Un any llarc de gestio d’un nou govern en el Palau de la Generalitat permet valorar la seua actuacio.
En el tema de la llengua valenciana, que es el mes simbolic, podem vore cóm el continuisme es la tonica. Alguna manifestacio de cara a la galeria, alguna critica a l’Academia Valenciana de la Llengua (que no deixa de ser una criatura seua, del partit que governa), pero cap de canvi substancial. Podem testar la seua orientacio pel diferent tracte otorgat a dos poetes: homenages multiples a Andres Estelles en l’excusa del centenari i practica ignorancia d’un atre centenari, el que commemora a Anfos Ramon.
Per lo demes, continuen les subvencions a orri al pancatalanisme mentres s’otorguen almoines al valencianisme. Curios es cóm reguen en euros als primers, que no els van a votar mai, mentres esperen traure redit electoral de cada miser centim que gasten en els segons. L’explicacio es doble: per un costat, perque en Madrit els donen instruccions de no tocar res, que els catalans son molt seus i en el futur poden necessitar el seu recolzament en el Congrés dels Diputats, i per un atre, perque en el fondo no se creuen ad este poble, que, per ad ells, no es mes que un apendix sacrificable en l’altar de la sacrosanta unitat espanyola.
I, mentrestant, uns atres territoris van fent cami, i alguns d’ells, a base de chantages, conseguixen lo que volen. Lo pijor es que, entre les coses que volen, se troba menjar-se al poble valencià d’un mos.
Per tot aço i molt mes; perque hem de demostrar l’orgull de valenciania si volem sobreviure com a poble:
¡Valencianes i valencians, Senyeres al balco!
