Opinió

Per Albert Marín Sanchis

En nomes unes semanes els valencians tindrem de nou l’oportunitat d’elegir als qui dirigiran la nostra societat, la nostra economia, inclus la nostra forma de vida en els proxims quatre anys. Es, se diu, la festa de la democracia, encara que de festa pot ser tinga alguna cosa, pero de democracia, poc, perque totes les candidatures que se presenten no juguen en les mateixes cartes i, per tant, no conten en les mateixes possibilitats d’eixir.

Per a començar, l’estat finança als partits segons el numero de vots que obtenen; pero nomes si trauen representacio. Aixina, el vot depositat a una candidatura que no alcança eixa meta, es pert per a tot, inclus per a pagar les despeses que la presentacio a eleccions comporta, que han de ser assumides pels propis militants d’eixos partits.

I, una vegada presentada la candidatura, els temps de propaganda electoral que els mijos de comunicacio publics els regalen, tampoc es repartix equitativament, ni en quantitat ni en horari. Els mes votats en les ultimes eleccions reben hores d’atencio mediatica i d’espots gratuïts en prime time, mentres que al restant a penes els donen 10 minuts en horari de matinada. El resultat es que, per a la major part de la ciutadania, a les eleccions nomes es presenten mija dotzena de candidatures, i no les prop de 20 que ho fan realment.

I si ya tenim clar que el joc es juga en nomes uns pocs jugadors, ¿quines opcions tenim els valencians?

Fa uns dies, en una televisio publica vaig oir que els valencians no tenim motius per a deixar de votar als partits que en este moment estan en el Consell. Era, per supost, una veu interessada. Perque si fem memoria, el PSPV-PSOE en estos huit anys de presidencia del Consell no ha conseguit fer realitat les reivindicacions que teniem llavors:

• Continuem sent l’autonomia pijor finançada de l’estat, sent l’unica que, estant per baix del PIB per habitant mig de l’estat, som aportadors nets al sistema.
• Les despeses de la dependencia, que l’estat per llei hauria d’assumir en un 50%, continua fent-ho en manco del 20%.
• El corredor mediterraneu permaneix estancat.
• El Dret Civil valencià seguix sense poder-se aplicar. El recurs d’inconstitucionalitat que va posar el PSOE de Zapatero va fer illegal lo que s’arreplegava en l’Estatut, i nos va convertir en l’unica nacionalitat de l’estat que no pot llegislar la vida dels seus ciutadans segons el seu Dret Civil propi. I no hi ha esperança de que pugam fer-ho en breu.
• Els trens de rodalies, de titularitat estatal, son un desastre.
• Etc., etc.

I si tot aço no fora prou, a l’aigua del transvasament Tajo-Segura, que fa huit anys la teniem, fa poc que se li ha donat practicament el colp de gracia en favor de Castilla-La Mancha.

Tota una carta de presentacio per a tornar-los a votar.

I qué dir del seu soci de govern, Compromís. Compliç dels incompliments anteriors, en la seua versió “nacionalista” tampoc ha complit. En el Parlament espanyol, a on teoricament es oposició, no ha segut capaç d’obtindre cap de les nostres reivindicacions. Nomes ha tret del president Sánchez promeses que han segut sistematicament incomplides, sense que aixo haja supost ni una sola vegada que votara en contra del govern espanyol.

I el seu candidat a president de la Generalitat, Baldoví, hui diputat en Madrit, ni tan sols va ser capaç de presentar com tocava una mocio per a que la Constitucio nos permetera tindre el nostre Dret Civil propi; i la seua intervencio en l’esperpentica mocio de censura de Tamames, va ser l’unica “autonomista” que no va fer cap reivindicacio de les necessitats del seu territori.

I si la seua presencia en el Parlament espanyol ha segut com a poc, inutil, el seu comportament en Valéncia tampoc ha segut millor. Dient-se “nacionalistes”, la nacionalitat valenciana està cada vegada mes diluida entre la ciutadania:

• Els actes del 9 d’Octubre es tanquen en el cap i casal en les notes de l’himne espanyol, com tambe es fa a la fi de l’ofrena de flors a la Mare de Deu, o en la cremà de la falla de la Plaça de l’Ajuntament de Valéncia.
• Les falleres majors continuen duent l’ensenya estatal en la banda, situant-la per damunt de la Senyera que porten les dones de les Corts d’Honor.
• Continuem sense un codic ISO que identifique les obres fetes en valencià, com tenen per eixemple els lleonesos o els asturians.
• Continuem sense una extensio de domini .val per a les pagines web valencianes.
• El requisit llingüistic està encara en qüestio i pareix que siga un destrellat que un servidor public haja d’entendre (que ni tan sols parlar) el nostre idioma.

I a nivell economic, la seua oposicio a acontenyiments com la Copa America, que acabà en Barcelona, o a l’ampliacio del port de Valéncia ciutat, que nomes beneficia a Catalunya, dibuixa una Valéncia poblerenca i sense proyeccio internacional.

I com a colofo, si en estos huit anys no han fet res, el cap de la formacio “nacionalista” de la coalicio, l’antic Bloc, no estarà en lloc d’eixida de les proximes llistes, en lo qual encara farien manco “nacionalment”; o pijor, farien mes espanyolisme i mes catalanisme, puix la seua aliança en el Sumar de Yolanda Díaz pareix un fet.

De l’atre soci de govern en la Generalitat, Podemos, poc es pot dir a nivell valencià. Obsesionats en la seua revolucio feminista (en propostes com “Aplicar criteris de l’urbanisme feminista en la planificacio urbana”, “Promoció de l’accesibilitat universal de l’urbanisme feminista”, o “Disseny de patis escolars des de la perspectiva de genere”) pareix que el restant s’assunts els importen manco. I propostes que podriem considerar valencianes, com la modificació de l’Estatut, l’eliminacio de les diputacions, la llimitacio de mandats o la modificacio de la Llei Electoral valenciana, mai arribaren a les Corts; i en estos moments el seu proces de descomposicio pareix imparable.

¿Confiem, per tant, en l’oposicio? Puix tampoc. S’ha de recordar que el PP ya estigue governant este territori molts anys i la situacio actual valenciana, en molts aspectes, es culpa d’eixe partit. La seua dependencia de les decisions de Madrit dugueren a la creacio de la AVLl ‒excusa actual per a justificar la substitucio llingüistica en marcha‒ com a favor a Aznar. No volgue resoldre l’infrafinançament, que ya patiem, com tampoc retirà el recurs d’inconstitucionalitat posat pel PSOE contra el Dret Civil valencià, i, mes encara, recentment ha pactat en ell no modificar la Constitucio per a que tinga cabuda en ella. A la fi, PSOE i PP son tal per a qual: Espanya primer.

I del restant de partits que hui estan en les Corts, Ciudadanos i Vox, millor comentar poc. De tall explicitament antiautonomiste, i, per tant antivalencià, votaren en contra de la recuperacio del Dret Civil valencià, i les seues estructures son totalment dependents de les decisions que prenguen els seus caps de Madrit.

Aixina puix, l’opcio de tornar a deixar el nostre govern en mans de partits estatals no nos durà res bo als valencians, com ho ha fet fins ara.

Hauriem, d’una vegada per totes, de canviar la nostra historia mirant cap a dins, als partits que no sols tinguen les seues seus aci, sino que no tinguen interessos culturals, economics o politics en uns atres territoris.

L’oferta, en tot cas, es variada.

Totes estes formacions tenen una vocació essencialment municipalista i en nules opcions d’arribar a Corts; pero tota pedra fa paret, i hi ha que consolidar proyectes propis per a poder jugar a llargues.

Pero hem de fer tria. Tria entre aquelles que no es creuen la nacionalitat valenciana i les que sí. Entre les que son una especie de satelits de partits espanyols en algun tiny culturaliste valencià, i les que pensen en Valéncia de manera autonoma i sense dependencies exteriors.

I, de les que en principi es poden presentar, pense que n’hi ha una que està intentant fer be les coses, aglutinant forces dispars i construint des de baix: es DECIDIX, a la que des d’aci li desige tota la sort del mon.

En Valencia patim una de les situacions llegals mes absurdes del mon mundial. Resulta que hi ha una forma llegal i una atra illegal d’escriure una llengua.

En qualsevol lloc civilisat, parlar o escriure una llengua en correccio es una qüestio d’educacio o de nivell cultural. Si algu comet alguna incorreccio des del punt de vista d’una normativa acceptada, o es per falta de coneiximent, o per rebelia delliberada a l’estar en contra de dita normativa.

Lo mes que te pot passar es trobar-te en el menyspreu per part dels mes elitistes en el primer cas o en el rebuig intelectual en el segon.

Puix be, aci no; aci, si comets una incorreccio normativa, eres directament illegal. 

En 2017 la Diputacio de Valencia retirà unes subvencions a Lo Rat Penat per no seguir la normativa de la AVLl. L’associacio presentà recurs i el passat mes de juliol el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha donat la rao a la Diputacio degut a que en les bases de la convocatoria per a optar a les subvencions s’exigia explicitament acatar la norma de la AVLl.

L’expressio que utilisa el tribunal es: “no se sigue ni se respeta el modelo lingüístico oficial”, i “no se ajusta ni en la ortografia, ni en la sintaxis, ni en la gramática”.

La llei hauria de ser clara, pero no hi ha res clar en tot aço.

Anem a vore. Un juge no sanciona a un conductor ebri perque “està clar” que ha begut. Hi ha una taula de sancions segons la cantitat d’alcohol expirat. Mai ve mal recordar-la:

Entre 0,26 mg/l y 0,50 mg/l: 500 euros i 4 punts del carnet.

Entre 0,50 mg/l y 0,60 mg/l: 1.000 euros i 6 punts del carnet.

A partir de 0,60 mg/l ya es un delit penal que inclus pot comportar penes de preso.

Si tornem al cas de la llengua, quan el tribunal diu que Lo Rat Penat no s’ajusta a la norma,

¿en quína mida no s’ajusta?

Des del punt de vista ortografic, ¿quàntes faltes d’ortografia son admisibles abans de que te deneguen una subvencio? Si escric en les normes del Institut d’Estudis Catalans (es dir, de la AVLl), pero comet cinc faltes cada 1000 paraules, ¿me llevaran la subvencio? ¿I si ne comet 10?, ¿i si en son 200? ¿A on està el llimit?

Lo mateix se pot dir dels atres aspectes, com la sintaxis: ¿quàntes voltes he d’escriure ‘per a tu’ en conte de ‘per tu’ per a ser condenat?

¿I qué dir del lexic? Si en un text escric sempre la preposicio ‘en’ en conte de ‘amb’, per mes que tot lo demes estiga perfectament escrit en subvalleca (subestandar valencià de la llengua catalana), ¿me retiren la subvencio? ¿I si en son mija dotzena de paraules les que canvie?

Tot queda a criteri dels juges, que “aprecien” que no seguix la normativa. Es com si un juge te posa una multa perque “aprecia” que el teu ale fa olor a alcohol.

Per un atre costat, els panques, que s’han passat la vida sentint-se orgullosos d’incomplir la llei quan se tractava de combatre l’imposicio del castella, des de la creacio de la AVLl s’han tornat els mes “llegalistes” del mon i s’alegren a monto d’estes llimitacions de les llibertats. Aixo si, quan els seus amos de Catalunya cometen illegalitats –com declarar l’independencia–, llavors la llei es roïna perque coarta la llibertat i lo moralment acceptable es la desobediencia. Resulta dificil imaginar lo que ha de ser tindre una ment que pot albergar tantes contradiccions sense sentir cap classe de vergonya.

Pero, ademes, esta persecucio nomes du una direccio. Moltes entitats que reben subvencions, per no parlar de, inclus, organismes oficials, com la mateixa Conselleria de Cultura, incomplixen les directrius de la AVLl un dia si i un atre tambe; per eixemple, publicant en web oficial en perfecte catala: “la seva pantalla”, “finalitzi el termini”, etc., sense que passe res. I no parlem de l’universitat perque el Tribunal Constitucional ya determinà que per ad ells no valen les lleis que han de complir els demes ciutadans.

¿Qué demanem, en definitiva? ¿Que s’establixca un barem que aclarixca quantes “incorreccions normatives” son admissibles abans de que te lleven una subvencio? Obviament, no. Aço no faria sino profundisar en l’aberracio en la que estem vivint des de fa ya mes de quaranta anys.

Demanem lo que hem demanat sempre, que s’imponga el trellat. Que se faça un autentic debat sobre este tema (que no l’ha hagut mai, per mes que diguen lo contrari) tant en els ambits academics com entre la societat tota. Pero per ad aixo lo primer hauria de ser deixar d’enganyar a la gent, deixar de manipular, tergiversar, silenciar, censurar i oprimir a qui pensa diferent, aprofitant, per ad aço, que se te el control del sistema educatiu, l’administracio i la major part dels mijos de comunicacio.

Per lo demes, hem de fer notar que el TSJCV no ha requerit cap informe de cap filolec per a fer el seu dictament. Es dir, si alguna cosa ha deixat clara esta sentencia es que no cal ser un expert per a distinguir entre lo que “normativitza” la AVLl i lo que utilisa Lo Rat Penat: efectivament, no fa falta l’ajuda d’un expert per a distinguir entre dos llengües diferents.

 

*Editorial del Rogle Constanti Llombart nº192 (Setembre 2022). 

*Image portada: Freepik

El passat 21 d’abril es complia el X Aniversari de la celebracio de la Convencio Valencianista 2012. Allo fon un encontre del valencianisme militant, obert a la participacio individual, en la que jovens i persones en major experiencia pogueren debatre sobre un document de minims que marcara les pautes d’un valencianisme cohesionat i de futur.

