Ara fa cent anys, un mes de juliol, firmava el pare Fullana la dedicatoria i agraïment al, llavors, Centre de Cultura Valenciana, en la que s’encapçalava la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, la qual havia confeccionada per encarrec de dita institucio i que s’editaria eixe mateix any en un interessant prolec de Teodor Llorente Falcó, director del mencionat Centre.
En esta dedicatoria Fullana es mostra humil, com ell era i acort en la dignitat religiosa que ostentava, i assumix lo que ell califica de “difícil mampresa”: per una banda per l’elaboracio del propi treball gramatical, del que tan necessitat estava el conjunt de valencians que despertaven al renaiximent de la llengua propia i, expectants, precisaven d’un instrument per a escriure en propietat; i, per una atra, per haver d’acometre este treball sistematic casi en primicia, sense tindre massa precedents en els que basar-se. Per tot aço l’autor considerava que es tractava d’un “ensaig que podrá servir de base, fetes les degudes esmenes, a una Gramática completa que deurá publicarse en un temps no llunyá”.
En aquell moment s’era conscient, i aixina ho manifestava Llorente, que el valencià “per influencies de la llengua oficial i el menyspreu de les classes cultes, pergué pòc a pòc molta de la seua puressa i elegancia”, i per tant es feya necessari depurar el llenguage, recuperar-lo; pero s’havia de fer sense que eixa restauracio significara desarrelar-se de l’anima del poble, dels valenciaparlants en definitiva.
Una vegada acabades les sessions celebrades en 1914 en Lo Rat Penat per a buscar una solucio ortografica, i redactat el proyecte d’elaboracio d’unes normes ortografiques per a la llengua valenciana, el qual fon aprovat en assamblea eixe mateix any, era necessari afrontar el repte de dotar a l’idioma valencià d’una gramatica. Llorente, en el prolec d’esta Gramática, fa un relat d’este acort i justifica l’encarrec realisat a Fullana per a elaborar-la: “podem afirmar que ningú, en los moments presents, ha fet estudis tant especials del valenciá, que li permitixquen ostentar el títol de mestre en dita ciència”; per a seguir mes avant indicant: “El autor d’estes línees tingué el honor, en la segona sessió que celebrá el Centre, de proposar la publicacio de la Gramática, encarregant la seua redaccio al P. Fullana, i ab gran entusiasme s’aprobá la propòsta. Aço ocurria en lo mes de Febrer.”
Continúa Llorente el seu escrit parlant de la figura de Fullana, de la seua dedicacio religiosa, pero sobre tot destaca la vertent d’estudios de la llengua valenciana; no en va, en el moment de l’elaboracio de la Gramática, contava en una gran reputacio en el camp de la filologia i en un bon grapat de treballs publicats al respecte: Morfologia del verb en la llengua valenciana (1906), Característiques catalanes usades en lo Reine de Valencia (1907), Estudi sobre Filologia valenciana (1908), Ullada general a la morfología catalana (1906, publicat en 1908).
La Gramàtica propiament dita està estructurada en quatre parts: la primera la dedica a la Fonetica, la segona a l’Ortografia, la tercera l’ocupa la Morfologia i l’ultima, la Sintaxis.
Les lloes i les critiques s’han succeït des d’aquell moment i, clar, tambe ya en epoques ben proximes. El mateix Fullana pareix que no està del tot conforme en l’obra realisada si atenem ad alguna observacio seua feta al respecte quan, en la seua Gramatología Valenciana (1919), indicava: “Teniendo, pues, en cuenta las exigencias de unos y de otros, redactamos la Gramática, siguiendo, en todo lo posible, la Escuela Evolucionista, por ser la más racional. Y hemos dicho que tuvimos que sacrificar, en parte, nuestras propias convicciones, o renunciar a parte de ellas, por entonces, y fue precisamente en lo que tuvimos que transigir, a pesar nuestro, como medio de unión entre una y otra tendencia; pero con el firme propósito de rectificar las concesiones hechas a una y otra tendencia, a medida que unos y otros se convencieran de sus errores”. Fullana nos parla dels escritors arcaisants i dels qui integraven la corrent vulgarisant.
Estudis entorn a la seua obra n‘hi ha varis; els detractors de la singularitat i autonomia de la llengua valenciana jugen durament a Fullana i rebusquen qualsevol argument per a descalificar lo que sense dubte fon una obra magna, a l’hora que pretenen restar importancia a una autoritat que, despuix de profunts i meditats estudis, proclamà eixa singularitat de la llengua valenciana des del lexic, les estructures gramaticals i inclus des de l’ortografia.
Juli Moreno i Moreno
Historiador
Publicat en el ROGLE 111-Decembre 2015