Quan Jaume I conquista el Regne de Valencia, davant la pretensio de la noblea de trossejar-lo per a repartir-se’l, decidix, pel contrari, consolidar-lo, mantenint la seua integritat i dotar-lo d’uns Furs propis. Era la manera de llimitar el poder de la noblea i aumentar el seu propi poder.
La garantia real de l’independencia del regne incorporat a la Corona, un fet sense dubte beneficios, tindra a la llarga unes derivacions negatives en el futur del poble valencià, en conseqüencies que arriben fins als nostres dies.
El poble valencià no ha tingut que lluitar mai per la seua independencia, li fon otorgada per Jaume I i, com es sabut, lo que se rep debades no se valora com lo guanyat en esforç. L’unic moment en el que perillà la seua integritat se resolgue en un acte diplomatic -per mes que energic- en el que Vinatea recordà a Alfons II el seu jurament dels Furs i este respongue en la llealtat esperada, tal com havien fet els seus predecessors i farien en avant tots els descendents del Casal d’Arago.
En eixe periodo els valencians podiem acodir directament al rei per a que resolguera els contrafurs o dictara privilegis, i obteniem immediata resposta. Fon l’epoca d’esplendor del nostre regne, el qual comença el seu decliu en el moment en que s’unixen les Corones d’Arago i de Castella. A partir d’ara el nostre rei es tambe l’emperador d’un vast territori que deixa la governacio dels -per ad ell- menuts regnes peninsulars en mans de virreis, i per ad estos la prioritat es guanyar merits en la Cort; per tant, no els importa tant resoldre els problemes locals, com aplicar, i si es precis impondre, la politica real.
El poble valencià, acostumat a apelar a un rei proxim i just, no està aveat al joc brut, a defendre’s de les trampes, a fer-se respectar, i es troba sempre a merce dels interessos que rodegen el poder en la Cort. Es com eixos chiquets massa protegits pels pares als qui, a l’arribar a la vida adulta, els falten recursos per a enfrontar-se a la mala fe d’uns atres. Esta forma de ser arriba fins als nostres dies, en els que no son pocs els valencians que han esperat de Joan Carles I, inclus apelant directament ad ell, una intervencio per a resoldre els conflictes que tenim, obtenint, per supost, el mateix resultat que durant els ultims cinc cents anys, cap.
L’Historia, sense dubte, hauria segut molt diferent si, en ocasio del fet de Vinatea, l’integritat del regne s’haguera hagut de defendre en una guerra. Es facil supondre que alguna de les batalles decisives sería una fita en la memoria que plenaria d’orgull, i serviria d’advertencia, als valencians. No fon el cas, i hem de felicitar-nos de que la nostra no siga una historia de guerres, sino d’art i de ciencia, i de treball dur i honrat, pero tambe es hora de valorar eixa independencia que, si no nos costà guanyar, si que saberem honorar en llealtat; una llealtat que fa sigles que no troba contrapartida. Hem de dependre, entrat el sigle XXI, a guanyar-nos el respecte, a rebujar les ingerencies alienes, que no busquen mai el nostre profit, i a preocupar-nos per que el nostre present i el nostre futur siguen autenticament nostres.
Josep Peiró i Bertomeu
Vicepresident del Rogle Constanti Llombart
Publicat en el Dossier de Convencio Valencianista el 9 d’octubre de 2012