Categoría: Opinions

Estimats lectors de Las Provincias, l’any passat el nostre companyó del Colectiu Lluís Fullana de Professors d’Universitat i Doctors Valencianistes, i catedràtic de l’Universitat Politècnica de Valéncia (UPV), Rafael Romero, denunciava la política llingüística de l’Universitat Politècnica de Valéncia i l’atentat contra la llibertat d’expressió en la mateixa. Companyó Rafael al que tant respectem i donem ànims des d’estes pàgines.
Fon en este periòdic, en la pàgina 30 del dia 13 de Novembre de 2007, a on es produïa la denúncia, concretament en un artícul titulat “Algunos valencianos siguen teniendo que agachar la cabeza”. Resumidament, se demanava en aquell artícul el respecte a la llibertat d’expressió en la UPV. I encara aixina continuen les coses. Actualment, si un professor d’esta universitat vol publicar un manual o llibre en valencià, acollint-se a les subvencions que dona la mateixa universitat per a promocionar l’us acadèmic de la llengua valenciana, només té la possibilitat de fer-ho en les formes “cultes” (català) recomanades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Ni se permeten les formes patrimonials valencianes, permeses també per la AVL, i per tant legals, ni la normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, pròpia per a la llengua valenciana, en la que escriu qui vostés estan llegint.

Pot pensar el lector que si se renuncia a la subvenció, pot publicar-se en el Servici de Publicacions de la UPV en la forma que al professor li parega. Aixina és per a qualsevol publicació en qualsevol disciplina en castellà, anglés o qualsevol atra llengua que no siga el valencià. Només cal un informe científic del departament per a publicar, aixina com una certa seguritat de que serà rendable. Pero qualsevol llibre o manual escrit en valencià ha de passar la censura prèvia de “l’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística” (APNL), que el rebujarà, tinga o no subvenció, si no està escrit en la normativa de la AVL en les seues formes més “cultes” (català).

També pot pensar el lector de Las Provincias, diari de provada trayectòria pro-valenciana, que esta política llingüística de la UPV, procedent directament de les responsabilitats directes del seu Rector, és només un punt negre en la politíca llingüística de la UPV. Vejam unes mostres de que és més que això.

Si vosté entra en la web de la UPV (www.upv.es) en format valencià, podrà trobar-se perles “catalanes” com: “organització”, “aquesta”, “avui”, “ofereix”, “avaluació”, “desenvolupament”, “serveis”, o siga, cap concessió a lo que és de vosté i meu, i de la llengua valenciana. Juge vosté qui llig.

Com a eixemple més concret, el dia 11 de Març, en la web de la UPV la APNL anuncia un cicle de música valenciana en directe. Si voste puncha l’enllaç es trobarà, entre uns atres paràgrafs, que diu: “Aquest cicle està organitzat per la Universitat Politècnica de València, per mitjà de l’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística (APNL) i la Universitat de València, a través del Servei de Política Lingüística. I compta amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. ”. I no parlem, per no extrendre-nos, dels cicles de “Cinema en valencià” organisats pel Vicerrectorat de Cultura, cicles formats per les películes doblades en Catalunya en perfecte català, i que el vicerrectorat anuncia com a “valencià”, i que es passen en varis cines de la ciutat de Valéncia. Juge el mateix lector.

També podrà vore baix a l’esquerra de la web un enllaç en la “Xarxa Vives d’Universitats”. Per qui no ho conega és la xàrcia o ret (dit en valencià) de totes les universitats dels “Països Catalans” o dels “Països de llengua catalana”, a la que perteneix la UPV. Juge també vosté, recomanant-li un viage per la web d’eixa xàrcia a la que, com dic, pertany la meua i també de vosté, ya que la paga dels seus imposts, universitat.