El treball preparatori durà prop d’un any i, lo que es configurà com una comissio organisadora, treballà durant eixe periodo en un documemt que en cinc aspectes diferents abordara un posicionament global del valencianisme i el proyectara en la manera d’actuar en el futur: ‘Idiosincrasia del poble valencià’, ‘El patrimoni dels valencians’, ‘Territori i governabilitat’, ‘Drets i deures de la ciutadania valenciana. Obligacions dels/ de les valencianistes’ i ‘Valencina, poble del mon’.

Cinc blocs conformaren aquell document base que, una vegada constituit el conjunt d’assambleistes –mes de 150– es posava a consideracio d’estos per a ser esmenat, per a que feren les seues propostes i aportacions i que el milloraren. Havia de ser mes tart, en un acte assambleari, debatent i aprovant en les diferents votacions celebrades, quan s’arribaria al document de consens que a la fi sería posat a votacio de tots els participants.

La dinamica participativa fon elevada i les aportacions, esmenes i possibles modificacions del document base anaren incorporant-se per al debat. Tal volta els temes relacionats en la llengua –ortografia, ensenyança, us, etc.–, aixina com els vinculats en els simbols identitaris o en les distintes nomenclatures, especialment les que fan referencia al territori i al poble valencià, foren els mes controvertits i a l’hora els mes sucosos, convertint-se en els que mes esforç requeriren a l’hora de consensuar postures.

A la fi de la jornada del 21 d’abril de 2012 una amplissima majoria –mes del 90 per cent– aprovava el document final, aixina com una serie de recomanacions sorgides de l’acte assambleari: la creacio d’una formacio política –que se materialisà dos anys mes tart en la creacio de POBLE–, i que l’esperit de la Convencio permaixquera en la creacio d’una associacio civic-cultural inspirada per l’ideari sorgit d’aquell encontre.

La formacio politica ha fet el seu cami durant estos anys fins a integrar-se en la federacio DECIDIX, que te prevista la seua presentacio publica el proxim dia 7 de maig. L’associacio, que volgue prendre el nom de Convencio Valencianista, se constitui casi de manera immediata i, si be ha passat per moments de llums i d’ombres, hui seguix espentant proyectes que volen agermanar al valencianisme de construccio i duent avant uns atres en major protagonisme –encara que en l’idea sempre de que siguen compartits per unes atres entitats–, tot lo qual donat lloc a una presencia social, civica i cultural que la mou a fer convergir lo mes saludable del valencianisme.

La publicacio Consens per al futur arreplega els resultats de la Convencio Valencianista 2012, unes propostes i aspiracions basiques, de les quals, en acabant de 10 anys, algunes seguixen sense ser abordades, o millor, assumides inclus per molts dels qui participaren i les recolzaren en el seu vot. 150 persones, procedents dels mes diversos llocs de la geografia valenciana, militants en diferents associacions valencianistes, haurien d’haver influenciat en elles per a conseguir unir esforços, superar obstaculs i sobretot clarificar i priorisar proyectes per a coincidir en un cami i en unes clares llinees d’actuacio.

Desgraciadament, cada “capella” seguix el seu “missal” i resulta dificil abordar una actuacio conjunta i degudament coordinada, tan necessaria per una atra banda en uns moments en els que les pressions antivalencianes son angoixants.

Alguns seguirém en les associacions en les que tenim mes possibilitat d’influir i tenint a Consens per al futur com un document marc de treball, al que haurem de sumar les aspiracions senyalades en el Congrés Valencianisme 2018, del que tambe ixque un atre document, una Declaracio Valencianista igual de constructiva que espera ser, com Consens, una guia per al valencianisme que deuria posar-se en practica. Es molt el treball realisat, des de la llibertat, des de l’altruisme, al marge de poders factics i pressions politiques, i eixe treball realisat sense pressions i en llibertat deuria ser objecte de major consideracio.

Juli Moreno i Moreno

Valencia, 23 de maig de 2022

Que el valencià està en l’Administracio des de l’aprovacio de la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià el 23 de novembre de 1983 no es del tot cert. Es mes, pensar que l’administracio valenciana nomes fa us del valencià des de fa 38 anys no es mes que contribuir a un populisme innecessari que llimita les nostres aspiracions com a poble. Perque sempre que es sega una part del nostre passat, directament es condena una possibilitat de futur a tots els valencians.

Tots hem sentit alguna volta que en l’any 1276 Jaume I dispongue que tota la documentacio del Regne de Valéncia fora redactada en romanç i no en llati. Una veritat a miges que han utilisat i mal copiat molts intelectuals per a justificar que Jaume I ya unificà l’idioma en tots els seus territoris. Dic mal copiada perque no correspon a cap disposicio com tampoc a la dita unitat per dons raons: com ya he dit, perque no existix cap disposicio de 1276 i perque no pogue supondre cap unitat, ya que en els atres suposts territoris es segui utilisant el llati fins a ben entrat el sigle XV.

Lo cert es que ya en els nostres primers Furs de 1238 existia una disposicio pareguda. Es trobava en la rubrica titulada “De advocatis” i, escrit en llati, establia que tot lo que digueren en els pleits juges i advocats ho haurien de fer en llengua romanç, inclus les seues sentencies i escrits com tambe senyalava la rubrica “De sentencis, actis es citationibus”. Una llengua romanç plana que era la del poble valencià. Un poble que gojava de tal privilegi i que, segons el mateix Fur, disponia d’una norma per la qual qualsevol valencià que fora victima d’algun foraster tenía permis i gojava d’impunitat per a tornar-li el mateix mal que havia rebut.

Per lo vist Jaume I tenía molt clar qui erem i que volia dels valencians des del principi de la reconquista. Tant es aixina que en 1261, quan es traduiren els nostres Furs al valencià ho segui exigint en els mateixos punts. I en l’exposicio de motius en els Furs el propi rei justificà la necessitat de que foren en valencià, alegant que d’eixa manera pogueren tindre el mateix dret tant els pobres com els rics i que es condenaren als homens roïns en la major diligencia.

Pero el rei es trobà en una nova realitat. Tres anys en acabant de la traduccio dels Furs i vintissis des de l’aprovacio dels primers els juges seguien fent cas omis d’esta exigencia i es per eixe moiu que el 4 de juny de 1264, trobant-se el monarca en Calatayut, recordà en una disposicio especial que ya havia promulgat dita llei. Per tant lo que fea en esta ocasio era expressar que havia de complir-se en totes les apelacions, llevant les que es dirigien a sa persona. Exigint que en valencià havia d’escriure’s en el llibre de la Cort, ampliant-ho per a totes les accions judicials.

Per tant este nou privilegi, encara que siga poc conegut i difos i no s’haja publicat en l’Archiu Virtual Jaume I, fon tot un guany i el reconeiximent d’un dret per als valencians. Que ademes de permetre’ls dirigir-se als jurats en sa llengua materna veren com molta de la mala gent que vingue en son dia a la reconquista de Valéncia deixà de fer malifets i inclus abandonà per a sempre el nostre regne, tal i com escrigue en Alzira el mateix Jaume I dins del seu testament deu anys mes tart.

Hui, 757 anys mes tart, este 4 de juny passat ha quedat oblidat per a tots els valencians. I en ell una de les nostres maximes prerrogtives com a ciutadans, el sentir-mos orgullosos de que des de 1238, per llei, les administracions mos ha d’atendre en valencià. Encara que, per mes que es renovaren estes disposicions o es creara la Llei d’Us, seguixca estant mal vist en determinats ambits, especialment en el de la justicia, que nos expressem en el nostre idioma. I perqué no, se mos negue poder-ho fer en dignitat, usant la llengua que es nostra i rebent resposta en ella, en conte de fer-ho en l’impost normalisat, o en castellà.

Per que mantingam present aquell 4 de juny, i per a que el vixcam en un futur com una nova fita que marcà un dret, per 757 anys de dret valencià. Pero especialment per a que no tinga que tornar a recordar-vos que passà el 4 de juny al sendema.

Jose Escuder

Escritor i membre de la

directiva de Convencio Valencianista

En abril de 2012 (21-04-2012) es celebrà la Convencio Valencianista, una cita que consegui reunir un nodrit grup de valencianistes procedents de molt diferents parts del territori valencià.

La participacio es volia individual i es convidava, en el moment de l’inscripcio, a esmenar un text (Document marc) que previament havia segut elaborat, no sense un ample debat, per un grup divers i multidisciplinar que era tambe el promotor de la Convencio.

El laborios treball de mes d’un any de preparacio donava els seus fruits i l’encontre fon tot un exit. La jornada es converti en un espai de contrast, de debat i de conclusions consenduades, les quals se publicaren baix el titul de Consens per al futur.

La pretensio d’aquell encontre fon conseguir una major cohesio, unio i coherencia entre el valencianisme de construccio, per a lo qual es necessitava dispondre d’un ideari per escrit que fora el punt de referencia de les actuacions d’este colectiu, massa dispers i anarquic.

Aquell treball, que proporcionava uns principis compartits i assentava unes bases minimes per a l’actuacio valencianista, vingue acompanyat per la sugerencia de crear una força politica que fera seues eixes orientacions. L’idea prengue força i en 2013 naixia, no sense un previ i dilatat treball, un partit politic: POBLE. La seua presentacio publica fon gojà d’un ample recolzament i despertà grans expectatives. Una nova esperança per conseguir una força politica valencianista capaç de donar batalla es feya possible.

Han passat huit anys des d’aquell event i no acaba de fer-se realitat lo que en tanta esperança fon rebut. La proliferacio de nous partits des d’aquell moment ha devingut en una situacio d’estancament que no podem sino esperar que els responsables troben finalment la forma de resoldre’l.

A la finalisacio de la Convencio tambe es decidi, especialment pel conjunt del grup promotor, constituir una entitat que difonguera l’ideari acordat, els fins de la qual foren, ademes de culturals, civics i socials, i per ad aixo es registrava, en maig de 2012, l’associacio Convencio Valencianista (hi hague un desig de mantindre el nom). No era una organisacio a l’us, li preocupava mes promoure o recolzar proyectes que  tindre una accio directa; aixina, junt ad atres entitats, ha generat, en uns casos, o ha donat soport, en uns atres, a inciatives com L’Observatori de la Llengua Valenciana, Raonem –proyecte audiovisual–, l’activitat Tots els dies 9 o el concurs Senyeres al balco. Tambe el naiximent del partit mencionat, POBLE, fon fruit del seu treball. L’edicio d’uns Dossiers anuals en motiu del 9 d’Octubre es, practicament, l’unica activitat que acomet en solitari, i sempre contant en la colaboracio dels autors mes diversos. L’ultima actuacio important ha consistit en promoure l’organisacio del Congrés Valencianisme 2018.

El valencianisme, marginat per les institucions publiques, infectades de pancatalanistes en competencia en el sempitern provincianisme, ha de seguir treballant per a que la societat valenciana recupere els seus valors i no perga la seua identitat. Quan estem a les portes de complir 10 anys d’aquella Convencio que congregà les diferents sensibilitats del propi valencianisme, es fa de nou urgent acostar-se i “Tots junts” elaborar una fulla de ruta pensada i calculada, i en actuacions programades que facen visible lo que l’educacio formal i els mijos majoritaris oculten o tergiversen.

Per a revertir la deriva que du esta societat, per desgacia cada volta mes despersonalisada i menys compromesa, fa falt molta voluntat i una millor estrategia. Urgix fer un analisis de la situacio real i de si lo que se fa en el valencianisme es lo adequat, o precisem de regeneracio i de noves formes de pensar i d’actuar.

¿Busquem eixes solucions en una nova Convencio Valencianista en 2022?

Juli Moreno i Moreno

Valencia, 5 d’abril de 2021

Quan de menuts mos despertavem suats degut a una nit de malensomis, lo més corrent es que fora degut a una mala menjada, per abus o carencia, o tambe per alguna por producte de la fantasia; a pesar de tot no erem conscients de les preocupacions que la vida real, la dels adults, en el futur lleva la son a tanta gent.

Si be es cert que els principis o les infancies de tots no son les mateixes, ni tampoc els relats que d’elles es fan, lo ben cert es que quan de menuts despertavem en poques ocasions reconeixiem el motiu real d’aquell somi roïn i afrontavem el nou dia en alegria, la propia de l’infancia.

En 1272, nomes 35 anys més tart de la conquista de Valéncia, naixque en Morella un chiquet, fill d’un gran comerciant, Pere de Vinatea, que, per incredul que parega era conegut en tot lo Regne per haver acompanyat a Blasco d’Alagó en la dita conquista. Ad eixe chiquet, li posarien de nom Francesc, en honor al sant titular del convent que, per aquells temps, els franciscans construien en Morella. Poc diu l’historia sobre els seus primers anys, degut a que les lloances sempre s’han reservat per als nobles i no per als ciutadans, mes que foren fills de conquistadors.

Per aquells temps, Valéncia relluia als ulls de propis i d’estrangers, mostrant-se tan esplendorosa com ho havia fet a finals de la seua epoca musulmana, inclus distant onze anys per a que les seues lleis maritimes, les del Consolat de Mar s’estengueren per tot el Mediterraneu com a codic valit per a tots els comerciants que per esta mar transitaven, apoderant-se del poder d’Amalfi. Poc havia d’envejar la nova Valéncia a l’antiga, quan en els seus carrers es mesclaven les cultures i es celebraven les festes tant cristianes com musulmanes o judues.

