llengües secundaries les dos, considerant, per defecte, el castellà con a llengua materna de tots, raó per la que el seu coneiximent no requerix acreditació. Tot açò, unit al canvi de lèxic utilisat en el DOCV, que l’allunta encara més de l’utilisat pels valencians, no ajuda en res a l’estima dels ciutadans per la llengua pròpia.

Un atre fet important ocorregut en els últims mesos és l’anulació per part del Tribunal Constitucional de distintes figures pròpies recuperades algunes del nostre Dret Civil Foral: la Llei de règim econòmic matrimonial valencià, la Llei de custodia compartida, la Llei d’Unions de Fet o la Llei de contractes i unes atres relacions jurídiques agràries. Aixina per eixemple el Règim matrimonial valencià rescatat, a partir de la sentència tornarà a ser com el castellà, el de gananciales. Este fet resulta encara més greu perque en la justificació s’indica que no pot ser regulat per la Generalitat degut a que no estava en vigor a l’aprovar-se la Constitució. És dir, se valida aixina el Decret de Nova Planta, que va ser el que derogà els Furs, castigant-nos de nou per ser l’única comunitat, entre les que conformaren la Corona d’Arago, a la que no se li va tornar el dret foral, com si que se feu en les atres a les que per tant se les deixa llegislar ara al respecte.

Per una atra banda, un any més continuem contribuint a l’Estat molt per damunt de les nostres possibilitats per culpa d’un sistema de finançament –que ya porta dos anys caducat– pel qual hem deixat d’ingressar des de 2002 més de 12.000 millons d’euros. I l’única cosa que se li ocorre al Consell és escudar-se darrere d’un front comú de partits, sindicats, patronals i societat civil que ho reclame, com si al govern central açò no li entrara per un oït i li ixquera per l’atre.

Pero tot açò no pareix ser prou per ad alguns valencians, dels quals un bon grapat se diuen valencianistes, que s’encaboten en posar per davant els interessos d’Espanya i la seua unitat als de Valéncia, acusant, per eixemple, al President de la Generalitat d’alta traïció per reunir-se en el president català a fi de reclamar junts el Corredor Mediterràneu, una infraestructura sistemàticament bloquejada pel govern central i vital per a l’economia valenciana.

A la fi, com es pot comprovar, un any més de passos arrere en el camí de la dignificació de la nostra terra en el concert de les nacions del mon.

El nostre propòsit no es només la denuncia o la crítica, és treballar per la dignificació valenciana, i en eixe camí voràs, si fas llectura del contingut d’este Dossier, dos proyectes que, a dia de hui, son ya una realitat. Si vols comprometre’t en una verdadera tasca valencianista, ¡t’esperem!

Editorial de Convencio
Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista  el 9 d’octubre de 2016