Vullc començar recordant la famosa sentencia de Nicolás Avellaneda: “Els pobles que obliden la seua historia estan condenats a repetir-la”, o be aquella atra de Milan Kundera en el seu llibre Del riure i de l’oblit, que ve a colacio per la situacio tan peculiar de la societat valenciana a la qual li es de facil aplicacio: “El primer pas per a liquidar a un poble…, es borrar la seua memoria. Destruir els seus llibres, la seua cultura, la seua historia. En acabant vindra algu que escriurà nous llibres, fabricarà una nova cultura, inventarà una nova historia. Pronte la nacio començarà a oblidar lo que es i lo que fon. El mon al seu entorn encara ho oblidarà mes a pressa”. Afegiriem: deixarás de ser tu, per a ser un atre, el que hagen decidit que has de ser. No son maximes propies de la ciencia ficcio, mes be son producte de fets constatables, que, per cert, no deixen de repetir-se. Interessos de grups, interessos de governs, interessos de classe… han motivat que no sols corroborem situacions historiques que eixemplifiquen estes intencions i realitats –algunes de les quals han desembocat desgraciadament en enfrontaments i guerres– sino que tambe hem de sofrir-les en el present. Per un atre costat molts estudiosos nos recorden a sovint que l’historia es ciclica, o que es repetixen similars fets en el transcurs del temps. Ahi s’emmarcarien les habituals alternances d’epoques d’abundancia i de miseria, governs de dreta i d’esquerra, tendencies democratiques i fascistes, etc. Entre estes situacions que historicament es repetixen tenim un eixemple en Valencia: les canviants (cicliques) circumstancies internacionals i estatals han motivat que, en determinats moments, creixquera el desig de conseguir l’autonomia per part d’una considerable representacio de la societat valenciana. Un d’eixos moments se produi fa ara cent anys. En els dos ultims mesos de 1918 es succeïen tota una serie d’actes, d’acorts, d’elaboracio de documents que foren l’inici de la reivindicacio d’un estatut d’autonomia, euforia que venia precidida per les aspiracions politiques de constituir una Mancomunitat Valenciana, les quals havien quedat frustrades. S’obria un nou temps per al poble valencià i s’evidenciava l’aparicio d’un valencianisme politic, embrionari i minoritari si es vol, pero real, inspirat i recolzat pel catalanisme prosper, reivindicatiu i imperant en Catalunya. En eixe marc es feya publica, el 14 de novembre d’aquell any, la Declaració Valencianista de l’Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista. Les bases que l’integren foren desenrollades i fetes publiques en jornades posteriors constituint una ilusionant manifestacio que aspirava a conseguir l’autogovern dels valencians. Casi en paralel es despertava l’interes, en algunes forces politiques i institucions valencianes, com es el cas de l’Ajuntament i la Diputacio de Valencia, per conseguir l’autonomia administrativa, i fins a cert punt tambe politica, per al Regne de Valencia. L’alcalde de l’Ajuntament del Cap i Casal, el blasquiste Fausti Valentín, el 15 de novembre de 1918 instava en un escrit dirigit als ajuntaments i diputacions valencianes a participar en una assamblea per a tractar el tema de l’autonomia. La Diputacio de Valencia, al front de la qual se trobava Miguel Paredes, tambe havia fet una crida similar dirgida a les institucions homonimes de Castello i Alacant, i responia a la primera autoritat del Cap i Casal reparant en la conveniencia de preparar el tema i fer particips als diferents sectors de la societat valenciana per tal de sondejar-la. En la creacio d’una comissio que s’ocupara del tema es donava pas a l’inici d’eixos treballs. No cal dir que s’havia produit un contagi del proces iniciat en Catalunya, que buscava solucions a les aspiracions politiques d’aquell poble i que anava a ser imitat, no sols pels valencians, tambe per uns atres pobles de l’Estat espanyol. La primera actuacio concreta sobre el tema fon la convocatoria d’una “Magna Asamblea” per part del diputat Azzati, la qual es celebrava en l’Ateneu Mercantil de Valencia el 24 de novembre, presidida pel vicepresident de l’Ateneu, Leopoldo Ramírez. En l’acte intervingueren destacats membres de distintes formacions politiques i organisacions exponent les respetives postures. D’entre estes intervencions descollà la de Félix Azzati, que sorprengue pel gir de 180º que donà en el seu discurs respecte del posicionament que, fins llavors, manifestava sobre l’autonomia el blasquisme del que era el lider. El seu alegat fon rebut en cert escepticisme i no exent de critiques per la seua anterior actitut combativa, recels procedents especialment dels sectors valencianistes alli presents; pero, a la fi, tots antepongueren a Valencia i la consecucio d’una autonomia administrativa o integral (aço es, tambe politica) quan mes pronte millor. En tot este context d’efervescencia politica i d’un valencianisme que es feya present, la propia Diputacio provincial de Valencia encaixaria eixes aspiracions i afrontà una campanya, ya proyectada i dirigida a conseguir l’autonomia per al valencians, creant una comissio que treballara per a tal fi integrada per distints diputats. En nom de l’organisme provincial, el seu president, Miguel Paredes, convidava a la participacio a les diputacions de Castello i Alacant, mentres que la comissio organisava un cicle de conferencies baix el titul “Por la Autonomía” en el que oferia la tribuna de la corporacio a professionals, politics, intelectuals… per a que plasmaren la seua opinio al respecte i marcaren o posaren a debat els continguts dels que deuria constar el proyecte autonomiste. El d
ia 27 de novembre es reclamava de la prensa que donara publicitat a la nota oficial que animava a l’assistencia i participacio en el cicle. Ara fa ya cent anys s’abordà un proyecte autonomiste que implicà a importants i representatives persones de la societat valenciana que, en els seus parlaments, que deixaren escrits, se posicionaven respecte d’est ilusionant objectiu en el que se caminava, casi de manera paralela, com ya s’ha dit, al d’uns atres similars que anaven prenint cos en diverses arees de l’Estat, alguns dels quals duyen ya caminats molts passos per davant. Desafortunadament les diputacions d’Alacant i de Castello no se sumaren al proyecte, quedant a l’expectativa de lo que acontenyguera en la corporacio de Valencia. Esta historia es repetiria en epoca de la Segona Republica, quan en els anys 30, de nou, s’inicià la demanda de l’autonomia i la redaccio d’un estatut que arrancà sense la participacio d’aquelles i que, per esta i per unes atres diverses causes, quedà frustrat. La comissio constituida en la Diputacio de Valencia propongue una ampla llista de possibles participants en lo que anava a materialisar-se en un cicle de conferencies. Es barallaren distints noms, i se n’oferiren d’atres; a la fi participaren: Ignaci Villalonga i Villalba (advocat, financer i politic), Facundo Burriel García Polavieja (advocat i politic), José Barberá Falcó (decà del Colege d’Advocats), Ricardo Samper Ibáñez (advocat i politic), Vicente Gay i Forner (catedratic d’Economia), Luis García Guijarro (advocat i empresari agrari), Facundo Gil Perotín (decà del Colege de Notaris), Juan J. Pardo Pérez (politic), Salvador Ferrandis Luna (advocat i escritor), Francesc Martínez i Martinez (advocat, erudit, escritor), Augusto Villalonga Alemany (notari), Modesto Jiménez de Bentrosa (advocat i politic) i Lluïs Fullana i Mira (religios, filolec). Tretze conferencies, mes una introductoria de caracter institucional, pronunciada pel vicepresident de la Diputacio i president de la Comissio, Jiménez de Bentrosa, conformaren el gros d’aquella iniciativa. El cicle, baix el titul generic ya senyalat de “Por la Autonomía”, s’inaugurava el dissabte dia 30 de novembre i les distintes intervencions s’havia previst que foren cada dimarts i divendres de lo que restava del mes i durant giner de 1919. A la fi els “homens de l’autonomia” abordaren els temes (llistats en el mateix orde que els conferenciants en el paragraf anterior): “Substantivitat del valencianisme”, “El derecho privado en el Regionalismo valenciano”, “Regionalismo”, “El Regionalismo en el actual momento político”, “Un problema de Derecho público”, “Autonomía, su concepto y alianza. Su desenvolvimiento en la política general y local”, “Regionalismo y Nacionalismo”, “Autonomía Municipal”, “Regio Valenciana. Funcionaris en la mateixa. Mancomunitats. Llegislacio i idioma”, “La Autonomía Municipal y Regional es predominantemente, en el actual momento de nuestra evolución política, un problema de estructura del Estado español”, “Organización Regional valenciana” i “Oficialitat de la llengua”. L’idioma dels oradors no fon problema, des del primer moment es deixà llibertat per a expressar-se en la llengua que consideraren. La diversitat es comprovà a mida que alvançava el cicle, d’igual manera que els diferents posicionaments entorn al tema tractat; des dels mes esceptics, que temien pel trecament i fragmentacio d’Espanya, fins als mes entusiastes i favorables, que advocaven per una autonomia plena –integral, dien–, sempre dins del marc d’un Estat espanyol que ya alguns plantejaven federal i respectuos en la diversitat dels pobles que el conformen. Quedà patent tambe que la teorisacio i propostes de Pi i Margall eren conegudes, si no per tots, si per la majoria, ya que el catalanisme politic, ideologia expansionista farcida de connotacions imperialistes, començava a buscar aliats –mes be seguidors– fora de la seua demarcacio estricta. Alguns valencians ya llavors es prestaren a ser els seus heralts, molts d’ells membres de la Joventut Valencianista, encara que no fon el cas del conjunt dels “homens de l’autonomia”. La Correspondencia de Valencia, el diari mes procliu a l’autonomisme i veu del regionalisme o nacionalisme valencià, mes concretament de l’Unió Valencianista Regional d’Ignaci Villalonga, es el que mes espai dedicà en les seues planes a informar del desenroll del cicle, bolcant gran part del contingut de les distintes conferencies en les respectives resenyes. No faltà l’informacio en Las Provincias, en el Diario de Valencia –prou critic– o en El Pueblo… Tot est esclat quedà diluit rapidament de la mateixa manera en que havia irromput en les aspiracions de la societat valenciana. Desencant, confrontacions entre els partits o els dirigents politics, falta d’implicacio de bona part de la burguesia… feren que no es tardara massa en desunflar-se socialment aquella aspiracio i, ni en el mateix diari que tant d’espai havia dedicat a l’informacio del tema, sobreixiran croniques per a informar d’algun alvanç, entre unes atres coses perque no el hi hague. Es cert que no tot acabà en l’ultima conferencia, puix tant la Diputacio com l’Ajuntament de Valencia havien proyectat una assamblea conjunta per al mes de febrer de 1919, la qual quedà ajornada sine die a instancies de la Diputacio, que considerà que primer convenia que els membres de la Comissio per ella nomenada, mes els secretaris i contadors de les dos institucions, prepararen uns treballs que donaren forma al borrador del “proyecte de Bases autonomiques”. En este sentit, el diputat Burriel pronte presentà un document “Bases o Cuestionario presentado a la Comisión de Autonomía… para que sirva de tema inicial a los trabajos de la Comisión”. La Comissio segui treballant i se redactaren varies propostes. Lo cert es que quedaren per a l’archiu, i aquelles aspiracions acabaren frustrades. Era precis fer memoria d’aquella campanya i de l’ilusio en que fon afrontada, era necessari fer este recordatori per tots aquells personages que apostaren pel tema, que aportaren, des de la diversitat i inclus la discrepancia, el seu saber per a encaixar una aspiracio que se considerava justa en un estat en greus problemes de governabilitat i en un centralisme que, com sempre, asfixiava a territoris dinamics que li aportaven, per contra, molta riquea. Haurien de passar mes de 60 anys per a vore cóm, en un nou periodo democratic, se conseguia un estatut d’autonomia per als valencians, no sense salvar moltes dificultats i deixar per resoldre temes identitaris que encara son una sagnia i un obstacul per a que, com a poble, tots pugam remar en el mateix sentit.
JULI MORENO I MORENO
Mestre i llicenciat en Historia