Pero Morella es terra arida, en la que els homens es curtixen i els inconvenients van juntant voluntats per a combatre els imprevists. Gent d’aspecte bast comportant-se com a germans i compartint els aliments durant els dies de més fret. Tot un mon de contrarietats a on Francesc creixque en dificultat, aqueixat per una malaltia que a punt estigue de costar-li la vida i de la que, la debilitat física que li impedi fer unes atres coses de chiquet, segurament, fon motiu per a poder  potenciar uns atres talents en els quals afrontar els seus reptes diaris preparant-lo/ ajudant-lo a convertir-se en un lider circumstancial.

Francesc, hui en dia, podria ser considerat un comerciant de classe mija/alta, pero en aquell context no era més que un atre ciutada mes que, havent estudiat lleis i al capitanejar, manco en temps de neu, part del comerç de la seua familia en Morella fins als almagasens dels Templaris en Sant Mateu, li permetia viure en un ambient un tant més acomodat i gojar de certes ventages, com la de tributar al rei, per ser Morella una vila real, quan atres habitants de Valéncia tributaven primer al senyor de la poblacio. Pero ademes, el fet de ser habitant del Regne de Valéncia, li oferia l’oportunitat de participar en el govern del seu poble sent jurat en la seua propia Vila, ha

vent segut elegit per votacio veïnal cosa impensable en uns atres regnes a on nomes accedien ad eixos llocs la noblea i els seus descendents per designacio del monarca o per dret de sanc.

Pero el fet que marcaria a Francesc, eixe pel qual hui te erigida una estatua en mig de la plaça de l’Ajuntament del Cap i Casal, hauria d’esperar fins a la vesprada del 3 de giner de 1333, la magica vesprada en la que ell, com a portaveu dels jurats i consellers, i contant en l’autorisacio de Giner Rabassa, llavors Jurat en Cap, acusà al rei Alfons IV d’Arago d’haver comés un contrafur, a l’haver fet donacio a l’infant Ferran –fill de la seu esposa Leonor de Castella- d’unes viles reals en detriment de Pere, el futur Ceremonios, provocant la fragmentacio de Valéncia (un contrafur) i que el Regne es debilitara al perdre viles de primer orde, moltes d’elles frontereres que facilment podrien ser ocupades per Alfons XI de Castella, germà de Na Leonor. Els relataren durant anys com Francesc, fent d’alvançada de tot el sequit, que supostament havia assistit a felicitar el nou any al rei, en acabant de fer la deguda reverencia, li digue:

—Senyor nosatros estem hui aci per a donar resposta a la seua demanda, pero ans de que vos diga la resposta, com m'ha encomanat la Ciutat -Cap i Casal del nostre Regne-, vos solicite que sapiau reconeixer la nostra llealtat per Vos, encara que responga com Deu mana en la veritat, seguint la bona consciencia i defenent la justici

a.

Lo que va seguir ad estes paraules, es ya famos, o ho deuria de ser, perque està escrit en lletres d’or en la nostra historia. La mateixa a la que ell passà a formar part el 2 d’agost d’aquell mateix any, quan fon assessinat per uns misteriosos servents de la reina Na Leonor. El seu cos, sense vida, rebe sepultura en el convent de Sant Francesc que es situava exactament a on hui ho fa l’Ajuntament de la capital valenciana. El trasllat de les seues despulles cap a Morella, a on fon definitivament soterrat, s’inicià just a la porta d’aquell convent, colocada a uns escassos metros de distancia d’a on la seua egregia estatua/figura seguix recordant-mos que sempre hem segut lliures i hem estat units, que de sempre hem tingut l’oportunitat de fer respectar al govern la llei i la voluntat del poble, sempre… manco quan hem segut somesos darrere d’algun alçament armat foraneu del que hem resultat perdedors. Des de dalt d’eixe pedestal Vinatea seguix recordant-nos les seues celebres paraules en les que es va dirigir al rei per a que les tingam presents i mai les oblidem:

“Nosatros, a soles, som manco que Vos (al rei), pero units, ne som molts més.”

Ixca algun dia, Vinatea reba els honors que es mereix com a ciutadà defensor de Valéncia i mosatros mos unim per a denunciar, democraticament, tots els contrafurs que patim. Perque eixe dia tornarém a recuperar l’identitat, l’esplendor de la Valéncia més prospera i lliure, la de l’epoca dorada, i, com no, els malensomis que provoca dormir quan no s’està en pau en la propia consciencia. Perque si individualment i per separat molts nos resistim a desapareixer com a poble, units, que ne som molts més, conseguirem lo que mos proponguerem. Inclus recuperar els verdaders recòrts dels nostres albors i viure satisfactoriament un futur millor com a poble valencià.

Josep Escuder
Membre de la junta de Convencio Valenciana

Quan estudiava a Roitman, Hinkelammert, Anthoni Cohen, Marx… alla pels principis de l’actual sigle, el meu interior no deixava de fer-se preguntes notories, pero, sobre tot, de buscar respostes posibles en la nostra societat. Lo pijor, d’eixa experiencia passaria a ser quan, dins de dit estudi vaig descobrir com la ciencia era utilisada en contra de l’home. L’inteligencia en contra del pensament.

Recorde com, des d’altaveus invisibles i des dels mijos de comunicacio imperants, els mensages cap a la societat valenciana anaven destruint el continent, per a poder molejar a l’antoix el contingut. Naixia el meninfotisme impost i es desfigurava l’identitat preestablida, en favor d’una identitat plastica i liquada, una identitat desarticulada en les formes de pensar i que desalentava tota conciencia critica. ¿Qué anavem a ser els valencians quan tot passara?

La veritat, han passat molts anys, les panderetes han segut substituïdes pel Reggaeton i els pensaments colectius han passat a moure’s per desijos i interessos particulars a on la rao, clarament manipulada, impedix ficar en practica nous metodos, i a on les conciencies, cada volta mes instrumentalisades es neguen a acceptar unes atres realitats a part de les que propon el sistema. L’individualisme guanya al colectivisme i es carix d’un projecte de transformacio social que no passe pel tamis mediatic de la prensa. Tot està controlat i enmig de tot, el personalisme lluita contra el meninfotisme en un allau critic i destructiu que mos fa caure en un pou sense fondo.

Pero dins d’este cisma huma, naix una nova especie a la que ningu havia tingut mai en conte, naix el poder dels irrelevants.

En una societat a on els personalistes hipnotisen a les masses i a on els meninfots es dediquen als seus quefers deixant que uns atres decidixquen pel seu futur, un grup de persones irrellevants torna a tindre veu. Eixe grup d’irrellevants torna a eixir al carrer a dir prou, a defendre els interessos de tots i a deixar de costat als personalistes, als falsos profetes i als qui, des de fa molt de temps, havien conseguit arraconar-los com a rabera en una paridera de montanya, llunt de l’aigua fresca, pasturant entre la pols, les angilagues i les boges. I es que la defensa de lo just els ha dut a viure casi en el desterro, a dependre de la decisio dels demes i a guanyar-se una fama tant falsa i desacreditadora com ho podria ser qui els ha dut fins ad eixa situacio.

Pero tot no es mou per impulsos i, com ve explicava Aldous Huxley, encara que el remordiment cronic per no haver escoltat atres veus es un sentiment sumament indesijable, revolcar-se en el fanc no es la millor manera de netejar-se.

Per aixo, eixercint una influencia privativa i de forma indirecta, este nou moviment trenca el seu silenci, i activant-se com mai ix al carrer, seent conscient que es el moment de donar, en veu alta, la seua opinio, de deixar de ser moneda de canvi. Es el moment d’unir a tots els irrellevants en un mateix conjunt que, eixint des dels diferents partits i associacions valencianistes, recuperen el meninfotisme, nomes, per a que no els importe el color o l’orientacio dels qui compartixen pancarta en ells, pero renoven el pensament critic, deixant a banda lo que no son per a demanar que els respecten per lo que son i, mentres tant, deixar de costat el personalisme per a potenciar el conjunt i arraconar els enfrontaments per a exigir justicia i llibertat.

Cert es que els que no han estat mai rodejats de persones tan plenes o els que nomes les han utilisat en benefici propi no ho entenguen mai. Pero ser palleter no es compra, es un merit pel qual es creu i es treballa, com ser un obrer, un llaurador o, inclus una netejadora. I es que per chicoteta que parega una persona, mos sorprendria lo grans que pot arribar a ser quan desenrolla el seu potencial i, de la mateixa manera que una idea naix desvalguda i va creixent i fent-se realitat al pas que es va creent en ella i es van dedicant recursos i temps, moltes persones irrellevants juntes poden arribar a moure el Mon.

Aixina es que ya es hora de plantejar-mos i molt en serio, una cosa que fa anys vinc sentit del meu amic Joan Sancho: “Si el valencianisme no es decidix a parlar per ell mateix, uns atres ho faran per mosatros i, en acabant, ho llamentarém”.

¿Canviem el Mon?

Jose Escuder.
Membre de la junta de Convencio Valencianista

Publicat el 10 de novembre de 2017 en esradio

Casualment dies arrere, buscant informacio sobre Francesc de Vinatea, caigue en les meues mans, i fiu llectura d’ell, un articul titulat “Entre l’erudició històrica i el pamflet polític: la figura de Francesc de Vinatea en la societat valenciana”, escrit en el tipic seudovalencià “cientific”, que venia a resumir cóm s’ha abordat la figura de Vinatea en l’historiografia valenciana. Puix be, a excepcio d’una afirmacio acunyada per l’autor en la nota 29, la qual se llimita a relatar, sense calificar, i que diu “Vinatea era el defensor dels drets del príncep hereu català contra l’expansionisme de Castella” (revista Lluita, 175, 1993), totes les demes aproximacions ad esta figura fetes per valencians, historiadors o no, son, per a l’autor, pamfletaries, mitiques, exacerbadament regionalistes i un llarc etc.

Per supost que en cada epoca, siga la romantica, siga la postromantica, la dominada per l’historiografia materialista o la de l’epoca franquista, etc., cadascu ha volgut vore en Vinatea a l’heroe, al defensor d’uns drets, a l’abanderat contra el feudalisme o al lluitador contra l’expansionisme castella. Provablemente Vinatea fon tot aixo o, com molts atres diuen, un defensor de la llei, del dret arreplegat en els Furs de Valencia, que eren el codic de governabilitat vigent en el Regne de Valencia, de manera que el fet d’atentar contra la seua integritat territorial era clarament un contrafur.

No anem a relatar el fet de Vinatea, ni tampoc a explicitar el moment concret en que es va produir; ya n’hi ha d’interpretadors de l’historia que qüestionen tot aço i mes, la qual cosa no es negativa en si, si realment les seues investigacions ajuden a un millor coneiximent dels fets i de la seua cronologica. Si, i seguint en l’articul referit, relatarém el “cientifisme” de l’autor de l’articul quan els seus arguments son la calificacio, generalment despectiva, de cadascu dels valencians que han escrit sobre Francesc de Vinatea, fins als any 90 del passat segle en que “l’equanimitat” d’aquells que descriuen a Vinatea com a “defensor dels drets del príncep hereu català”, pareix que el convenç mes i ya no mereixen ser ni despreciats ni descalificats. Aixina:

Vicent Boix, que es el millor parat, es “productor historiografic romantic”. En el mateix grup estarien Francisco Dánvila, que publica un “opuscle divulgatiu”, Joan B. Perales o al mateix Constanti Llombart. Clar que lo de romantic no es una calificacio massa positiva en el context en que s’utilisa.

En el postromanticisme situa a Josep Martínez Aloy, descrit simplement com a “polític conservador”, obviant que fon llicenciat en Dret i historiador, i a Emili Lluch Arnal, que encara que li reconeix el ser mestre i arqueolec, lo que li interessa destacar es que la seua visio s’ajusta al regionalisme, sent ademes “conservador” i “confessional”, i en certa visio “tremendista”.

De Josep Maria Bayarri, destaquen les descalificacions intencionades, “un pintoresc personatge vinculat a cercles literaris i sindicalistes catòlics”, com si aço ultim fora denigrant o peyoratiu, obiant que fon professor en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i membre de la Real Academia de Sant Carles, catedratic, escultor, poeta, editor…, i gojar de molts atres merits.

D’Antoni Igual i Ubeda, nos diu valent-se d’una cita, “amb un passat ‘catalanista’”… evolucionarà cap a postures d’un regionalisme catalanofòb”; clar, quan deixà d’alabar i treballar per a la causa imperialista segurament deixà de ser valit per a la “ciencia” o, lo que es lo mateix, deixà de ser valedor del dogma.

L’atre que tracta el tema es Salvador Carreres Zacarés, a qui califica d’erudit, obviant que era llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, doctor i academic. Els seus estudis, a pesar de fer-los en major rigor historic, no escapen a un “rerafons ideològic”. Que curios parlar de caracter ideologic quan l’escrit al que estem fent alusio destila ideologia pels quatre costats.

Francesc Almela i Vives, un atre “erudit” –que no cientific ¿?–, a pesar de la seua llicenciatura en Filosofia i Lletres, en l’especialitat d’Historia, i de ser croniste, membre de distintes academies, entre elles de la de l’Historia o de la Hispanic Society of America. ¡Clar! ¿Cóm calificar a qui denuncia la doctrina pancatalana en arguments historics, sociologics i tambe llingüistics?

