A propòsit del procés català, l’estructura de l’estat i les seues possibles variants estan en totes les discussions polítiques. Pero, realment, ¿se té clar quines són les característiques i diferències entre les distintes ideologies i opcions territorials possibles? Fem un repàs.
Comencem per les ideologies:
Centralisme: Defén que tots els habitants d’un estat formen part d’un mateix i únic poble i que la sobirania política residix en la totalitat d’ells, sense divisió, de manera que les distintes parts que el conformen no tenen una identitat pròpia lo suficientment diferenciada com per a tindre una organisació política o llegislativa distinta.
Regionalisme: Encara que també sosté que és en la totalitat dels habitants d’un estat a on residix la sobirania política, accepta que les distintes parts que el conformen puguen tindre la suficient identitat pròpia com per a asumir una certa capacitat organisativa o llegislativa, especialmente en els aspectes culturals i educatius, pero en cap cas que puguen decidir abandonar l’estat de manera unilateral.
Nacionalisme: Defén que el territori on es situa, siga o no un estat, és una nació, és dir, que té una identitat pròpia, cultural, llingüística i històrica, diferenciada i no supeditada a cap atra. Si el territori forma part d’un estat, defén que tinga capacitat organisativa i llegislativa i encara que pensa que la sobirania política residix en els habitants del territori, no necessàriament aspira a que siga un estat independent. El Regionalisme i el Centralisme, segons el grau, són realment nacionalismes referits a territoris que ya conformen un estat independent.
Sobiranisme: És una ideologia de territoris que formen part d’un estat, puix no només sosté que la sobirania política residix en els habitants del territori, sino que defén la necessitat de separar-se d’ell i constituir un estat propi. No necessàriament ha de tindre una base “nacional”, en el sentit d’estar basada en una identitat diferenciada, sino que pot basar-se en motius econòmics, geogràfics, etc.
En quant a les distintes formes d’estructurar un estat tenim les següents:
Unitari: És l’estat totalment homogéneu organisativament i llegislativament. Existix un únic orgue llegistatiu central, un únic poder judicial, i una única Facenda que repartix els recursos i les inversions entre les distintes parts de l’estat segons el criteri del govern central. Són aixina els denominats estat-nació, per la seua pròpia naturalea, com Irlanda, Portugal (peninsular) o Colombia; mentres que entre aquells que no complixen eixa condició prèvia el més significatiu es França.
Regional / Autonòmic. En ell existix una llegislació comuna a tot l’estat, aprovada en l’orgue llegislatiu central, que marca les directrius principals en matèria de drets i d’organisació territorial; i existix un únic poder judicial. No obstant, els distints territoris que el conformen tenen una certa capacitat llegislativa i, inclús, impositiva, pero no com a reconeiximent d’un dret, puix no son considerats com territoris sobirans, sino com a cessió de funcions del govern central i, per tant, revocable. Esta manca de reconeiximent de sobirania fa que les regions/autonomies no tinguen capacitat per a separarse unilateralment. Les competències assumides pels distints territoris no han de ser necessàriament les mateixes ni en el mateix grau. Són eixemples Espanya, Bèlgica, China o Perú.
Federal: A nivell pràctic és molt paregut a l’autonòmic: les distintes parts que el conformen (estats) tenen autonomía política i llegislativa inclús en exclusivitat en certes matèries; tampoc tenen llibertat per a eixir-se’n, i pot ser simètric o asimètric; pero la capacitat llegislativa del govern central és molt més llimitada, de forma que la llegislació, inclús en drets bàsics, en els distints territoris pot ser molt distinta. Hi ha també una diferència en la manera com s’ha conformat, puix les federacions ho fan per la voluntat d’unió de territoris sobirans que la cedixen en favor de la federació. Són estats federals Gran Bretanya, els Estats Units d’Amèrica (USA) o Brasil.
Confederal: Se forma per l’unió voluntària de territoris sobirans (estats) que no renuncien ad ella, de forma que continuen tenint plena capacitat llegislativa i possibilitat d’abandonar la confederació de forma unilateral. L’unió dels estats se plasma en
un document que bàsicament estipula la relació entre ells, i la llegislació generada des del govern central s’aplica als estats, no directament als ciutadans, i se fa per acort entre els territoris. Són una confederació Austràlia i, la que tenim més próxima, l’Unió Europea. Els USA ho foren fins la Constitució de 1787.
Albert Marín
Dr. Ingenier Industrial
Publicat en el dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2013