La veritat es que l’epoca que nos ha tocat viure no es de les mes facils per a complaure i conseguir la motivacio de l’electorat, ni manco la d’una societat que, en tot el seu conjunt, ha vixcut durant decades una desacralisacio absolutament agressiva sobre els seus valors com a colectivitat. Arrere queden eixes epoques passades en les quals les persones tenien un model a seguir, el model de plenitut al qual imitar per a conseguir un tot: el sant, l’heroe, el cavaller o inclus eixe mistic, capaç d’experimentar l’unio entre la seua anima i el ser divi, compliren el seu paper com a models, pero foren sacrificats per la nostra cultura i per l’evolucio de les necessitats.
Pot ser per aixo, recorrerem cap a un atre model: el del caracter palit i dubtos de l’home ben ajustat i sense problemes que, enfrontat ad eixe atre model d’home sa, corpulent i fet a si mateix dins d’un gimnasi, junt al de l’aspirant a res que es fa ric en un programa de televisio, lluiten per conseguir un tot buit, sense valors ni honor. Sense grandea ni riquea suficient que conseguixca tapar el buit celestial, divi o inclus territorial com feren els antics models personals. ¿A on està eixe model de plenitut en tots nosatros?
Tenim que reconeixer la veritat, el nostre model personal real, el de l’home autorrealisat que, tenint desenrollats tots els seus potencials i no tenint la seua naturalea interior doblegada, reprimida ni renegada, es capaç de manifestar-se lliurement pel seu be i el de tota una societat.
Tots tenim en ment ad eixe personage i nos hem volgut pareixer ad ell en algun moment de la nostra vida, pero el tenim amagat, sempre es millor viure en les despreocupacions d’un home ben ajustat i sense problemes, o senzillament optar per conseguir un model d’eixe “soc” en qualsevol gimnasi que amague les nostres carencies o les nostres pors personals. Pero en el fondo tots busquem l’autorrealisacio real.
M’agradaria parlar, ademes, de la por de molts de nosatros a pareixer un coent, un“cursi”, -“friky” sería la paraula mes adequada. Es una malaltia del nostre temps que ademes nos ha tocat patir i te una dificil cura. En ella, la desacralisacio de tot es senzillament una defensa, una fugida, un temor a enfrontar-se ad alguna cosa, una por, en conjunt, a la consciencia: de lo hagut, de lo que debem de pareixer o de lo que realment hem d’aparentar fer creure.
Si preguntes, per eixemple, als jovens que es decidixen a estudiar medicina quín es realment el motiu que els ha fet decidir-se per eixa professio, s’obtindra un bon eixemple sobre lo que parle. En acabant d’un bon espai de temps de mirades incomodes, de rises gelades o inclus d’intents d’esquivar la pregunta, la majoria contesta senzillament: “Per que es una bona manera de guanyar-se la vida”; uns atres opten per seguir en els estereotips de sempre com el de “estem mes ben vists”, i no falten els que recorren a la televisio com a excusa “m’agradaria vore la vida des de la perspectiva de House”. I tot per no voler reconeixer que entre un 50 i un 75% ho fan per la naturalea humana que nos conduix a ajudar al proxim a mantindre’s viu. Aixo es de “frikys”. Es com admetre l’existencia de motivacions superiors i aixo no es gens modern. Podeu fer la prova en unes atres especialitats, manco en veterinaria: es modern salvar als animals, ningu es burla de qui ho fa. Ni per voluntat divina. Quines coses…
Tot aço crea el fet de que cada dia mes nos creuem en gent que no pot soportar l’intimitat, la sinceritat, l’honestitat, la falta de defenses; persones que es senten incomodes en la proximitat, persones incapaces d’amar sense ser amades i que, en conseqüencia, solen fugir com poden front ad esta pertorbadora situacio. L’increment de les xarcies socials en Internet nos reafirma en este plantejament. Aixina, lo que ademes de donar-nos noves ferramentes de treball nos sumergix dins d’un problema social que supon tot un repte i que, damunt, estem veent que es diariament gastat per empreses, partit politics i associacions com a bombardeig d’ideals relacionats, tots, en el mantindre un “status” gracies ad eixes ferramentes, encara que en aixo degradem l’existencia humana cap a fins holocaustics. Pero aixo no importa si es manté el negoci i l’adoctrinament.