Ya en els anys 70 del passat segle li toca la tanda a José Ombuena, el qual per cert no tracta la figura de Vinatea, pero li va be certa alusio per a referir-se a Ombuena com el qui es paradigma de la tergiversacio historica i llingüistica; i es que, obviament, apartar-se de les tesis fusterianes o rebatre-les mereix “l’excomunio”: “La polèmica es dirigia cap als orígens del país, on la intenció fonamental era minimitzar l’aportació catalana al naixement del regne de València”. Evidentment, hi ha qui es pot dedicar a minimisar en arguments i proves, mentres que uns atres es dediquen a maximisar sense mes, i aixina parlen sistematicament de la participacio de “catalans” en la reconquista, com si en 1238 foren els “catalans” un poble, una unitat nacional, politica i juridica.

El rigor cientific s’extrema quan llegim: “A partir dels anys vuitanta, amb l’arribada de l’esquerra a les institucions locals i autonòmiques, i la renovació de la Universitat de València des de plantejaments progressistes, les actituds intransigents del regionalisme conservador es van reforçar amb nombrosos opuscles i llibres de caràcter pamfletari que pretenen oferir la ‘veritable’ historia valenciana”.

¡Aço es “cientifisme” pur! Ni la dreta ni els no progressistes poden ser cientifics. I es que, ¡per supost!, apartar-se del “dogma negacioniste” que s’instalà en algunes facultats de l’Universitat valenciana es una caguila per a qualsevol investigador que ho faça. Resulta absurt voler reduir l’historia de Valencia al segle XIII, tant com les sentencies que el catalanisme expansionaste, fent tot un alardo de “cientifisme”, escampa per tot arreu i de les quals els seus servidors aci ni qüestionen ni critiquen. ¿Acas no resulta grotesc donar credit a paraules com “no ha estat fins a l’inici dels anys noranta –tret d’algun precedent aïllat– que el mite de Vinatea s’ha presentat com una gesta valencianista contra els abusos d’un rei català”? ¿Un rei català?

A pesar de l’opinio de l’autor de l’articul que tambe posa en dubte la calitat artistica del monument a Vinatea que s’eleva en la plaça mes important del Cap i Casal, no hi ha dubte que “el regionalisme” feu justicia a un figura historica que eixerci de valencià, que reclamà justicia en nom del poble valencià, que en la seua actuacio, conscientment o inconscientment, posà fre a l’expansionisme castella, pero i sobre tot consegui mantindre l’integritat territorial del Regne de Valencia i es feu valdre la llei garant de la convivencia.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

 

Regirant en la meua memoria me venen recòrts de passats, d'epoques en les que jugar i arribar a casa a l'hora establida eren les premisses a seguir per a poder subsistir dins d'este Mon cada volta mes canviant, pero per les que podies negociar nomes dient, “sa mare el deixa”. Recorde nits de “marro” en el pati de l'Iglesia, amagatalls en la plaça Major i vesprades de futbol en el pati de les escoles. Res nos impedia poder fruir d'una aventura com si nos anara la vida en ella. Recordant ara, assentat en el meu butaco i mirant cara la peixera, me venen a la ment eixos moments mentres me pregunte fins a quina hora i fins a quin llimit deixare eixir hui al meu fill. ¿Quins problemes nos ronden hui als pares degut a l'incertea dels temps, als moments de la vida o, senzillament, al canvi generacional que hem patit? En estes llacunes, el meu cap, buscant solucions, recorre al mateix preguntat, com tornava una i mil voltes la pilota a baixar, per molt fort que li pegara quan jugava en el carrero de Romeu els dies que estava castigat. ¿Eren estos els mateixos pensaments que recorrien el cap de ma mare quan me marcava els horaris, quan dia que estava patint?.

Pero el Mon hui s'ha convertit en mes complex, recorde, de menut, en apenes deu anys, quan montarem el nostre bastio en la Fonteta, just darrere de les granges d'Alejandro Nicanor, en les oliveres del Calvo... Hui les mire en enyorança, i somric, pero ho anhele, eixa era la maxima responsabilitat que teniem en eixos temps. ¿Quantes voltes deixarem baixar a Chaves fins a sa casa per a que mos pujara aigua tenint la Fonteta al costat...? ¿Que pensaria hui si el meu fill me demanara eixir i no tornara a l'hora establida? ¿Com actuaria yo si, en plenes obres del quartell i resguardats en els palets amontonats conformarem el nostre propi centre d'operacions des d'a on almagasenavem material per a fer arca en els de Catadau...? ¿Quin tipo de pare sería yo si li contara al meu fill eixes histories, les rinyes pels carrers baixos, els insults a Nyanyes, les nits fugint de “Donya Coloritos”, o la manera d'amagar-nos per la nit per a que Don José Luis no mos pillara quan tocavem el seu timbre. Si fins per ad eixe moment preparavem tot un ritual, en cartons per a amagar-nos i plans B; sempre i quan Chambo i Fabra no s'alvançaven i tocaven mentres no miravem, clar. Pero ho feem com a chiquets, en la poca maldat d'aquells temps.

Pero Llombay, per als chiquets era molt mes, era riu, a on peixcar, encara que tinguerem que arribar a l'Arquillo perque en el baden nomes peixacavem carrancs. ¡Que bons! Parlant d'ells recorde instantanees que marcaren tota la meua infancia, recorde la cara redoneta del Faico en el moc refregat, la cara de Sopes negra de la suja i del fanc, els peus plens de tarquim de Piky, inclus les rises de Chama... tots mirant en els ulls oberts com la tia Lola nos cuinava, en la plancha del Marquesat, els carrancs que haviem peixcat. Inclus me venen a la ment, en eixos moments, quan paràvem taula, creent-nos majors, per a poder sopar el preciat menjar fruit de la nostra suor.... Quins temps mes enyorats, inclus recorde la careta de Soraya, en ulleretes, les patades d'Elena o les ordens de Viky... pero m'ho guarde, no vos ho vullc contar hui... Suponc que yo tambe faria la meua careta i ells tindran el meu recòrt, espere que seguixquen guardant el secret.

Hui, creuats els quaranta i patint la por dels pares mire al meu fill en llastima, se que ho faig per ell, que el meu sacrifici estarà justificat quan conseguixca arribar a les seues metes, puix es per a lo que el prepare, pero ho seguixc llamentant, ell no pujarà de nit d'acampada a l'Estepar, no viurà una hora de “chistes” en Mario el Granero ad eixes hores en les que les carabasses tornen a ser carabasses, ni llançarà arrere la fusta de SillaVal, mentres corre pel camp de futbol vell per a alcançar l'atra base o, qui sap fer carrera. Tampoc crec que arribe un dia a fugir de l'ermita pels relats de Francisco, ni que torege mai als porcs del Cameno o a les vaquetes de Floreal, no s'omplirà mai de puces en els camionets, tampoc crec que entre a les coves -nomes en una pila per a tots-, ni pujarà al castell creent que es un dels moros que el defengueren... Perque sí, son uns atres temps i un atre es el Mon en el que viuen, pero, sense voler, pel seu be, estem negant-los eixa infancia nostra, eixos ratos de tarquim, traus, eixides de cadena i rialles de victoria. ¿De veres valdrà per ad alguna cosa seqüestrar la seua infancia per la nostra tranquilitat, o seguirem excusant-nos en que es lo millor per ad ells? En acabant mos queixarem quant es passen tot el dia caçant Pokemons...

Jose Escuder
Membre de la Junta de Convencio

El 29 de juny de 1707 el borbo Felip V (IV de Valencia) firmava en el Casón del Buen Retiro de Madrit el decret d’abolicio dels Furs de Valencia i Arago. Sentenciava aixina no nomes la derogacio del nostre codic llegislatiu, mes encara, en la seua rubrica feya patent l’humiliacio a la que sometia al poble valencià, al seu historic autogovern i arramblava en les institucions -algunes d’elles modeliques- que havien servit per a regular la vida i la societat valencianes.

El malcorament personal del nou rei i l’ensanyament dels funcionaris castellans del nou orde desatengueren repetidamente les reclamacions que de manera especial des del Consell de la Ciutat -Cap i Casal- i de les que realisaren molts dels seus jurats se li feren arribar per a que restituira les institucions i el dret foral. No els valgue a molts d’ells que, ademes de la seua representativitat social i civica, foren declarats partidaris borbonics, perque no oblidem que de valencians partidaris del borbo n’hi hagueren. Foren desoïts i menyspreats, inclus algun plec d’agravis que se li envià al monarca fon malintencionadament extraviat per a que no se poguera arribar ni tan sols el plantejar la possibilitat de revocar l’afront que havia causat a tot un poble en el que tambe gojava de partidaris.

Mai se restitui lo que l’autoritarisme borbonic arrebatà als valencians, perque seguramente mai se perdonà la resistencia a la causa absolutista que oferiren viles i ciutats com Xativa, o l’existencia de figures que descollaren encapçalant el bandol partidari de l’austriac Archiduc Carles, com ara el general Basset que, ademes de posar-se al front dels maulets en el Regne de Valencia, defengue i participà en la direccio de l’ultima resistencia que trobà el borbo en el païs catala, concretament organisant la defensa de la capital comtal Barcelona. L’aplicacio de la maxima “por justo derecho de conquista” i la prohibicio de la llengua propia, la valenciana, en l’administracio i justicia, inclus en l’administracio eclesiastica, marcaren el futur de la despersonalisacio regnicola i la progressiva castellanisacio de la societat valenciana.

Cada 29 de juny deuriem de recordar aquella fatidica data de 1707, pero hauriem de detindre’s i tindre ben presents a tants valencians que, des del primer minut d’aquell historic moment, reclamaren i demandaren que es suprimira el Decret de Nova Planta, i es queixaren de que els castellans anaren ocuparant tots els llocs de responsabilitat, de l’administracio i de la justicia en el Regne de Valencia. Indigancio que raonaren davant la concepcio que s’imponia de l’Espanya una, en la que si be en Valencia regne podien els castellans ostentar carrecs, no de la mateixa manera els valencians podien ostentar-los en unas  atres llocs i en els ambits descrits fora del Regne de Valencia.

Aquells mals, que no arranquen especialment en la batalla d’Almansa, han conduit a la falta d’una societat cohesionada, pero sobre tot a la falta d’una societat valenciana, puix actualment no es que siga excessivament millor el reconeiximent de la condico valenciana. La nostra consciencia identitaria està mermada -ha segut conculcada- i aço fa que colectivament sigam capaços de seguir a qualsevol “flautiste” que interprete una melodia mes o menys “bensonant”, encara que cap dels seus acorts sone a musica valenciana.

Des de llavors, des d’aquell 1707, el govern de l’Estat nos ha vist com un rebost ben ple del qual tirar ma quan conve, com una societat facilment manipulable, i es que quan els principis es diluixen es possible que uns atres principis vinguen a substituir-los, i per tant a substituir l’autenticitat que nos feya valencians.

La llança que trenquem hui es pels qui lluiten per a recuperar lo que un borbo nos arrebatà. Arrepleguem el testic d’aquells homens que veren conculacats els seus drets, el seu modo d’afrontar la vida i exigim respecte, i fem-ho en autoriat i fermea.

Per a ilustrar este escrit es recorre a tres fragments de l’acort que jurats i sindics prengueren el 25 de juliol de 1707, en la Casa de la Ciutat, demanant la revocacio del decret d’abolicio dels Furs.

Die XXV mensis july anno a Nativitate Domini MDCCVII

Los Señors Jurats Racional, y Sindich Isidoro Costa, ajustats en la sala Daurada.

Attés que havent tengut notícia, se hauria expedit un Real Decret de Sa Magestat en lo qual manava abolir y derogar sanserament tots los furs Privilegis; Pragmàtiques i Costums fins huy observats en la present Ciutat y Regne y el de Aragó, subjectant estos a les lleys de Castella, a la pràctica y forma de govern que en les ciutat i tribunals de dit Regne…

...perqué en açò se ha de observar la pràctica y estil que fins huy sa hagut en consecuència de les concòrdies ajustades a la Sede Apostólica motivant dit decret la condició que hu dels principals atributs de la soberania es la imposición y derogació de lleys y així havent perdut els dits Regnes de Valencia, y Aragó les que tenia Sa Magestad usar del referit atributo reduhint tota España a la uniformitat de unes mateixes leys, manaren convocar difreents persones, constituhides en dignitat de bo y sa entiniment que son …

… que de la Real Clemència de Sa Magnificència dels Magnifichs Cathòlics, la concessió de dits furs y Privilegis no han coperat en cos que els fes indignes de esta gràcia, y que se imploràs la Real Clemència de Sa Magestat pregantli la revocacio de dit decret pera el qual afecte escusant tots los gastos posibles se embiàs persona a la Vila de Madrid…

Els valencians mai renunciaren a recuperar el seu dret a l’autogovern, ni en els primers moments de la fatidica data del 29 de juny. Tambe ara deuriem, a pesar de les diferencies, trobar, com aquells homens que nos precediren, la via per a junts reclamar una millor consideracio per part d’este Estat que nos margina en finançacio i autogovern.

Juli Moreno
Historiador

Portem uns dies assistint a un debat, com és habitual quan es tracta de les rets, molt acalorat i polèmic, pero al mateix temps, quan u investiga un poquet, molt interessat i artificial de bestreta. Estic parlant de la campanya “polarisada” entre els que aposten per la valencianisació de la rotulació i els que s’escaroten i posen ridícules excuses per a defendre la llengua de l’imperi.

Com m’agrada fer sempre que escric un artícul, mai ho faig quan la polèmica està en el punt àlgit del seu cicle. I ho faig aixina perque no tinc elements de juí i normalment sempre em falta context.

