Torna la data perenne, la festivitat puntual en la que per un dia es destapa l’orceta de les essències. Unflem el pit envalentonats de la grandea colectiva, de les efímeres i distants victòries de les que apenes queda, com calcigades, vells esguells, recialles de novells estandarts mai renovats. I és eixa, i no cap atra la nostra desgràcia, la plena consciència de la nostra potencialitat i l’omplida i conformista perea de buscar noves fites en les que tornar a engrandir la nostra història colectiva donant faena als cronistes i sermoners en festivitats com la que hui es celebra.
Reneguem any darrere d’any lo mal que estem i, no obstant, conseguim, en l’ajuda dels polítics estatals i autonòmics, en passió d’esclaus, complicar encara més la situació, adaptant-nos ad ella sense avalots comunitaris ni cap senyal d’oposició distinta a gemecs, renecs, pantaixos i algun aïllat estraleig. Atifells i ferrages de ploradores pero res mes i ausades que enguany tenim motius per a la brama, pero com sempre, silenci,
Un poble, una colectivitat sociopolítica es sosté sobre tres pilars fonamentals, la seua cultura -en la que entre la llengua propia, en el nostre cas, la 
valenciana-, la seua economía i les seues institucions privatives. Els valencians patim l’agressió castellanòfila, en menyspreu altiu i arrogant, i catalanòfila, de tints neocolonialistes i anexionadors. Les dos es beneficien dels colaboradors necessaris locals, els quals, en bona dosis de provincianisme i autodi, miren enlluernats cap ad atres polaritats de referència. Este fenomen no és privatiu de l’àmbit cultural, ocorre lo mateix en el món polític local a on els referents, que no líders, de les sucursals locals dels partits estatals han segut incapaços, en casi quaranta anys de democràcia, de conseguir una finançació digna. Si la seua incapacitat en este punt és manifesta, qué anem a dir de la justa arribada d’inversions o de la defensa de la valencianitat de la banca propia, en mans forànees a dia de hui. Estes reclamacions no són incompatibles en la defensa d’un bon us d’uns diners i una facenda que provenen de l’esforç dels valencians.
No obstant, la realitat és que ni uns ni atres han conseguit que se nos sufrague el deute històric, com si han obtingut autonomies més favorides i manco solidàries que la nostra. Ni uns ni atres, i ausades que han tingut oportunitats, han arreplegat de l’estat un model de finançació just i equitatiu per als valencians, i ni uns ni atres han lluitat en la vehemència exigible per mantindre la valencianitat de les entitats financeres privatives, de forma que, exceptuant l’honrosa excepció d’alguna caixa pròpia de chicotet tamany, el fluix econòmic transita per les dos polaritats estatals que, oh casualitat, són les que tracten de despersonalisar-nos en les actituts adés descrites.
Fallant estos dos troncs vitals de tot roure que es precie, la potencialitat econòmica, frut de l’esforç i l’innovació característiques d’este poble, més pronte o més tart, anava a vore’s repercutida desfavorablement per l’incompetència política dels nostres representants electes. La competitivitat depén de la capacitat d’exportar fàcilment els nostres productes, de la pressió fiscal sobre els mateixos i de les competències, lleals –lícites- o deslleals –ilícites- que patixquen. En cap d’estos punts ha hagut una voluntat política per a obtindre els més alts estàndars de desenroll i ara llamentem els alts percentages de desocupació. No estaria de més que bona part de l’empresariat analisara el seu suïcida entreguisme ad algun antic dirigent autonòmic.
Les circunstàncies actuals nos duen a dos partits estatals, la conducta dels quals ha segut ya descrita; atres dos, EUPV i Compromís que pequen de la mateixa catalanofília i, especialmente el segon, oblida sa virulenta lluita contra la corrupció quan la mateixa afecta al seu soci en les llistes europees, CIU i un tercer, UPyD, d’una clara i emergent castellanofília. Davant d’estes opcions, es fa més necessària que mai una nova veu privativa que defenga la valencianitat des d’una estricta òptica valenciana equidistant de les dos polaritats nomenades. Valéncia serà valenciana o no serà i eixe ser depén única i exclusivament de la societat valenciana de la que formem part. Nostre és el repte.
Francisco J. Tarazona
Doctor en medicina
Publicat en el dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2013