Per a conseguir esta destruccio personal nomes existix un cami, la degradacio o desacralisacio de totes les qualitats humanes: L’inocencia es redefinix com a burrera, l’honestitat com a credulitat, la sinceritat com a falta de sentit comu, l’interes en la faena com a covardia i la generositat com a ingenuïtat. D’esta manera es convertix el primer terme o valor, el que nos definix, i al que estem acostumats a recorrer encara que resulte incomodo per a l’adversari, en un atre molt mes senzill d’atacar. Resulta facil tractar en un imbecilot, en un foll o en un optimiste recalcitrant, pero ningu sap con tractar front a un honest. No existix la forma per a fer-ho si no es recorre a la degradacio, ad eixe atac a la credulitat pel qual l’honestitat de la persona es convertix en fiar-se de la gent, lo que li pot produir problemes a curt determini si es creua en la persona equivocada. D’esta manera l’honest pert la seua meta i es convertix en eixa persona debil que es preocupa per lo que diu la gent o per lo que pot opinar sobre els seus fets, perdent definitivament la seua zona de confort.
Respecte d’este cas, els valencianistes tenim una gran llosa, el “blaver”. Una volta havent substituit casi per complet el terme valencianiste, s’engrossà en les incorporacions de tots aquells que resultaven incomodos per al catalanisme, perdent inclus la forma i favorint que, una volta orfe, el valencianisme puga servir d’etiqueta per a qualsevol que vullga gastar-lo.
Per aixo, les preguntes que nos deuriem fer son mes series de lo que realment nos hem arribat a plantejar: ¿A quina classe de visio aspirem? o ¿quin tipo de persona volem vore quan nos mirem en l’espill? Pero aço no es una cosa que ocorrega de manera accidental, sino que ho tenim que treballar i esforçar-nos per conseguir-ho.
Si recordem l’eixemple anterior, el del mege, ¿quina image tenim d’ell (d’un bon mege)?; el d’una persona capaç de dur chiquets al mon. Veent aixina eixa professio, es pot passar a convertir una experiencia turbadora (treballar entre budells) a una atra experiencia autenticament religiosa. Pero per ad aixo fa falta molt de treball, no es gens facil estudiar medicina. S’ha de treballar molt dur. Pero realment, si volem ser bons en alguna cosa hem de treballar dur. Pero no de manera desequilibrada ni en qualsevol direccio. Hem de preguntar-nos en que volem convertir-nos i que significa per a nosatros l’autorrealisacio.
Deixem ya eixe sindrome de Jonas que tant nos afligix i es culpable de que decidim delliberadament ser manco de lo que som capaços i que, poc a poc, nos va convertint en infeliços durant el restant de la nostra vida. Com a persones, com a Poble i com a valencianistes. Tot depen de tindre eixe valor, de tindre clar i estar convençuts de lo que podem canviar i de que si realment eixos canvis nos van a fer estar millor internament i nos ajudaran a arribar ad eixa autorrealisacio que tant mereixem els valencians.
Deixem de costat els tabus, el sentit empiric del valencianisme i reconega’m que un tot autorrealisat del valencianisme es molt mes facil de lo que mai hauriem pensat i, senzillament, deuria començar per tornar a dir-li pel seu nom a les coses i conseguir que la gent aixina ho veja. De res nos ha servit utilisar ni seguir recomanacions provinents d’uns atres llocs, puix si be es cert que naixquerem politicament gracies a l’indignacio de Stephane Hessel, molts anys ans creixquerem com a valencianistes de la ma de Miquel Adlert, i aixo es una cosa que mai deuriem d’haver oblidat ningu. Tingam com a meta o zona de confort l’autodeterminacio o la federalisacio valenciana real.
Nosatros triem el futur, i podem seguir indignats o be, senzillament, debem seguir lluitant en dedensa dels valencians i de lo valencià.
Jose Escuder
Participant de Convencio Valencianista