El punt d’inflexió pareix ser l’enfrontament entre el Delegat de Govern espanyol i l’Ajuntament de Valéncia Ciutat, puix segons afirma el primer, Moragues, el consistori valencià incomplix la llei de trànsit, D’això informà “Levante-EMV” per eixemple el dia 1 de juny. Per l’atra banda s’alega la normativa en matèria llingüística de l’idioma valencià. La qüestió no és llegal, com casi sempre que afecta a interessos valencians, la qüestió és de sensibilitat. Si algú ha estat treballant o de turisme en Catalunya o en Euskadi, haurà vist en certa enveja com els ròtuls (pràcticament tots) estan en els seus respectius idiomes. Els arguments en un estat de dret, deurien poder estendre’s a totes les autonomies, en este cas en una llengua co-oficial en el castellà, terme este que el Govern pareix no entendre.

Aplaudixc que es tinga l’iniciativa de desenrollar d’una vegada l’us social del valencià a tots els nivells. No puc entrar en est artícul – per falta d’espai - en el model llingüístic amprat, pero sí en alguna qüestió que em pareix important, lo fàcil que és manipular, i més quan és de forma continuada obviant els interessos dels valencians. Posem un eixemple:

Hem tingut accés a este vídeo pujat a la ret social youtube, per l’usuari Ca Nyot

Ràpidament s’ha fet viral en les rets. Els sentiments dels valencians del carrer, dona igual la normativa que utilises, és d’oix i indignació. És descobrix a una periodista valencià-parlant, “prestant-se” a fer una manipulació per a un informatiu de Antena 3. Be, fins ací, lo normal, li donem a m’agrada, m’enfade, o les diferents opcions que nos oferix actualment facebook. O retuitegem ofesos.

La publicació online “Valencianisme.com” es fa resò de l’assunt a data 8 de juny http://valencianisme.click/index.php/2016/06/08/lofensiva-conservadora-contra-lus-del-valencia/

Senyalant i destapant a la periodista, Laura Herreras, de la qual fa un captura de pantalla del seu twit “disculpant-se”.

Pose ací el contingut del seu twit, perque a mi no em sona a disculpa, més be a queixa:

“És tracta d'una mala utilizació que sols vol crear polèmica. És un tall de veu d'uns segons. S'està fent notícia d'algo que no ho és.” Laura Herreras en twiter

Llavors, u pensa que a banda del tractament irrespetuós i clarament tendenciós que s’ha tingut des d’una cadena de televisió estatal, pot existir encara una doble manipulació i et canvies les ulleres i mires des d’un atre àngul.

Pensant que ha pogut succeir, busque en el meu terminal telefònic una foto que fiu en un punt pròxim i em done conte d’una cosa 

Si parem atenció a la primera senyal que apareix en el vídeo capturat pel “youtuber” Ca Nyot, correspon al principi de l’avinguda de Maria Cristina de Valéncia Ciutat. Esta senyal, no pot estar ni en valencià, ni en castellà, obedix a una Convenció firmada en Viena pels països europeus en 1968. Clarament es veu una senyal de prohibida la circulació a excepció de vehículs inventats en Valéncia que desconeixen els turistes, com són els “Taxis”, o una “P” molt gran que en valencià significa “parquing”. 

No obstant, si comparem l’image del vídeo i la comparem en l’image de la foto que exponem ací, nos pot portar a pensar que les declaracions d’esta persona entrevistada, coincidixquen en les meues particulars (yo de moment ya li he fet la pregunta per twiter) és a dir: l’atre dia passejava per dita zona, i yo també em fea preguntes, ¿puc passar per ací? ¿açò serà un carril bici, o un carril bus? ¿em chafarà algú? ¿Hi haurà alguna senyal que advertixca als conductors abans d’arribar a un assucac? I totes estes preguntes no me les fea per estar els ròtuls en valencià. No considere que siga un problema de comprensió llectora en cap idioma.

Me fea estes preguntes per l’incomprensible reordenació del mobiliari urbà, que fa que no te trobes segur, entre unes barreres artificials com són les jardineres jagants que separen virtualment al peató dels vehículs, pero que nos embolica molt perque el nostre cervell, continua veent asfalt en les dos vies, eixa és i no una atra, la matèria de la polèmica al meu juí.

Albert Clemente
Criminòlec i Mediador penal i familiar

A rant d’un escrit del nostre amic Josep Escuder, en el que plantejava la necessitat de celebrar aquelles efemerides que contribuiren a enfortir el sentiment de poble valencià i no les derrotes que nos sumiren en el cami de la dilucio com a colectivitat, nos fem reso del Privilegi Real que Jaume I signava en Calatayut el 4 de juny de 1264, el qual resa en llati:

“Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gracia rex Atagonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et Dominus Montispesulani... Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio (Datum apud Calataiubium, pride nonas iunij anno Domini MCCLXiiij). 

En este document Jaume I estatui que cap juriste, llegiste, ni advocat actue en la cort de la ciutat de Valencia ni en cap atre tribunal del Regne, excepte en les apelacions que es dirigixquen al propi monarca, usant el llati… Els justicies deuran registrar en un llibre propi i en romanç lo expost per les parts litigants, els autos i les sentencies; i que qualsevol dubte siga resolt segons el coneiximent del justicia i dels prohoms, excloent en la solucio qualsevol referencia al dret canonic i civil o a qualsevol atra forma o text llegal.

Sí, al poc d’haver ordenat la traslacio dels Furs a romanç valencià (1261), Jaume I concedix este privilegi per que esta llengua, la que es de supondre millor entenien i usaven tots els valencians, fora la que s’utilisara en els juïns i fora en la que es dictaren les sentencies. Indubtablement era esta la millor manera per a que el poble pla comprenguera lo que es dilucidava en estes instancies quan algun dels seus membres era l’afectat.

Segles han transcorregut des d’aquell privilegi, i en esta societat moderna en la que vivim pareix que en determinats camps/arees i situacions hem involucionat. Hui es precisament la justicia, junt en la sanitat, pero especialment aquella, dos de les arees en les que voler fer us del dret a expressar-se en llengua valenciana, o rebre resposta en ella, pot ser motiu d’una dilacio en un proces, o d’una falta d’enteniment en qui ha de diagnosticar. Com que tant en un cas com en l’atre, salut i justicia, estan molt per davant d’uns atres interessos, resulta ventajos per a qui com a professional no li mereix consideracio entendre al demandant, al demandat o be al pacient en una atra llengua que no siga la castellana.

Resulta cert que s’ha alvançat en molts drets, pero els mes basics, els connaturals, com pot ser el de poder expressar-se en llengua propia, reconegut constitucionalment, arriba a trobar-se en tantes traves que, davant una necessitat immediata, resulta mes facil i comodo renunciar ad eixe dret, el de ser ates en la propia llengua, que haver de posar-se a pleitejar per conseguir-ho.

Front a lo facil, nos ha de moure el deure, el dret i la dignitat a que el nostre idioma, la llengua valenciana, no siga bandejat per qualsevol professional o carrec de l’Administracio. Es cert que les llengües son vehiculs de comunicacio, pero es igual de cert que tambe son signes identitaris, i alguns les convertixen en armes quan els conve, vaja a saber voste les raons, per a no voler reconeixer un fet, i es que en Valencia tenim el dret a expressar-nos en valencià i tots els qui viuen d’un sou public han de respectar-lo i per tant facilitar este eixercici de natural comunicacio.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Fer prevaldre lo propi front a lo estrany, quan lo propi es adequat, està viu i vigent, es un axioma que no deviem despreciar banalment. Valga este principi per a referir-nos al fet de mantindre paraules, termens i expressions de la llengua valenciana, esta llengua nostra que, com qui no vol, cada dia es atacada, despreciant-la i vulnerant la seua singularitat en favor de codificacions i llengües totalment alienes al conjunt dels valenciaparlants.

Els valencians que hem tingut la sort de dependre la nostra dolça llengua dels amorosos llavis dels nostres progenitors nos indignem, dia a dia, en vore com, des d’organismes oficials, des de l’Administracio valenciana, des de cenaculs culturals, des dels mijos de comunicacio, des de les mateixes escoles i centres educatius nostres, es conculca la llabor feta per generacions i generacions de valencians que nos han precedit, la qual s’ha traduit en mantindre l’idioma, sense escapar en el temps al fet de l’evolucio que li es consubstancial a qualsevol llengua pel simple fet d’estar viva. Poc a poc, des d’eixes “atalayes” del saber i del poder, se van oficialisant vocables que no son patrimonials, o que han segut soterrats per la propia evolucio, i les susbtitucions que promouen fan dubtar als propis parlants de la seua idoneïtat com a tals i de les seus competencies llingüistiques.

A ningu descobrirém en este escrit els malevols intents de suplantacio llingüisticia que el Poble Valencià ve sofrint des de les primeres decades del segle XX, inclus un poc abans, pero que de manera oberta, descarada i imperativa s’han anat imponent des de que la llengua materna s’incorporà al proces educatiu. Be es cert que convindrem que eixa espressio de “llengua materna” està fora de context, puix lo que s’ensenya en els ambits escolars i academics queda ben llunt de la llengua propia i, per tant, materna. En eixe afany impositiu de voler fer-nos “parlar be” i voler-nos fer creure que lo propi es vulgar front al codic que es prete impondre, juga un paper molt important l’introduccio de termens aliens que ne substituixen ad uns atres propis molt similars. ¿Casos? Tots els que vullgam, encara que nomes se’n citaran dos per la seua importacia i perque estan de plena actualitat.

El primer es el del nom del Cap i Casal, el toponim Valencia, [Valéncia], que ha segut desplaçat en favor del que usen els catalans per a referir-se, en la seua llengua, a la capital de la nostra nacionalitat. Un simple accent greu -València- ha valgut per a canviar un toponim i adequar-lo ad eixa llengua que diuen comuna -i que a lo millor ho acabarà sent si com este cas se’n repetixen molts mes… ¡I aussades que se’n repetixen! L’impunitat, la falta de sensibilitat, d’escrupuls i d’estima per lo propi, i la servitut cap a proyectes proxims als neofacismes, fan que accions com estes vagen conculcant el debil sentiment de colectivitat que tenim i que, per aixo, es facil d’atacar quan a l’hora es banalisen els identificadors que la fan singular.

Com eixe eixemple ne tenim un atre igualment greu i escandalos, puix, com aquell, no te cap rao de ser ni hi ha cap aval cientific ni llingüistic que justifique el canvi. Es tracta dels termens “amparar”, “desamparar” i derivats. Estem assitint des de fa ya unes decades a la suplantacio d’estos vocables i de l’antronponim que generen: Desamparats.

Ad alguns els agrada repetir, una i mil voltes, que els valencians som uns meninfots. Mes be en alguns casos som uns ignorants i en molts pocs, per sort, uns acomplexats que, enlluernats per atres cultures i llengües, no els importa relegar lo propi per a abraçar –sense raonament que puga explicar-ho– lo que es estrany, convertint-se en colaboracionistes de proyectes alienadors del nostre poble.

Plaques, rotuls, pamflets i publicacions han anat incorporant els estrangerismes “emparar”, “desemparar”, “desemparats”, fent us i abus dels mateixos i fent desapareixer les formes valencianes propies: amparar, desamparar o desamparats. El cas te trascendencia, i es que eixe canvi, que per ara no acaba de quallar, especialment entre els valenciaparlants, es va consolidant entre els qui arriben a la llengua com un llenç en blanc.

Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém, plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme de la propia Iglesia valentina a vegades, aixina com el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalització” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.

Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme, de la propia Iglesia valentina a vegades, i el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalitzacio” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.

Un poble que no es respecta a si mateix no pot exigir respecte. I es que n’hi ha de conciutadans nostres als que els importa poc, o no res, dir-se i sentir-se valencians, pero per contra son diligents actuant com a porritos, inclus per a qui no els dona de menjar.

Per a concloure, nomes quatres notes que subscriuen que la forma desamparats i amparar son les que corresponen al lexic valencià, i una crida: en les nostres actuacions queda el que es mantinguen o que, en uns quants anys mes, siguen historia.

