La veritat, la semaneta nos ha vingut un poc carregadeta de noticies i desastres, ademes de desficacis governamentals i politics que tambe deurien mereixer un minut de silenci, com les victimes cada dia mes multitudinaries dels continus atacs antireligiosos per molt que vullguen negar-ho un i l’atre bando.
Es llamentable despertar-se en el soroll de les bombes, dels tirs o en les noticies redactant atentats, i mes quan hem acabat d’eixir d’un sigle tant tragic i tant ple de fanatics destarifats. ¿No hem depres res? El cas es que este estat es complica mes quan comences a mostrar indiferencia, la mateixa que mostrem hui quan sentim parlar dels refugiats. En lo que plorarem pel chiquet de la plaja… I es que segons com nos servixquen les noticies el seu plat el degustem en forqueta i gavinet o mos l’engolim com si es tractara d’un glop d’aigua de borranya; arribant inclus ademes, a seleccionar-les com mes nos conve, o aixo pensem mosatros. Pero eixe problema adquirix mes dramatisme quan els efectes actuen directament en els que mos governen o en els que algun dia voldrien governar-nos, caent en una espiral sense trellat ni solucio. ¿Tant mos costa acceptar el dramatisme de les conseqüencies? Es que pareix que tot val i, per desgracia per a tots, no es aixina.
Lluitarem durant sigles contra l’imposicio, i segurament hem perdut l’ultima batalla per no saber realment que tots som iguals; lluitarem per conseguir un mon millor, des dels principis dels temps i hem conseguit convertir-lo en un niu de fem ple d’inseguritats i de pobrea; mos barallarem familia contra familia, per conseguir que tots els drets universals arribaren fins a l’ultim raco del nostre planeta i, quan pareixia que haviem alvançat molt, el mes preciat, el que mos fa sentir homens/ persones de profit, la faena, li la regalarem a les grans potencies, a les cadenes dels 2 per 1 i tot… per qué en la tele dien que era el futur. Mes mos valdria haver-la apagada. Pero hui la lluita es diferent, ya no la tenim en les nostres mans, encara que la patim gracies a la por i a l’inseguritat provocada que nos envolta. Hui els ciutadans busquem un renaixer i seguim buscant ad eixe ser divi que com un messies mos ensenye a caminar per dalt l’aigua. Pero no hem entes encara el joc. Tornarém a caure en el cepet, i sense molleta.
Mentres tot aço passa uns fan macrominuts de silenci arropats per altaveus i entaulats en la plaça de la Mare de Deu, precisament els que criticaven els “fastos” nos han eixit bufons. Uns atres, es dediquen a acusar si la culpa es d’uns o si els que fan els atentats nomes clamen venjança. ¿Es pot ser mes inutil? ¿Quína justificacio te un atentat o una mort? Pero tampoc falten els que anant a la seua seguixen reptant a l’Estat duent avant el seu proyecte, eixos que tampoc recorden els atentats d’Hipercor, puix com pensen que d’aci poc Andorra caurà rendida als seus peus, tambe els importa poc lo que puga dir la justicia espanyola. Per justificar aço posen com a excusa la nacionalitat propia, encara que no hagen cregut en ella fins que foren descoberts en la llimosnera d’un atre.
Mentres, aci en Valéncia, tots plorant, uns buscant les ones d’eixe gran sunami, uns atres preguntant-se perque es perden subvencions millonaries degut a que el nou mandatari no vol recolzar lo que ya havia aprovat l’anterior, encara que siga beneficios per al poble o, com a segona excusa, perque s’han oblidat d’entregar un paper que deuria d’haver entregat fa dos mesos i que tenía damunt la taula baix de les noves proclames populistes, com les de llevar banderes i criticar himnes i criticar als qui els canten, quan no privar d’ells, inclus a la Real Senyera quan baixa del balco de la casa en la que es custodia; pero en acabant, mos l’endossen fins a tres voltes per a que la bandera de tots els valencians passe a ser, nomes, una “bandereta” de ciutat, sense importar tots els que han mort per defendre lo que ella representa, ni els que han deixat anar la seua vida demostrant en pels i senyals l’autoritat real i la devoció popular que li mostrem tots els valencians. Pero clar, per ad aixo, hauriem de ficar-nos un jupeti i immolar-nos, perque per ad ells lo mes important hui es aprovar auments de presuposts per a poder tancar l’any i canviar el nom dels pobles.
I, en tot este maremagnum, tampoc falten els que lleven signes religiosos dels llocs, perque tots no som cristians, pero pengen banderes multicolors en tots els edificis publics, a pesar de que no representen la condicio de tots.
En serio, ¿creeu que es pot governar un poble o una nacio nomes impregnant odi, conflicte i por entre els seus habitants? ¿Penseu que es pot governar criticant nomes lo que fan uns atres pero sesnse buscar solucions per a tots; mostrant-se incoherents i dictatorials en les decisions que es prenen i fugint d’entregar-li al poble tot eixe poder llegislatiu i social que li havieu promes? Yo crec que no Podeu.
Jose Escuder
Participant de Convencio