Finalment, és escandalós el rapte que ha patit el llibre “Resolució sistemàtica d’eixercicis de Física”, dels professors del departament de Física Aplicada, Antonio Sanchis i Albert Marín, després d’estar a la venda (100 eixemplars ya venuts als alumnes) i ser retirat per estar en la normativa de la RACV, deixant als alumnes sense una ferramenta de treball fonamental per a superar l’assignatura. Vosté, senyor lector, ¿quin nome li ficaria a eixe “rapte”? I no pensarà vosté si li diguem que ha segut rebujat el llibre de Rafael Romero d’Estadística, el més venut de la UPV, després d’acceptar que se traduïxca del castellà en la normativa de la AVL, pero respectant les formes tradicionals de la llengua valenciana, i per tant legals. La mateixa sòrt ha corregut un atre llibre d’Antonio Sanchis, sense parlar dels casos que ya va descriure Rafael Romero en l’artícul que precedix a este.

Tot forma part d’uns acorts de totes les universitats públiques valencianes, totes, amable lector, pels que se comprometen a usar el “valencià culte” (català) en publicacions, informació, etc. Això ha segut reconegut pel propi Rector en conversacions privades, de les que tenim testimonis escrits, encara que el document firmat mai ha segut conseguit pel nostre Colectiu. Pero sí tenim com a prova el llibre d’estil de cóm, segons les universitats valencianes, s’ha d’escriure en el context de l’Universitat Valenciana.

En fi, lector constant, vosté que és una persona inteligent sabrà que tot açò està promogut i recolzat pels partits majoritaris valencians, PP i PSOE, a través de la AVL. Pensarà que l’Universitat pública és autònoma, pero es farà una idea de que tot forma part d’una gran estratègia conjunta Universitats-Generalitat Valenciana condüent, a llarc determini, a l’assimilació catalana de Valéncia. I li serà evident quan lligca algun llibre d’”història” o de “valencià” dels seus fills i veja cóm reben la teoria nacionalista d’expansió catalana del segle XIII sobre el Regne de Valéncia, ¡en llibres aprovats per la Generalitat Valenciana!

S’afig la tristor de vore cóm els catedràtics de l’Universitat Politècnica de Valéncia que són al mateix temps acadèmics de la mateixa Real Acadèmia de Cultura Valenciana mai han acodit al crit d’ajuda del Colectiu Lluís Fullana davant de les reivindicacions i conversacions per a corregir esta postura pancatalanista de la UPV, a excepció del nostre amic Rafael Romero. I pense, volgut lector que, no tenint més remei, hem de llevar hores de la docència i l’investigació personal per a poder fer esta faena de defensa de lo propi en l’Universitat, quan uns atres pareix que només els paguen per a dedicar-se a les faenes contràries, podent demostrar que, a pesar de tot, els professors del Colectiu Lluís Fullana cumplim en les més altes quotes d’excelència acadèmica que la societat demana, i ha de demanar, al professor d’Universitat.

Acabem fent pública la reivindicació del Colectiu Lluís Fullana de que va a intentar portar al Consell de Govern de la UPV la reivindicació de que desaparega la censura de “l’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística” sobre els llibres en valencià, deixant a cada professor, en base a la seua llibertat de càtedra i a la seua llibertat d’expressió, la decisió del model de llengua que vullga gastar (formes tradicionals valencianes permeses per la AVL o formes “cultes” (català)). Sabem que nos topetem ací en la llei de creació de la AVL (anticonstitucional, al nostre paréixer), aixina que, en el cas de que el professor vullga renunciar a la subvenció pública per a la promoció acadèmica de la llengua valenciana en la UPV, que puga fer-ho, si aixina ho decidix, també en la normativa de la RACV. Farem puix una campanya d’arreplegada de firmes entre els professors per a tal finalitat.

Només li demanem finalment a l’amable lector de Las Provincias i als valencians en general que nos recolzen des de fòra en tota la passió i honradea que els caracterisa. Gràcies a vostés i al diari.

 

Joan Carles Micó

Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.