1. Ferran II, el 3 de juny de 1493, dictà el Privilegi per a l’intitulacio de la Confraria sorgida paralelament a l’Hospital dels Inocents, posat-la baix la proteccio de la Mare de Deu: “Plau al senyor Rey…que de aci avant la dita confraria se intitule la confraria de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e dels Desamparats…”.
2. En el Manual de Consells, nº 215, de març de 1684, el Municipi instaurà la processo en honor a la Mare de Deu, i en ell es llig: “Es podria festechar a la Santisima Verge dels Desamparats fent cascun any en lo dia que la Iglesia de esta Ciutat celebra la seua festa, una solemne y General Processo…”.
3. No cal dir que en l’Himne de la Coronacio (1923) apareixen les formes correctes: “La Patria Valenciana s’ampara…” i “Salve, Verge dels Desamparats”. Formes estes que son tambe les uniques que apareixen en els Gojos, i en especial en els que escriuen Rivelles i Llorente en 1911 en l’obra que titulen: Historia y Gojos de la Mare de Deu dels Desamparats, Patrona de Valencia y son reine. Per cert, publicat en Barcelona.
4. A banda de ser les formes que arrepleguen els diccionaris historics valencians, tambe els dona entrada el diccionari de Mossen Alcover, encara que acaba remetent a les formes catalanes, a pesar d’incloure cites dels nostres classics a on es registren les formes valencianes.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Fa uns anys que vinc dient-ho, pero pareix que el conjunt de la ciutadania seguixca enfosquida i influenciada per lo que manen les modes, fugint de lo que realment es tradicional i, sobretot, de lo que realment es valencià en quant a celebracions pertoca. Es per aixo que m'he decidit a compartir en tots vosatros una chicoteta reflexio que, si a la fi no resulta pedagogica, sí que m'agradaria servira per a fer-vos reflexionar a tots perque, com en tot en esta vida, no podem deixar en l'aire celebracions i manco convertir dols en tradicions.
Es sabut per tots que arribada la primavera, sobre tot en uns determinats nucleus poblacionals (Xativa, Algemesi, Valéncia i algun lloc curios d'alla dalt de “l'ansiada Tramontana”) sorgix alterada, com la propia primavera, la necessitat reivindicativa de mostrar al mon el mal que feu l'Estat espanyol en terres valencianes i, sobretot, les curioses respostes combatives d'aquells que, fent-se dir nacionalistes valencians, son simples regionalistes pero d'un atre centralisme mes absorbidor, el “comtal”.
¿Per qué dic aço? Es simple, perque realment el fet de celebrar derrotes i crear en elles falsos martirs es una practica detestable que nomes inculca odi a la gent i el fer-ho, perque ho fan en unes atres regions encara que de manera diferent (en este cas en quant a data), causa perdues irreversible d'identitat.
¿Que pensarien els valencians quan en ple regim franquiste es celebrava el “Dia de la Victoria” tots els primers d'abril? O si, acabada la dictadura seguirem celebrant el 20N... No vos cap ni pensar-ho, ¿veritat? Puix celebrant el 25 d'abril, en certa manera, es com si es celebrara el 20N, el dia 1 d'Abril o, com si en l'actualitat celebrarem aquell famos 25 de juliol en el que Rato i Olivas s'abraçaven i brindaven en “Champagne” en la bossa de Madrit. El primer dia del final de la nostra banca. ¿Recordeu com repicava la campaneta?
Pero mosatros seguirem celebrant derrotes, o victories d'uns atres. Som aixina. Arrere queden dates que ni celebrem, perque possiblement ningu les coneix. ¿Voleu que fem memoria d'algunes d'elles?

• El 10 de febrer de 1009, any en el que el rei Mubarak va conseguir l'independencia de Valéncia respecte al Califat de Cordova declarant a Valéncia Regne.
• El 4 de juny de 1264 quan Jaume I firma en Calatayut un privilegi (Datum apud Calataiubium pride nonas iunij anno MCCLXiiij) en el que diu clarament “Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio” Aço es que els advocats i llegistes no presenten els seus escrits en llati, sino en romanç valencià.
• El dia 1 de decembre de 1283 quan Pere III concedix a Valéncia el primer Consulat del Mar.
• El 16 de febrer de 1502 quan es creà oficialment, per orde de Ferran el Catolic l'Universitat de Valéncia, confirmant la bula d'ereccio feta pel Papa Aleixandre IV el 22 de giner del 1500. L'orde de Ferran de Castella diu:"Atendiendo a la petición de los queridos y fieles nuestros Jurados, Racional y Síndico de nuestra Ciudad de Valencia, entendemos con el mayor cuidado y con gran desvelo entendisteis y entendéis en la erección del Estudio General en esta nuestra Ciudad para que en ella exista Universidad general [...] y que sin nuestra expresa licencia y facultad no sea valedera. A Nos suplicasteis humildemente que para la predicha erección otorgásemos nuestro Decreto y autoridad y licencia y facultad plenaria con las prerrogativas, gracias y facultades infrascritas nos dignásemos fundar. A vuestras súplicas benignamente inclinados y advirtiendo cuánta utilidad se seguiría a nuestra Ciudad de Valencia y a los naturales de ella y del Reino y queriendo dar este favor y también el ennoblecimiento, aumento y utilidad de dicha Ciudad, de nuestra cierta ciencia y expresamente alabamos, aprobamos, ratificamos, decretamos y autorizamos y confirmamos la erección de dicho Estudio [...] y de nuestro regio poder queremos y discernimos que dicho Estudio sea erigido y goce para todos de libertades, inmunidades, privilegios, exenciones, favores, gracias, prerrogativas y preeminencias como el Estudio General de Salamanca y otros similares puedan gozar."
• El 15 d'agost de 1519, dia en el que comencen les primeres reunions entre Joan Llorens i el jurat Guillem Castellví que, junt als atacs dels pirates fomentaren el dia 1 de novembre la creacio de la Junta dels Tretze, que sería el principi la Guerra de les Germanies (Primera revolucio social d'Europa)

Ara que tenim dates per a celebrar victories valencianes, no n'hi ha lloc per a les excuses, puix mentres alguns Maulets seguim lluitant i ho fem sense oblidar la nostra condicio de valencians, els “nous” botiflers seguixen festejant les seues victories, bandejant-nos per “Just Dret de conquista”.

Josep Escuder
Membre de la Junta Directiva de Convencio

El dia 26.02.2016, el diari “Levante”, ha publicat un articul en el que anuncia que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar «valencianos», unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.

El motiu de fer public el gran “descobriment”, es publicitar la presentacio d’un llibre de Vicent Baydal titulat “Els valencians, des de quan són valencians?”, prevista per al dijous 03.03.2016. L’articul nos informa de que el trascendental fet “contará con la presencia del president de las Corts, Enric Morera”, lo qual nos conmou i deixa derretits, perque el fet de que un carrec representatiu de tots els valencians, done la cara per la salut economica d’un colega de la compartida secta catalanera, no es mes que un virtuos eixemple d’amor i d’amistat.

En l’articul, es posa en boca de Vicent Baydal, professor en la Pompeu Fabra de Barcelona, que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses. Se mezclaron entre ellos, pero mantenían sus familias y sus tierras en sus lugares de origen. No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Comprovem que el senyor Baydal inventa uns percentages de catalans i aragonesos que presuntament vingueren a poblar el nostre territori, els quals escomençaren a dir-se valencians a partir de 1338 (“un siglo y varias generaciones después”). Ademes inventa que estos “valencians” producte de la metamorfosis de catalans i aragonesos, “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”, es dir qualsevol cosa, llevat de valencians, valencians. Per cert, ¿d’a on han eixit els castellans?

Pero si el titul de l’articul proclama que el primer valencià naixque en 1330, i l’historiador diu que fon en 1338, mes avant nos conta que els “pobladors” catalans i aragonesos, “Tras una batalla y una guerra civil en 1280, llegaron a un acuerdo”, i que “Fue entonces, a partir de ese pacto en el que los aragoneses consiguieron ciertos poderes jurídicos, cuando comenzó a usarse el término ‘valentini’. Fue cuando realmente se unificó todo el reino, de Vinarós a Orihuela”. Per desgracia, en esta “científica” informacio, nos quedem en l’incognita sobre si el primer valencià naixque en 1330, en 1338 o si fon en 1280, en acabant d’una inexistent guerra civil. Ademes, nos fa dubtar sobre si Oriola s’incorporà al regne de Valencia en 1280 o posteriorment a la sentencia arbitral de Torrellas, dictada l’any 1304.

Per a rematar la faena, i pot ser per algun sentiment d’autoodi, causat per haver de soportar un llinage -Baydal- de clar orige musulmà, diu dels musulmans valencians que “Estaban apartados de la vida política y colectiva. Se les expulsó de las ciudades y los arrinconaron en morerías o en el interior para ser explotados económicamente. No había una buena relación, no estaban integrados. Ni siquiera estaban permitidos los matrimonios entre musulmanes y cristianos”. En esta afirmacio demostra no tindre ni idea sobre els ultims treballs escrits al respecte, que mostren a cristians i musulmans fent societats comercial, endeutant-se entre ells, bufant-se junts en una taberna...Lo que es sí que es despren es que ha depres perfectament les tactiques de manipulacio de la realitat historica, trasmesa pels acatalanats que l’han precedit. Hauria de preguntar-se sobre la virtualitat de la seua existencia. ¿Ser o no ser? Baydal ¿català o aragones?

I anem al gra. Es el moment d’anticipar part de l’informacio en la que porte treballant ultimament. Els valencians no hem de soportar ni tanta mentira ni tant de mentiros. Anirém des de 1330 cap arrere.

En document de giner del mateix any 1330 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessit Peregrino de Monteacuto quod, ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in curiae generali proxime Valentinis celebrata, habeat aliam medietatem caloniarum in locis suis de Carlet, de Benimodol, de Maçalet…”. Es dir, que en 1330, es citava a Corts Generals per a “valentinis” o valencians. Si resulta que “El primer “valenciano” nació en 1330”, hauriem de pensar que a eixes Corts es citaren a valencians de bolquerets menors d’un mes.

Pero es que en un atre document de decembre de 1329 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessi Petro de Monteacuto, fratri Peregrini de Monteacuto, quod ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in Curia generalis proxime celebrata Valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia et de Alharb, et de Reçalany…”. ¿Sera que es citava a Corts als valencians que anaven a naixer l’any següent?

En les “Litterae communes” del papa Joan XXII (1316-1334) o “Joannis papae XXII”, consta document de l’any 1325 que parla de “quadam pensione sibi ab ep. o et capit. Valentinis assignata, et paroch. Eccl. De Foyos, Valentin. di.”. El papa parlava dels valencians cinc anys mes pronte de que catalans i aragonesos “comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. ¿Premonicio? Cesar Baroni, parla d’una epistola de l’any 1318 del mateix papa, segons la qual “Castellanis, Aragoniis, Cathalanis, Valentinis, Lusitanis et aliis, qui in illius belli societatem confluxerint ...” (p 90 Vol 24 “Annales ecclesiastici”)

La conquista de Cerdenya, tingue lloc els anys 1323–1324. “Arnaldus de Francia” o Arnau de França, autor de gloses als furs i observancias d’Arago, en una glosa relativa al proemi “Nos Iacobus” escrigue que “Ex hoc verbo seu dicto fuit tempore domini Alfonsi qui Sardeniam conquistavit suscitata questio aragonensium, catalanorum et valentinorum…”. En una atra glosa a este proemi, es llig que “tempore domini Alfonsi IIII, filii domini Jacobi secundi, qui conquisivit Sardeniam, suscitata questio seu orta inter Aragonenses, Cathalanos et Valentinos…”. Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos. Per als acatalanats de hui, als valencians, que no haviem naixcut, nos citen entre cometes: “valencians”.

L’any 1314, Pere Marsili o “Fr. P. Marssilii”, naixcut en el s. XIII, entregà a Jaume II en l’iglesia dels Predicadors de Valencia “missam audienti Valentia in ecclesia fratrum Praedicatorum”, la cronica llatina del rei Jaume I o “Chronica gestorum invictissimi domini Jacobi Primi, Aragonia regis”, que li l’havia encarregat fer “praesentavit hoc opus dicto Domine Regi”. En ella apareixen repetidamente els valencians: “et possent a superventura magna Regis Valentini superari”; “Mane igitur facto missa celebrata, vocati sunt omnes ad concilium et admissi sunt etiam cum eis tres honorabiles clerici de Ecclesia Valentina, et quinque de civibus Valentinis”; “Rex autem erat Valencie, et hoc sciens vocavit Episcopum et nobiles, milites que in armis peritos et multos de civibus Valentinis” (pp. 236, 322 i 326 de “La crónica latina de Jaime I” de Ma. de los D. Martínez San Pedro, 1984). Hi ha un capitul “Index capitulorum”, del “Liber tertius” en el que “valencians” es contrapon a “turolenses”: “LXXVIII De progressu Regis in adjutorio Regis Castellae et subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis”. (p 323, vol 18 “Viage literario a las iglesias de España”). Comprovem que un persona culta del s. XIII, sabia dels valencians del s. XIII. Els de la secta catalanera, criats en un caldo de manipulacio, equivalent a incultura, no.

L’any 1313, Federic, germà de Jaume II que havia segut coronat rei de Sicilia l’any 1296, degut als servicis prestats pels valencians de la ciutat de Valencia, “servicia que valentinii habitatores civitatis Valencie”, concedi als valencians de la ciutat i no a uns atres valencians “predicti valentinii habitatores tamen modo dicte civitatis Valencie et non alii”, el mateix privilegi que el seu germà Jaume II havia concedit als barcelonesos “privilegio dictis barchinonensibus per eundem dominum fratrem nostrum”. En el Privilegi es cita “predicti valentinii” 2 voltes, “predictis valentinis” 3 voltes, “dictis valentinis”, “eosdem valentinos”, “prefigendeum valentinos”, i es parla dels fiadors de dos pobles, valencians i catalans “fideiussoribus valentinis seu catalanis” (“Privilegis reials, Jaume II, núm. 13 (28-I-1313), transcrit per J.R. HINOJOSA, Privilegios, órdenes, donaciones...”).

L’important document anterior, que el Sr Baydal coneix, tal com posa de manifest en la seua tesis doctoral, es minusvalorat per ell, dient que “era expedit des de fora del regne de València –i, per tant, no equivalia a un autoreconeixement col·lectiu dels propis habitants del territori-”. Es el joc dels acatalanats. Si el document es valencià, no te valor, perque els de fora eren els que realment sabien de la nostra catalanitat. Pero si es de fora, tampoc te valor, perque no supon “autoreconeixement col·lectiu”. Autoodi i negativitat, que nomes un mege pot tractar. Seguint eixa estrategia diu que “cal remarcar que es tracta d’una excepció, ja que en absolut no sembla haver un ús habitual d’aquell gentilici”. El Sr Baydal hauria d’escomençar per explicar lo que ell enten per “ús habitual”, i si creu fer ciencia, usant expressions com “no sembla haver”, com si l’historia haguera passat segons ad ell li semble o li deixe de semblar. Ara, lo que estem comprovant, que en vulgar paladi es diu “mentira” i a qui ho diu “mentiros”, es que esta cita no “es tracta d’una excepció”. Seguirém fent-ho.

