Regirant en la meua memoria me venen recòrts de passats, d’epoques en les que jugar i arribar a casa a l’hora establida eren les premisses a seguir per a poder subsistir dins d’este Mon cada volta mes canviant, pero per les que podies negociar nomes dient, “sa mare el deixa”. Recorde nits de “marro” en el pati de l’Iglesia, amagatalls en la plaça Major i vesprades de futbol en el pati de les escoles. Res nos impedia poder fruir d’una aventura com si nos anara la vida en ella. Recordant ara, assentat en el meu butaco i mirant cara la peixera, me venen a la ment eixos moments mentres me pregunte fins a quina hora i fins a quin llimit deixare eixir hui al meu fill. ¿Quins problemes nos ronden hui als pares degut a l’incertea dels temps, als moments de la vida o, senzillament, al canvi generacional que hem patit? En estes llacunes, el meu cap, buscant solucions, recorre al mateix preguntat, com tornava una i mil voltes la pilota a baixar, per molt fort que li pegara quan jugava en el carrero de Romeu els dies que estava castigat. ¿Eren estos els mateixos pensaments que recorrien el cap de ma mare quan me marcava els horaris, quan dia que estava patint?.
Pero el Mon hui s’ha convertit en mes complex, recorde, de menut, en apenes deu anys, quan montarem el nostre bastio en la Fonteta, just darrere de les granges d’Alejandro Nicanor, en les oliveres del Calvo… Hui les mire en enyorança, i somric, pero ho anhele, eixa era la maxima responsabilitat que teniem en eixos temps. ¿Quantes voltes deixarem baixar a Chaves fins a sa casa per a que mos pujara aigua tenint la Fonteta al costat…? ¿Que pensaria hui si el meu fill me demanara eixir i no tornara a l’hora establida? ¿Com actuaria yo si, en plenes obres del quartell i resguardats en els palets amontonats conformarem el nostre propi centre d’operacions des d’a on almagasenavem material per a fer arca en els de Catadau…? ¿Quin tipo de pare sería yo si li contara al meu fill eixes histories, les rinyes pels carrers baixos, els insults a Nyanyes, les nits fugint de “Donya Coloritos”, o la manera d’amagar-nos per la nit per a que Don José Luis no mos pillara quan tocavem el seu timbre. Si fins per ad eixe moment preparavem tot un ritual, en cartons per a amagar-nos i plans B; sempre i quan Chambo i Fabra no s’alvançaven i tocaven mentres no miravem, clar. Pero ho feem com a chiquets, en la poca maldat d’aquells temps.
Pero Llombay, per als chiquets era molt mes, era riu, a on peixcar, encara que tinguerem que arribar a l’Arquillo perque en el baden nomes peixacavem carrancs. ¡Que bons! Parlant d’ells recorde instantanees que marcaren tota la meua infancia, recorde la cara redoneta del Faico en el moc refregat, la cara
de Sopes negra de la suja i del fanc, els peus plens de tarquim de Piky, inclus les rises de Chama… tots mirant en els ulls oberts com la tia Lola nos cuinava, en la plancha del Marquesat, els carrancs que haviem peixcat. Inclus me venen a la ment, en eixos moments, quan paràvem taula, creent-nos majors, per a poder sopar el preciat menjar fruit de la nostra suor…. Quins temps mes enyorats, inclus recorde la careta de Soraya, en ulleretes, les patades d’Elena o les ordens de Viky… pero m’ho guarde, no vos ho vullc contar hui… Suponc que yo tambe faria la meua careta i ells tindran el meu recòrt, espere que seguixquen guardant el secret.
Hui, creuats els quaranta i patint la por dels pares mire al meu fill en llastima, se que ho faig per ell, que el meu sacrifici estarà justificat quan conseguixca arribar a les seues metes, puix es per a lo que el prepare, pero ho seguixc llamentant, ell no pujarà de nit d’acampada a l’Estepar, no viurà una hora de “chistes” en Mario el Granero ad eixes hores en les que les carabasses tornen a ser carabasses, ni llançarà arrere la fusta de SillaVal, mentres corre pel camp de futbol vell per a alcançar l’atra base o, qui sap fer carrera. Tampoc crec que arribe un dia a fugir de l’ermita pels relats de Francisco, ni que torege mai als porcs del Cameno o a les vaquetes de Floreal, no s’omplirà mai de puces en els camionets, tampoc crec que entre a les coves -nomes en una pila per a tots-, ni pujarà al castell creent que es un dels moros que el defengueren… Perque sí, son uns atres temps i un atre es el Mon en el que viuen, pero, sense voler, pel seu be, estem negant-los eixa infancia nostra, eixos ratos de tarquim, traus, eixides de cadena i rialles de victoria. ¿De veres valdrà per ad alguna cosa seqüestrar la seua infancia per la nostra tranquilitat, o seguirem excusant-nos en que es lo millor per ad ells? En acabant mos queixarem quant es passen tot el dia caçant Pokemons…
Jose Escuder
Membre de la Junta de Convencio