Publicat en Las Provincias el 22 de març de 2008

La veritat es que l’epoca que nos ha tocat viure no es de les mes facils per a complaure i conseguir la motivacio de l’electorat, ni manco la d’una societat que, en tot el seu conjunt, ha vixcut durant decades una desacralisacio absolutament agressiva sobre els seus valors com a colectivitat. Arrere queden eixes epoques passades en les quals les persones tenien un model a seguir, el model de plenitut al qual imitar per a conseguir un tot: el sant, l’heroe, el cavaller o inclus eixe mistic, capaç d’experimentar l’unio entre la seua anima i el ser divi, compliren el seu paper com a models, pero foren sacrificats per la nostra cultura i per l’evolucio de les necessitats.

Pot ser per aixo, recorrerem cap a un atre model: el del caracter palit i dubtos de l’home ben ajustat i sense problemes que, enfrontat ad eixe atre model d’home sa, corpulent i fet a si mateix dins d’un gimnasi, junt al de l’aspirant a res que es fa ric en un programa de televisio, lluiten per conseguir un tot buit, sense valors ni honor. Sense grandea ni riquea suficient que conseguixca tapar el buit celestial, divi o inclus territorial com feren els antics models personals. ¿A on està eixe model de plenitut en tots nosatros?

Tenim que reconeixer la veritat, el nostre model personal real, el de l’home autorrealisat que, tenint desenrollats tots els seus potencials i no tenint la seua naturalea interior doblegada, reprimida ni renegada, es capaç de manifestar-se lliurement pel seu be i el de tota una societat.

Tots tenim en ment ad eixe personage i nos hem volgut pareixer ad ell en algun moment de la nostra vida, pero el tenim amagat, sempre es millor viure en les despreocupacions d’un home ben ajustat i sense problemes, o senzillament optar per conseguir un model d’eixe “soc” en qualsevol gimnasi que amague les nostres carencies o les nostres pors personals. Pero en el fondo tots busquem l’autorrealisacio real.

M’agradaria parlar, ademes, de la por de molts de nosatros a pareixer un coent, un“cursi”, -“friky” sería la paraula mes adequada. Es una malaltia del nostre temps que ademes nos ha tocat patir i te una dificil cura. En ella, la desacralisacio de tot es senzillament una defensa, una fugida, un temor a enfrontar-se ad alguna cosa, una por, en conjunt, a la consciencia: de lo hagut, de lo que debem de pareixer o de lo que realment hem d’aparentar fer creure.

Si preguntes, per eixemple, als jovens que es decidixen a estudiar medicina quín es realment el motiu que els ha fet decidir-se per eixa professio, s’obtindra un bon eixemple sobre lo que parle. En acabant d’un bon espai de temps de mirades incomodes, de rises gelades o inclus d’intents d’esquivar la pregunta, la majoria contesta senzillament: “Per que es una bona manera de guanyar-se la vida”; uns atres opten per seguir en els estereotips de  sempre com el de “estem mes ben vists”, i no falten els que recorren a la televisio com a excusa “m’agradaria vore la vida des de la perspectiva de House”. I tot per no voler reconeixer que entre un 50 i un 75% ho fan per la naturalea humana que nos conduix a ajudar al proxim a mantindre’s viu. Aixo es de “frikys”. Es com admetre l’existencia de motivacions superiors i aixo no es gens modern. Podeu fer la prova en unes atres especialitats, manco en veterinaria: es modern salvar als animals, ningu es burla de qui ho fa. Ni per voluntat divina. Quines coses…

Tot aço crea el fet de que cada dia mes nos creuem en gent que no pot soportar l’intimitat, la sinceritat, l’honestitat, la falta de defenses; persones que es senten incomodes en la proximitat, persones incapaces d’amar sense ser amades i que, en conseqüencia, solen fugir com poden front ad esta pertorbadora situacio. L’increment de les xarcies socials en Internet nos reafirma en este plantejament. Aixina, lo que ademes de donar-nos noves ferramentes de treball nos sumergix dins d’un problema social que supon tot un repte i que, damunt, estem veent que es diariament gastat per empreses, partit politics i associacions com a bombardeig d’ideals relacionats, tots, en el mantindre un “status” gracies ad eixes ferramentes, encara que en aixo degradem l’existencia humana cap a fins holocaustics. Pero aixo no importa si es manté el negoci i l’adoctrinament.