L’any 1312, Joannes Lupi escrigue una carta al rei Jaume II, contant-li que el papa havia citat a valencians, en relacio a injuries i ofenses que li havien infringit ad ell i als seus cortesans, excombregant-ne alguns “Dominus papa citavit Valentinenses super iniuriis et offensis sibi et curialibus suis illatis et excommunicari fecit aliquos nominatim”. (Finke, Acta Aragonensia, vol I p 325).

De l’any 1307 es la cita en relacio al contencios que catalans i aragonesos mantenien sobre la jurisdiccio d’Orca. Jaume II, “vaent quels jutges d´Arago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part” (“Cortes de los antiguos reinos…..”, Volum 1 2ª part. pag 420). A lo millor, Jaume II feu una entrevista a Guillem Jafer, per a vore si es trobava entre els valencians que “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”. ¿Seria que Guillem Jafer era i es sentía valencià i prou? Recordem que Corominas escrigue que el llinage “Jafer” era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista”.

I de principi de sigle XIV, de 1302, tenim una nova cita en relacio a la concessio d’un privilegi a falconers del regne de Valencia “falconeris e a caminores qui sunt de regno Valenciae”, i per tant valencians: “…ex tunc fiet dicto auxilio Valentinis eorum cuilebus ex solucionem perdonare vos…”. Es un document de dificil transcripcio a la que m’ajudà l’amic Vicente Graullera (ACA, C, reg. 325, f. 76r -23-II-1302).

I ara donarém una mostra d’alguns valencians de l’epoca de la que parlem, que no patien del complex que patixen els acatalanats, perque estaven orgullosos de ser valencians i aixina ho manifestaven.

De 1329, tenim a “Arnaldus de Figueriis notarius Valentinus”. De 1328 estan “Maximus de Valencia Scholaris in medicina” i “Sinibaldus de Valencia Scholaris in medicina”. De 1327, a “Guillermi de Libia de Valentia” o “Guillermi de Libia, civis Valentini”. De 1323, “Luysius de Valencia” i de 1314 “Laurentio Peris de regno valenciano”. Un document de 1313 nos parla de “Eligssendis uxor Balaguerii Farfania specierii Valentini”. De 1309 es “…discretus vir magister E. Gastonis canonicus Valentinus” i de 1308 “P. de Spelluncis canonico Valentino”. De 1303 es “Guilelmus de Molleto decanus Valentinus”…

En el proxim articul, seguirém retrocedint fins a la conquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume. La mentira dels acatalanats, en este cas personalisats en Vicent Baydal es ben, ben gran. ¿No es estrany que un aficionat trobe lo que no troben els professionals? ¿Malfaeners?, ¿Apardalats? ¿O manipuladors?

1302.- “DICTO AUXILIO VALENTINIS”

Agustí Galvis
Historiador

S’acosten les festes de Nadal, i cada any escoltem i llegim tantes incorreccions que volem enguany tractar d’anar reduint-ne i, si pot ser, eliminar-ne algunes.

Per influencia castellana es habitual escoltar barbaritats com Feliç Nadal, Nit Bona, Nit Vella, Feliç Nadal i Prosper Any Nou, etc. Es tracta de trasllacions lliterals d’expressions i frases fetes que son valides en castellà pero no ho son en la llengua valenciana, en la que lo correcte son les expressions: Bon Nadal, Nit de Nadal, Nit de cap d’any, Bon Nadal i feliç any nou respectivament.

 La Nit de Nadal i el Dia de Nadal

 La nit del 24 al 25 de decembre en castellà es denomina Nochebuena, pero en valencià no s’ha de dir “Nit Bona” com s’escolta cada volta mes, sino la Nit de Nadal, vespra del Dia de Nadal. Per tant, direm: el sopar de la Nit de Nadal per a referir-nos a la cena de Nochebuena. En acabant el sopar, entre els cristians es tradicio assistir a la Missa del Gall i cantar nadalenques. Tambe es una tradicio des del sXVII montar un naiximent o un belem (son catalanismes naixement i betlem).   

 El 25 de decembre es el Dia de Nadal. Nadal ve del llati natale, i vol dir naiximent. En castellà es traduix per Navidad o Navidades. El Nadal es la festivitat del reencontre familiar entorn a una taula en merjars tipics de la zona.  D’influencia clarament arap en la nostra terra es la tradicio dels dolços que hem heretat i millorat, especialment en estes festes com els tradicionals pasticets,  massapans,  els polvorons i el torrons de Xixona, d’Alacant i els artesanals de Casinos. Es tambe una costum molt arrelada les estrenes, a on els chiquets de la familia reben una chicoteta quantitat de diners com a regal dels familiars mes proxims.

¿Com es desija a una atra persona que passe unes bones festes de Nadal?

Lo que en castellà es Feliz Navidad o Felices Navidades, en valencià no hi ha plural, i sempre s’haura de dir Bon Nadal (en singular) i no Bons Nadals. Direm que felicitem el Nadal i no direm que felicitem “els Nadals”.

     “Per Nadal allarga el dia un pas de pardal” (frase feta popular)

     “A Nadal, l’all en lo bancal” (frase feta popular)  

Unicament gastarém la forma en plural, nadals,  per a referir-nos a les festes de nadal de diversos anys. Per eixemple, direm:

“Es costum en ma casa dinar en familia tots els nadals”.

Els derivats de Nadal son nadalenc, nadalenca i els seus plurals, nadalencs i nadalenques per a referir-nos a tot lo relatiu a Nadal o propi d’ell. Les formes castellanes son: navideño, navideña, navideños navideñas.

Les cançons tipiques de Nadal tenen per nom nadalenca/nadalenques o simplement cançons de Nadal i no direm villancicos, per ser esta una paraula castellana. Tampoc gastarém la forma nadala, mes propia de Catalunya, encara que s’està introduint cada volta mes des de les escoles valencianes degut al proces d’absorcio-catalanisacio que sofrim, contribuint en l’us d’estes formes a fagocitar i/o bandejar les formes propies valencianes.

 Nit de cap d’any i Dia de cap d’any

 La nit del dia 31 de decembre al 1 de giner, en acabant de sopar es tradicio estar atents a les campanades que marquen les dotze per a acabar brindant en una copa de cava per les bones intencions i esperances depositades en l’any que acaba de començar. Esta nit en la que comença el nou any en valencià es la Nit de cap d’any. La tradicio castellana es que eixa mateixa nit i en eixe mateix moment, celebren l’ultima nit de l’any (Nochevieja, en castella). Els valencians no es tradicio celebrar l’any que s’acaba, sino l’any que comença, per aixo lo correcte en la llengua valenciana es dir la Nit de cap d’any.

Cap d’any es el primer dia de l’any i tambe es tradicio, a l’hora de dinar juntar-se la familia entorn a la taula.

En resum

Evitem estos castellanismes
CASTELLA	CASTELLANISME	VALENCIÀ
Feliz Navidad	Feliç Nadal	Bon Nadal
Nochebuena Cena de Nochebuena	Nit Bona Sopar de Nit Bona	Nit de Nadal Sopar de la Nit de Nadal
Nochevieja La cena de Nochevieja	Nit Vella El sopar de Nit vella	Nit de cap d’any El sopar de Cap d’any
Año nuevo Concierto de Año Nuevo Comida de Año Nuevo	d’Any Nou Concert d’Any Nou Dinar d’any nou	Cap d’any Concert de Cap d’any Dinar de Cap d’any.
Feliz Navidad y próspero Año Nuevo	Feliç Nadal i prosper Any Nou	Bon Nadal i feliç any nou
Villancico	Nadala	Nadalenca o canço de Nadal
La Virgen María	La Verge Maria	La Mare de Deu

 

Nota: en valencià, es consideren locucions en categoria de nom propi: Dia de Nadal, Nit de Nadal, Cap d’any i Nit de cap d’any, per aixo posem en mayuscula la primera lletra, tal com ho du el diccionari.  Funcionen com una unica unitat lexica.

Evitem catalanismes i no bandegem les paraules propies valencianes
CATALANISME	VALENCIÀ
Nadala / Nadales	Nadalenca
Pastissets	Pasticets
Els patges reials	Els pages reals
Els Reis d’Orient Melcior, Gaspar i Baltasar	Els Reixos d’Orient: Melchor, Gaspar i Baltasar
Or, encens i mirra	Or, incens i mirra
Joguines	Joguets
El naixement / El Betlem	El naiximent /El Belem

Joan Sancho
Professor de Llengua Valenciana

Des d'estes llinees i siga quin siga el resultat de les votacions del proxim dumenge volem donar-vos les gracies a tots els que hem conseguit per fi este canvi. A tots els que, d'alguna manera, han colaborat, be siga de manera contraria als interessos de Valencia, com Zaplana, Camps, Ciprià Ciscar, ACPV, que un dia optaren per deixar de sentir el batre del cor perque preferiren percebre  el soroll de les monedes en la boljaca, canviant la rao per un jornal acompanyat en molts casos per ocupar una poltrona...; pero sobre tot als qui volem felicitar es ad aquells que han/heu colaborat desinteressadament i en la ma en lo cor per conseguir este important canvi: els que creguereu en el futur, els que conseguireu el consens, els que treballeu dia i nit per conseguir els prop de huitcents versos que omplin els llibrets de falla, els que fan eixes poesies que nos fan traure somriures i els que inclus conseguixen traure'ns llagrimes en els seus relats i escrits, els que estudieu per seguir enaltint la llengua valenciana, els que espigolen en archius, biblioteques i antiquaris els llibres dels nostres classics, els que preferiren buscar una opcio politica per a defendre els nostres interessos ans d'engrossar llistes d'uns atres partits que no creïen en Valéncia, inclus aquells que en un pot d'esprai ompliren espais de senyeres i escrits en favor de Valéncia, o els que han conseguit reunir en un foro a valencians per a parlar nomes de cultura... Gracies a tots.

Donem gracies i no nos cansarem de donar-les, perque nos heu ajudat a conseguir les metes que un dia nos marcarem, perque llarc i angost ha segut el cami pero, per fi, els fruts van apareixent en cada raco de la nostra terra i en cada acte que es precie. Estes eleccions han segut un tot, una mostra mes que palpable de que ho hem conseguit i que cada dia tenim mes propies les nostres senyes, pero no vos relaixeu, germans, encara mos queda un llarc cami que recorrer, el de la consolidacio.

Atonits hem comprovat com alguns Ciutadans han tingut que convertir-se en “aldeans”, com els qui refusaven la nostra Senyera omplien tanques, carrers i ajuntaments en ella, com els qui sempre nos han menyspreat han reconegut la nostra infrafinançacio, com des de diferents estaments nos ha segut reconegut el nostre dret a mantindre la nostra propia llengua, sense interferencies alienes.

Hem pogut viure situacions dantesques, propies de regims del sigle passat, quan nos han negat la nostra llibertat llingüistica i d'expressio, en la calorosa acollida del mon faller a la nostra causa, com ya passà en l'any 40 i en els 80. Hem conseguit juntar a gent de diferent ideologia i debatre per un futur proxim; realisar
conferencies, fires i quedades en les que lo mes important ha segut Valéncia. Pero sobre totes estes coses, hem mantingut encesa eixa flama victoriosa, la nostra, la que un dia casi es va apagar per culpa dels vents de Ponent i Tramontana, a la qual saberem fer-li coveta per a mantindre-la. I tot gracies a tots vosatros, eixos que vos heu cansat de sentir com mos dien que erem quatre gats i que hem aguantat insults “blavosos” per totes parts.

Sí, som els mateixos que hem conseguit que ara els valencians parlen sense complexos de la nostra nacionalitat, del nostre nacionalisme cultural, conseguint que, hui, cinc de cada set valencians sapien realment que es el nacionalisme valencià i entenguen les diferencies entre el soberanisme colonial i les contrarietats entre eixes mancomunitats imaginaries que poc tenen d'historiques. Hui per fi podem saludar al nou dia, a cada nou dia, en un fort reso, anant avant, perque som valencians i perque hem conseguit treballar en positiu. Dema, qui sap, igual eixim a demanar els dos Sigles d'Or de les nostres lletres que hui pareix que estiguen seqüestrats misteriosament per politics de fora de les nostres fronteres, en el beneplacit dels de dins, clar.

Dia Fuster alla pels anys 60 que Valéncia o sería Païs o no sería, que enganyat que estava, Valéncia sera sempre Valéncia, l'atre adjetiu (païs, regio, estat, nacio, regne, republica o senzillament patria) correspon a tots els valencians triar-lo, pero com ad eixe adjetiu que li dius a una mare en el carinyo de la llar, mai com l'enfrontament entre els seus fills ni per a justificar l'invasio politica o cultural d'unes atres regions. Per aixo hui Valéncia es mes Valéncia que mai, perque per fi, els seus fills han despertat i han decidit eixir en el seu auxili, deixant de costat debats esterils i complexos inutils.

Gracies a tots els que ho heu fet possible i benvinguts ad eixe dia en els que Valéncia torna a eixir de la seua letargia. Per fi podem dir que enguany, per molt que dolga a certa gent, ha segut l'any del valencianisme.

¡Cavallers, va de bo!

Josep Escuder
Membre de la Junta Directiva de Convencio

Ara fa cent anys, un mes de juliol, firmava el pare Fullana la dedicatoria i agraïment al, llavors, Centre de Cultura Valenciana, en la que s’encapçalava la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, la qual havia confeccionada per encarrec de dita institucio i que s’editaria eixe mateix any en un interessant prolec de Teodor Llorente Falcó, director del mencionat Centre.

