Des de principis d’any estem assitint a una posada en escena en la qual la RACV pareix que ha “suplicat” mantindre contactes i establir relacions en la AVL. Ni la demanda sería motiu de parar-se a pensar per qué, ni tampoc ho sería el document que firmaren els dos maxims responsables d’estes entitas el passat mes de maig, si d’una voluntat d’establir relacions entre institucions homonimes, sense mes, se tractara. Tot resultaria normal. Pero no, no ho es quan es ben sabut que antagonismes derivats de plantejaments llingüistics i culturals divergents les contraponen. Resulta puix com a minim sospitos que es pretenga construir tot un establishment sense mes raons.
Les conseqüencies immediates en la RACV, institucio que nos pilla mes proxima –puix es (per ara) l’entitat referent de l’autoctonisme cultural i, per supost, idiomatic–, no s’han fet d’esperar. Darrere d’un escandal se n’ha produit un atre, els quals, intencionadament i maliciosament, ha sabut aprofitar la prensa provinciana i partidista que fruim.
El nostre posicionament com a organisacio en ben conegut i, sino, no hi ha mes que llegir Consens per al futur. No creem en els iluminats, menys encara en qui posa la ciencia –o lo que ells consideren ciencia– al servici de l’ideologia i no de la veritat; i d’aixo, en l’ent normativisador reconegut estatutariament, en saben molt.
Cada dia resulta mes difícil parlar de que els valencians som valencians i prou. Les dos inercies inoculades en la nostra societat (la procastellanista i la procatalanista) estan desfent-la; actualmente, gran part d’ella ya està buida de sentiment identitari, i una atra gran part ya camina en el pas canviat, gracies a la labor d’institucions com la AVL, les dedicades a la docencia i les que preparen als docents.
A pesar de tot aixo, si als qui nos conformem i nos enorgullim de la nostra unica condicio nacional –la valenciana–, pareix que nos conceben com a una minoria –massa voltes– convulsa, res nos tenen que envejar els qui es situen en el negacionisme valencià, els quals no tenen mes objectiu en la seua vida que fer-nos catalans i fer-ho tot catala. Estos, els que son d’aci, colaboracionistes dels anexionistes, tambe tenen les seues gresques internes i sobretot, i hui per hui, seguixen contant en un ample rebuig social, el que oferix una ciutadania que no enten cóm es pot ser una cosa i una atra alhora sense traïcionar passat i present.
Sería bo que la RACV no li fera el joc a la AVL, per molt entitat oficial que siga, perque lo que ara es, en un futur pot no ser-ho; pero sobretot perque la RACV, a pesar del maltracte que sofrix des d’uns atres ambits academics i cientifics, i des dels mijos de comunicacio, encara conta en un respecte social puix du cent anys treballant altruistament al servici de la societat valenciana i conta en una base social que la recolza, cosa que, en proyectes encontrats com el que nos ocupa, ara pot perdre.
Si eix acostament es per a silenciar o variar els seus postulats, millor que no es produixca, i si es per a fer-li propaganda a una AVL aïllada, –les normes i recomanacions de la qual son menyspreades o contestades per la propia Administracio de la que forma part, per les universitats radicades en territori valencià, per elements de la Junta Qualificadora i pels comissaris politics que ocupen carrecs de traductors en els organismes oficials–, millor que tampoc.
Quan el proces absorcioniste ya casi ni causa reaccio en la societat que està sent diluida i despersonalisada, es essencial l’unio entre la resistencia, siga esta mes o menys numerosa. Preferible, en quasevol cas, que s’utilisen totes les energies per a preparar mes i millor intelectualment als qui la conformen, ad aço hauria de dedicar-se la RACV, aço deuria ser el seu primer i principal objectiu.
Juli Moreno
Historiador i Academic de la RACV