Per a conseguir esta destruccio personal nomes existix un cami, la degradacio o desacralisacio de totes les qualitats humanes: L’inocencia es redefinix com a burrera, l’honestitat com a credulitat, la sinceritat com a falta de sentit comu, l’interes en la faena com a covardia i la generositat com a ingenuïtat. D’esta manera es convertix el primer terme o valor, el que nos definix, i al que estem acostumats a recorrer encara que resulte incomodo per a l’adversari, en un atre molt mes senzill d’atacar. Resulta facil tractar en un imbecilot, en un foll o en un optimiste recalcitrant, pero ningu sap con tractar front a un honest. No existix la forma per a fer-ho si no es recorre a la degradacio, ad eixe atac a la credulitat pel qual l’honestitat de la persona es convertix en fiar-se de la gent, lo que li pot produir problemes a curt determini si es creua en la persona equivocada. D’esta manera l’honest pert la seua meta i es convertix en eixa persona debil que es preocupa per lo que diu la gent o per lo que pot opinar sobre els seus fets, perdent definitivament la seua zona de confort.

Respecte d’este cas, els valencianistes tenim una gran llosa, el “blaver”. Una volta havent substituit casi per complet el terme valencianiste, s’engrossà en les incorporacions de tots aquells que resultaven incomodos per al catalanisme, perdent inclus la forma i favorint que, una volta orfe, el valencianisme puga servir d’etiqueta per a qualsevol que vullga gastar-lo.

Per aixo, les preguntes que nos deuriem fer son mes series de lo que realment nos hem arribat a plantejar: ¿A quina classe de visio aspirem? o ¿quin tipo de persona volem vore quan nos mirem en l’espill? Pero aço no es una cosa que ocorrega de manera accidental, sino que ho tenim que treballar i esforçar-nos per conseguir-ho.

Si recordem l’eixemple anterior, el del mege, ¿quina image tenim d’ell (d’un bon mege)?; el d’una persona capaç de dur chiquets al mon. Veent aixina eixa professio, es pot passar a convertir una experiencia turbadora (treballar entre budells) a una atra experiencia autenticament religiosa. Pero per ad aixo fa falta molt de treball, no es gens facil estudiar medicina. S’ha de treballar molt dur. Pero realment, si volem ser bons en alguna cosa hem de treballar dur. Pero no de manera desequilibrada ni en qualsevol direccio. Hem de preguntar-nos en que volem convertir-nos i que significa per a nosatros l’autorrealisacio.

Deixem ya eixe sindrome de Jonas que tant nos afligix i es culpable de que decidim delliberadament ser manco de lo que som capaços i que, poc a poc, nos va convertint en infeliços durant el restant de la nostra vida. Com a persones, com a Poble i com a valencianistes. Tot depen de tindre eixe valor, de tindre clar i estar convençuts de lo que podem canviar i de que si realment eixos canvis nos van a fer estar millor internament i nos ajudaran a arribar ad eixa autorrealisacio que tant mereixem els valencians.

Deixem de costat els tabus, el sentit empiric del valencianisme i reconega’m que un tot autorrealisat del valencianisme es molt mes facil de lo que mai hauriem pensat i, senzillament, deuria començar per tornar a dir-li pel seu nom a les coses i conseguir que la gent aixina ho veja. De res nos ha servit utilisar ni seguir recomanacions provinents d’uns atres llocs, puix si be es cert que naixquerem politicament gracies a l’indignacio de Stephane Hessel, molts anys ans creixquerem com a valencianistes de la ma de Miquel Adlert, i aixo es una cosa que mai deuriem d’haver oblidat ningu. Tingam com a meta o zona de confort l’autodeterminacio o la federalisacio valenciana real.
Nosatros triem el futur, i podem seguir indignats o be, senzillament, debem seguir lluitant en dedensa dels valencians i de lo valencià.

 

Jose Escuder

Participant de Convencio Valencianista