3.- El concepte de progrés.
La veritat és que els nostres antepassats ya coneixien tècniques de cultiu primitives, possiblement des de fa inclús cent mil anys. Llavors, ¿per qué el Neolític s’inicià fa només dèu mil anys? ¿Per qué el ser humà no pegà la passa cap al progrés Neolític molt ans?
Imagine vosté que vixquera en una societat en la que té a disposició seua tot lo que necessita, només ha de decicar-li unes hores al dia a la recolecció i la cacera, i que la part pijor significa emigrar dos o tres voltes a l’any fogint del mal orage buscant nous fonts d’aliment, dins d’un gran territori que la seua societat controla. Això feen les societats paleolítiques, regint-se per un principi del mínim esforç: una combinació òptima d’explotació de recursos i nomadisme, tal qual encara fan moltes de les espécies superiors del planeta, com les ballenes.
Puix be, el Neolític va nàixer fa dèu mil anys com a conseqüència d’una gran crisis històrica: la superpoblació. Esta superpoblació condenava a les societats a haver d’enfrontar-se a enemics competidors dels recursos en cada lloc a on se traslladava. La solució va ser establir-se en un territori, és dir passar de ser nómades a sedentaris i aplicar i millorar les tècniques de cultiu, aixina com de la domesticació i control de les rabades. La solució no va ser puix una conseqüència de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, sinó una dramàtica passa adaptativa que trencà irreversiblement en el passat de milers d’anys de cultures paleolítiques espiritual i artísticament alvançades, com demostren moltes de les pintures paleolítiques trobades.
La solució neolítica, pròpia d’una societat que l’abraçaria seguint a un espirit creatiu, s’universalisà seguint l’esquema d’imitació pel restant de les societats, primer les del voltant, i més tart per les més lluntanes en certes àrees geogràfiques en contacte. Perque també sorgí en diferents parts del planeta simultàneament, sense, que se sàpia, relació entre elles: el Llevant euroasiàtic, l’Orient lluntà i l’América precolombina.
Este tema i uns atres poden ser llegits en l’obra del valencià de Puçol, Salvador Amigó, “La Teoría de supervivencia de las Sociedades”. La continuació natural de les crisis com a motor de l’Història nos fica directament en la monumental obra d’Arnold J. Toynbee “A Study of History”, de la que m’agradaria parlar en més profunditat en la següent intempestiva.
Pero per a alvançar res en l’aproximació Toynbiniana de l’Història els diré que el mit de l’expulsió del Paradís és certa, en un sentit per supost simbòlic. Fa al voltant de sèt o huit mil anys les societats milenàries encara paleolítiques o que ya haurien passat les primeres fases de la neolitisació del Llevant euroasiàtic i Egipte vivien en equilibri dinàmic en una Naturalea que les resultava propícia, en pluges abundants i plenes de recursos naturals. Pero fea un parell de milers d’anys la darrera Glaciació s’anava retirant d’Europa del nort i les pluges s’anaren traslladant al nort progressivament, des de les zones nomenades cap a Europa. Com a conseqüència eixes zones començaren a desertificar-se i només els quedaren tres opcions a estes societats, que en terminologia Toynbiniana se coneixen com a estàtiques: extinguir-se, emigrar o canviar radicalment la forma de viure mantenint-se en les mateixes zones.
Dels qui no s’extinguiren, els emigrants ho feren a la mar, canviant també la seua forma de viure i donant lloc a una de les primeres 
civilisacions, la nostra yaya, mare de la Civilisació Helènica: la civilisació Minoica. I els qui se quedaren donaren lloc a l’atra primera Civilisació, mare de l’Hitita i la Babilònica, i en part de la Siríaca, la Civilisació Sumèrica. En Egipte apareix la civilisació Egipcíaca, com ya podrà el llector haver imaginat. La creació de la Civilisació Sumèrica, en la seua decadència posterior, crea lloc als antecedents de la religió Judeua a on apareix ya el mit de l’expulsió del paradís, que passa més tart a la religió cristiana en la decadència de la civilisació Helènica.
La neotilisació o el naiximent de les civilisacions és puix conseqüència de crisis de proporcions descomunals d’orige intern (superpoblació), o extern (canvi de les condicions naturals), no d’una decisió racional i objectiva cap a un supost progrés conegut de bestreta pel pensament del ser humà. Realment la crisis força a la majoria gregària a adoptar per imitació alguna de les solucions racionals de la minoria sempre bregant dels espirits creatius, i que al remat dona lloc a la supervivència de la societat.
Ademés, eixos canvis donen lloc a un canvi també dramàtic en la cosmovisió de les societats, que passen a ser dinàmiques, i en les seues decadències donen lloc a l’aparició de noves religions, filosofies i formes de pensar que, al remat dels sigles, poden acabar per ser universals, com les religions del present humà.
Ací els presente puix la conclusió d’esta intempestiva, plaenter atac directe a la cultura moderna: el progrés entés en el sentit modern és fals. No és conseqüència de l’evolució d’un pensament alvançat de l’home, sinó de:
- Aparició d’una crisis de supervivència social.
- Esforç d’una minoria de sers creatius per superar eixes crisis.
- Imitació de la majoria.
- Èxit d’eixa nova creació imitada.
Promet seguir parlant de Toynbee en la següent intempestiva.
Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes