Quan de menuts mos despertavem suats degut a una nit de malensomis, lo més corrent es que fora degut a una mala menjada, per abus o carencia, o tambe per alguna por producte de la fantasia; a pesar de tot no erem conscients de les preocupacions que la vida real, la dels adults, en el futur lleva la son a tanta gent.
Si be es cert que els principis o les infancies de tots no son les mateixes, ni tampoc els relats que d’elles es fan, lo ben cert es que quan de menuts despertavem en poques ocasions reconeixiem el motiu real d’aquell somi roïn i afrontavem el nou dia en alegria, la propia de l’infancia.
En 1272, nomes 35 anys més tart de la conquista de Valéncia, naixque en Morella un chiquet, fill d’un gran comerciant, Pere de Vinatea, que, per incredul que parega era conegut en tot lo Regne per haver acompanyat a Blasco d’Alagó en la dita conquista. Ad eixe chiquet, li posarien de nom Francesc, en honor al sant titular del convent que, per aquells temps, els franciscans construien en Morella. Poc diu l’historia sobre els seus primers anys, degut a que les lloances sempre s’han reservat per als nobles i no per als ciutadans, mes que foren fills de conquistadors.
Per aquells temps, Valéncia relluia als ulls de propis i d’estrangers, mostrant-se tan esplendorosa com ho havia fet a finals de la seua epoca musulmana, inclus distant onze anys per a que les seues lleis maritimes, les del Consolat de Mar s’estengueren per tot el Mediterraneu com a codic valit per a tots els comerciants que per esta mar transitaven, apoderant-se del poder d’Amalfi. Poc havia d’envejar la nova Valéncia a l’antiga, quan en els seus carrers es mesclaven les cultures i es celebraven les festes tant cristianes com musulmanes o judues.
Pero Morella es terra arida, en la que els homens es curtixen i els inconvenients van juntant voluntats per a combatre els imprevists. Gent d’aspecte bast comportant-se com a germans i compartint els aliments durant els dies de més fret. Tot un mon de contrarietats a on Francesc creixque en dificultat, aqueixat per una malaltia que a punt estigue de costar-li la vida i de la que, la debilitat física que li impedi fer unes atres coses de chiquet, segurament, fon motiu per a poder potenciar uns atres talents en els quals afrontar els seus reptes diaris preparant-lo/ ajudant-lo a convertir-se en un lider circumstancial.
Francesc, hui en dia, podria ser considerat un comerciant de classe mija/alta, pero en aquell context no era més que un atre ciutada mes que, havent estudiat lleis i al capitanejar, manco en temps de neu, part del comerç de la seua familia en Morella fins als almagasens dels Templaris en Sant Mateu, li permetia viure en un ambient un tant més acomodat i gojar de certes ventages, com la de tributar al rei, per ser Morella una vila real, quan atres habitants de Valéncia tributaven primer al senyor de la poblacio. Pero ademes, el fet de ser habitant del Regne de Valéncia, li oferia l’oportunitat de participar en el govern del seu poble sent jurat en la seua propia Vila, ha
vent segut elegit per votacio veïnal cosa impensable en uns atres regnes a on nomes accedien ad eixos llocs la noblea i els seus descendents per designacio del monarca o per dret de sanc.
Pero el fet que marcaria a Francesc, eixe pel qual hui te erigida una estatua en mig de la plaça de l’Ajuntament del Cap i Casal, hauria d’esperar fins a la vesprada del 3 de giner de 1333, la magica vesprada en la que ell, com a portaveu dels jurats i consellers, i contant en l’autorisacio de Giner Rabassa, llavors Jurat en Cap, acusà al rei Alfons IV d’Arago d’haver comés un contrafur, a l’haver fet donacio a l’infant Ferran –fill de la seu esposa Leonor de Castella- d’unes viles reals en detriment de Pere, el futur Ceremonios, provocant la fragmentacio de Valéncia (un contrafur) i que el Regne es debilitara al perdre viles de primer orde, moltes d’elles frontereres que facilment podrien ser ocupades per Alfons XI de Castella, germà de Na Leonor. Els relataren durant anys com Francesc, fent d’alvançada de tot el sequit, que supostament havia assistit a felicitar el nou any al rei, en acabant de fer la deguda reverencia, li digue:
—Senyor nosatros estem hui aci per a donar resposta a la seua demanda, pero ans de que vos diga la resposta, com m’ha encomanat la Ciutat -Cap i Casal del nostre Regne-, vos solicite que sapiau reconeixer la nostra llealtat per Vos, encara que responga com Deu mana en la veritat, seguint la bona consciencia i defenent la justici
a.
Lo que va seguir ad estes paraules, es ya famos, o ho deuria de ser, perque està escrit en lletres d’or en la nostra historia. La mateixa a la que ell passà a formar part el 2 d’agost d’aquell mateix any, quan fon assessinat per uns misteriosos servents de la reina Na Leonor. El seu cos, sense vida, rebe sepultura en el convent de Sant Francesc que es situava exactament a on hui ho fa l’Ajuntament de la capital valenciana. El trasllat de les seues despulles cap a Morella, a on fon definitivament soterrat, s’inicià just a la porta d’aquell convent, colocada a uns escassos metros de distancia d’a on la seua egregia estatua/figura seguix recordant-mos que sempre hem segut lliures i hem estat units, que de sempre hem tingut l’oportunitat de fer respectar al govern la llei i la voluntat del poble, sempre… manco quan hem segut somesos darrere d’algun alçament armat foraneu del que hem resultat perdedors. Des de dalt d’eixe pedestal Vinatea seguix recordant-nos les seues celebres paraules en les que es va dirigir al rei per a que les tingam presents i mai les oblidem:
“Nosatros, a soles, som manco que Vos (al rei), pero units, ne som molts més.”
Ixca algun dia, Vinatea reba els honors que es mereix com a ciutadà defensor de Valéncia i mosatros mos unim per a denunciar, democraticament, tots els contrafurs que patim. Perque eixe dia tornarém a recuperar l’identitat, l’esplendor de la Valéncia més prospera i lliure, la de l’epoca dorada, i, com no, els malensomis que provoca dormir quan no s’està en pau en la propia consciencia. Perque si individualment i per separat molts nos resistim a desapareixer com a poble, units, que ne som molts més, conseguirem lo que mos proponguerem. Inclus recuperar els verdaders recòrts dels nostres albors i viure satisfactoriament un futur millor com a poble valencià.
Josep Escuder
Membre de la junta de Convencio Valenciana