En esta dedicatoria Fullana es mostra humil, com ell era i acort en la dignitat religiosa que ostentava, i assumix lo que ell califica de “difícil mampresa”: per una banda per l’elaboracio del propi treball gramatical, del que tan necessitat estava el conjunt de valencians que despertaven al renaiximent de la llengua propia i, expectants, precisaven d’un instrument per a escriure en propietat; i, per una atra, per haver d’acometre este treball sistematic casi en primicia, sense tindre massa precedents en els que basar-se. Per tot aço l’autor considerava que es tractava d’un “ensaig que podrá servir de base, fetes les degudes esmenes, a una Gramática completa que deurá publicarse en un temps no llunyá”.

En aquell moment s’era conscient, i aixina ho manifestava Llorente, que el valencià “per influencies de la llengua oficial i el menyspreu de les classes cultes, pergué pòc a pòc molta de la seua puressa i elegancia”, i per tant es feya necessari depurar el llenguage, recuperar-lo; pero s’havia de fer sense que eixa restauracio significara desarrelar-se de l’anima del poble, dels valenciaparlants en definitiva.

Una vegada acabades les sessions celebrades en 1914 en Lo Rat Penat per a buscar una solucio ortografica, i redactat el proyecte d’elaboracio d’unes normes ortografiques per a la llengua valenciana, el qual fon aprovat en assamblea eixe mateix any, era necessari afrontar el repte de dotar a l’idioma valencià d’una gramatica. Llorente, en el prolec d’esta Gramática, fa un relat d’este acort i justifica l’encarrec realisat a Fullana per a elaborar-la: “podem afirmar que ningú, en los moments presents, ha fet estudis tant especials del valenciá, que li permitixquen ostentar el títol de mestre en dita ciència”; per a seguir mes avant indicant: “El autor d’estes línees tingué el honor, en la segona sessió que celebrá el Centre, de proposar la publicacio de la Gramática, encarregant la seua redaccio al P. Fullana, i ab gran entusiasme s’aprobá la propòsta. Aço ocurria en lo mes de Febrer.”

Continúa Llorente el seu escrit parlant de la figura de Fullana, de la seua dedicacio religiosa, pero sobre tot destaca la vertent d’estudios de la llengua valenciana; no en va, en el moment de l’elaboracio de la Gramática, contava en una gran reputacio en el camp de la filologia i en un bon grapat de treballs publicats al respecte: Morfologia del verb en la llengua valenciana (1906), Característiques catalanes usades en lo Reine de Valencia (1907), Estudi sobre Filologia valenciana (1908), Ullada general a la morfología catalana (1906, publicat en 1908).

La Gramàtica propiament dita està estructurada en quatre parts: la primera la dedica a la Fonetica, la segona a l’Ortografia, la tercera l’ocupa la Morfologia i l’ultima, la Sintaxis.

Les lloes i les critiques s’han succeït des d’aquell moment i, clar, tambe ya en epoques ben proximes. El mateix Fullana pareix que no està del tot conforme en l’obra realisada si atenem ad alguna observacio seua feta al respecte quan, en la seua Gramatología Valenciana (1919), indicava: “Teniendo, pues, en cuenta las exigencias de unos y de otros, redactamos la Gramática, siguiendo, en todo lo posible, la Escuela Evolucionista, por ser la más racional. Y hemos dicho que tuvimos que sacrificar, en parte, nuestras propias convicciones, o renunciar a parte de ellas, por entonces, y fue precisamente en lo que tuvimos que transigir, a pesar nuestro, como medio de unión entre una y otra tendencia; pero con el firme propósito de rectificar las concesiones hechas a una y otra tendencia, a medida que unos y otros se convencieran de sus errores”. Fullana nos parla dels escritors arcaisants i dels qui integraven la corrent vulgarisant.

Estudis entorn a la seua obra n‘hi ha varis; els detractors de la singularitat i autonomia de la llengua valenciana jugen durament a Fullana i rebusquen qualsevol argument per a descalificar lo que sense dubte fon una obra magna, a l’hora que pretenen restar importancia a una autoritat que, despuix de profunts i meditats estudis, proclamà eixa singularitat de la llengua valenciana des del lexic, les estructures gramaticals i inclus des de l’ortografia.

Juli Moreno i Moreno
Historiador

Publicat en el ROGLE 111-Decembre 2015

La veritat, la semaneta nos ha vingut un poc carregadeta de noticies i desastres, ademes de desficacis governamentals i politics que tambe deurien mereixer un minut de silenci, com les victimes cada dia mes multitudinaries dels continus atacs antireligiosos per molt que vullguen negar-ho un i l'atre bando.

Es llamentable despertar-se en el soroll de les bombes, dels tirs o en les noticies redactant atentats, i mes quan hem acabat d'eixir d'un sigle tant tragic i tant ple de fanatics destarifats. ¿No hem depres res? El cas es que este estat es complica mes quan comences a mostrar indiferencia, la mateixa que mostrem hui quan sentim parlar dels refugiats. En lo que plorarem pel chiquet de la plaja... I es que segons com nos servixquen les noticies el seu plat el degustem en forqueta i gavinet o mos l'engolim com si es tractara d'un glop d'aigua de borranya; arribant inclus ademes, a seleccionar-les com mes nos conve, o aixo pensem mosatros. Pero eixe problema adquirix mes dramatisme quan els efectes actuen directament en els que mos governen o en els que algun dia voldrien governar-nos, caent en una espiral sense trellat ni solucio. ¿Tant mos costa acceptar el dramatisme de les conseqüencies? Es que pareix que tot val i, per desgracia per a tots, no es aixina.

Lluitarem durant sigles contra l'imposicio, i segurament hem perdut l'ultima batalla per no saber realment que tots som iguals; lluitarem per conseguir un mon millor, des dels principis dels temps i hem conseguit convertir-lo en un niu de fem ple d'inseguritats i de pobrea; mos barallarem familia contra familia, per conseguir que tots els drets universals arribaren fins a l'ultim raco del nostre planeta i, quan pareixia que haviem alvançat molt, el mes preciat, el que mos fa sentir homens/ persones de profit, la faena, li la regalarem a les grans potencies, a les cadenes dels 2 per 1 i tot... per qué en la tele dien que era el futur. Mes mos valdria haver-la apagada. Pero hui la lluita es diferent, ya no la tenim en les nostres mans, encara que la patim gracies a la por i a l'inseguritat provocada que nos envolta. Hui els ciutadans busquem un renaixer i seguim buscant ad eixe ser divi que com un messies mos ensenye a caminar per dalt l'aigua. Pero no hem entes encara el joc. Tornarém a caure en el cepet, i sense molleta.

Mentres tot aço passa uns fan macrominuts de silenci arropats per altaveus i entaulats en la plaça de la Mare de Deu, precisament els que criticaven els “fastos” nos han eixit bufons. Uns atres, es dediquen a acusar si la culpa es d'uns o si els que fan els atentats nomes clamen venjança. ¿Es pot ser mes inutil? ¿Quína justificacio te un atentat o una mort? Pero tampoc falten els que anant a la seua seguixen reptant a l'Estat duent avant el seu proyecte, eixos que tampoc recorden els atentats d'Hipercor, puix com pensen que d'aci poc Andorra caurà rendida als seus peus, tambe els importa poc lo que puga dir la justicia espanyola. Per justificar aço posen com a excusa la nacionalitat propia, encara que no hagen cregut en ella fins que foren descoberts en la llimosnera d'un atre.

Mentres, aci en Valéncia, tots plorant, uns buscant les ones d'eixe gran sunami, uns atres preguntant-se perque es perden subvencions millonaries degut a que el nou mandatari no vol  recolzar lo que ya havia aprovat l'anterior, encara que siga beneficios per al poble o, com a segona excusa, perque s'han oblidat d'entregar un paper que deuria d’haver entregat fa dos mesos i que tenía damunt la taula baix de les noves proclames populistes, com les de llevar banderes i criticar himnes i criticar als qui els canten, quan no privar d'ells, inclus a la Real Senyera quan baixa del balco de la casa en la que es custodia; pero en acabant, mos l'endossen fins a tres voltes per a que la bandera de tots els valencians passe a ser, nomes, una “bandereta” de ciutat, sense importar tots els que han mort per defendre lo que ella representa, ni els que han deixat anar la seua vida demostrant en pels i senyals l'autoritat real i la devoció popular que li mostrem tots els valencians. Pero clar, per ad aixo, hauriem de ficar-nos un jupeti i immolar-nos, perque per ad ells lo mes important hui es aprovar auments de presuposts per a poder tancar l'any i canviar el nom dels pobles.

I, en tot este maremagnum, tampoc falten els que lleven signes religiosos dels llocs, perque tots no som cristians, pero pengen banderes multicolors en tots els edificis publics, a pesar de que no representen la condicio de tots.

En serio, ¿creeu que es pot governar un poble o una nacio nomes impregnant odi, conflicte i por entre els seus habitants? ¿Penseu que es pot governar criticant nomes lo que fan uns atres pero sesnse buscar solucions per a tots; mostrant-se incoherents i dictatorials en les decisions que es prenen i fugint d'entregar-li al poble tot eixe poder llegislatiu i social que li havieu promes? Yo crec que no Podeu.

Jose Escuder
Participant de Convencio

La qüestio ya no es reduix a si, a les portes d’uns comicis anunciats, els valencianistes afrontarém la nostra presencia, com en recents ocasions, des de la dispersio. El nostre qüestionament va molt mes alla i es si els representants que ixquen per Valencia, procedents de les forces politiques nacionals espanyoles (PSOE, PP, Ciutadans, Podemos…), estaran a l’altura de les necessitats d’esta terra, de les seues gents o, simplement, de les aspiracions d’aquells que hauran depositat en ells la confiança.

Quan està a punt d’obrir-se el melo de la reforma constitucional, i per tant de renegociar, ¿perque no?, tambe el nostre encaix en l’Estat i una justa finançacio ─que nos han negat tant el PSOE com el PP─, la qual nos equipare en el restant de les comunitats autonomes, seguim sense contar en una força politica autoctona que, lliure de servilismes, de conexions estranyes, tinga el suficient pes per a exigir que en la Carta Magna es reconega la singularitat del Poble Valencià, o que el nostre treball i aportacio via imposts es considere tan valit com el de qualsevol ciutada d’este Estat que nos margina, relegant-nos a una miserrima renda per capita i posant-nos a la coa de les inversions.

Si el model d’Estat està caduc, si es necessari revisar la seua organisacio…, els valencians hauriem de tindre una veu propia, autonoma, lliure de servilismes o consignes que no siguen les dels propis valencians i valencianes; una formacio que crega realment en la nostra autonomia, que aspire a un autogovern real i que assumixca ser protagonista de la cultura heretada i de la que es genera en estes terres dia a dia, usuaria i ama d’una llengua propia hui relegada i supeditada a interferencies i encossetaments teledirigits, des d’uns atres ambits, pels qui exigixen la llibertat per ad ells mentres la neguen a uns atres colectius.

Debats esterils que s’obrin des de finestres que diuen ser valencianistes generen decepcio i desilusio i, a la fi, impossibiliten que estructures carregades d’historia valenciana i valencianista siguen capaces de liderar un proyecte, unes vies d’accio, que conduixquen al nostre poble a ocupar un lloc de respecte, de consideracio entre els demes que hui conformen l’Estat espanyol. Veus que han cantat a l’intolerancia, a la falta de dialec, que no contemplen la pluralitat; unes atres que han jugat en sentiments i senyes d’identitat…, se convertixen en altaveus des de trones que el “valencianisme” mes ranci els oferix. Hi ha foros que mes valdria que no existiren, especialment quan els seus organisadors no han segut capaços d’aprofitar les mateixes estructures per a formar a les seues bases en un valencianisme que implica, atenent al significat que dona el diccionari al terme, “Amor i conreu de les coses valencianes. // Moviment politic o cultural que propugna el reconeiximent de la nacionalitat valenciana i la defensa dels interessos valencians”; o, lo que sería millor, treballar per la revalencianisacio de cada part de les que conformen esta societat nostra.

La desorientacio que tot aço genera ha possibilitat un microcosmos que hui es traduix en minigrups socioculturals i civics, pero tambe politics. Uns colectius que, a pesar de compartir les qüestions identitaries mes basiques, inclus models de societat similars, remen per a apartar-se mes i mes els uns dels atres confrontant-se per absolutes nimietats i personalismes. La voluntat no superada de no desijar entendre’s, l’arrogancia que engalana a determinats personages, impedixen que naixca una força aglutinadora, o que qualsevol d’estes microorganisacions capitalisen l’interes d’un ample grup social que ha reclamat, i reclama, conjuntar-se en lo important i deixar arrimat tot allo que impossibilita un pacte que el valencianisme sociocultural vol i desija.

Tot aço fara que una vegada mes algu decidixca per nosatres i hajam de conformar-nos en un nou model que s’albira i que sera dissenyat per a benefici d’uns atres, perque en el moment en que es decidixca modificar les actuals estructures, no dispondrem de veu propia i de poder de decisio com uns atres pobles la tenen. Es per a contrarrestar esta situacio de dependencia per lo que se fa cada vegada mes necessaria la colaboracio de tots els qui se senten, per damunt de tot, com be dia Fausti Barberà, valencians-valencians.

Editorial Rogle Constanti Llombart

Publicat en la revista ROGLE numero 110 de Novembre de 2015