Antoni Atienza i Peñarrocha
El 1918, el valencianisme va plasmar els seus principis en una Declaració. No obstant, fon incapaç de superar les seues contradiccions i enfrontaments interns. Des dels primers anys del segle XX, els valencianistes intentaven crear un partit polític que poguera fer una realitat els seus desijos d’autonomia política, cooficialitat del valencià i el castellà i consolidació de la cultura autòctona valenciana. Pero estos plantejaments s’afonarien davant del pancatalanisme.
S’ha de recordar que
en eixos anys el sistema polític de la Restauració estava en crisis. La fòrmula creada per Cánovas i Sagasta en el Pacte del Pardo (1885), pel qual els dos grans partits, conservador i lliberal, s’alternarien en el poder falsejant les eleccions (el caciquisme), no podia seguir funcionant per l’aparició de noves forces polítiques. L’impossibilitat d’estes forces (republicanisme i socialisme, a banda d’uns atres partits de centre esquerra, aixina com els regionalistes: Lliga Regionalista de Catalunya i PNV) d’arribar al poder els espentava a la radicalisació.
Continuar llegint…