4.- Estudi de l’Història de Toynbee:
I.- Uniformitat i utilitarisme com a síntomes de decadència, i uns atres temes relacionats.
Començar per la meua actual visió de l’estat de la civilisació occidental per a introduir el treball “A Study of History” d’Arnold J. Toynbee, pot paréixer no ser l’idea més acertada, pero crec que està clar que no intente en estes intempestives fer tractats cientifico-teòrics, si no més pronte de cridar l’atenció cap a nous punts de vista d’importància humana. El llector que vullga profundisar segur que ho farà si conseguixc despertar en ell algun tipo d’entusiasme.
Per a tractar l’estat actual de la nostra civilisació, començaré diguent que si n’hi ha dos síntomes per a mi evidents de la decadència de la civilisació occidental, que podria definir-se com l’universalisació de la tradicionalment coneguda com civilisació cristiano-occidental, són la tendència a l’uniformitat i a l’utilitarisme.
M’agradaria diferenciar entre universalisació i uniformitat. L’universalisació entesa com a intent de coordinació i cooperació de tots els pobles de la Terra és una tasca enorme, pero necessària per al futur de l’Humanitat, tenint en conte que n’hi ha diferents escales de valor segons les diferents civilisacions residuals. Dic residuals perque des d’un punt de vista productiu s’han equiparat i inclús superat a la tradicional economia capitalista de la civilisació cristiano-occidental (em referixc a les civilisacions encara vives com la cristiano-oriental, l’oriental, la japonesa-coreana, l’islàmica, l’indú, etc.), pero conserven els seues pròpies escales de valor representades sobre tot per les seues religions. Reforçant puix lo que ya dia, la civilisació occidental representa la perspectiva unitària de la civilisacio cristiano-occidental i les civilisacions residuals que han adoptat el sistema capitaliste-industrial sense haver acabat d’abandonar les seues pròpies escales de valor.
I tornant a l’universalisació, les Nacions Unides són un intent sério, pero a la vegada un tímit reflex de lo que haurien de ser. Per cert, que l’idea de l’aliança de les civilisacions em pareix un camí necessari, encara que no suficient, tema que intentaré tractar en una atra Intempestiva: el del futur possible de l’humanitat.
Pero la tendència a l’uniformitat és síntoma de decadència, de recórrer un ràpit camí cap a la desaparició de la civilisació occidental de forma dramàtica. Per eixemple, concretant més, la cantitat de millons de gents i grups fent un mal us o un abús de les noves tecnologies. Contava el professor Ubieto Arteta en O
rígenes del Reino de Valencia l’anècdota d’un amic jubilat que li insistia a un atre en l’encontre diari de la cantitat d’idiomes que el seu fill sabia parlar. Tant li va insistir durants tants dies que l’atre amic li soltà en un arrebat que “si sabia el seu fill dir alguna cosa interessant en algun d’eixos idiomes”. I això em pregunte yo: si estos millons de persones gastant a l’uníson eixes noves tecnologies saben fer alguna cosa realment interessant en elles, o ademés, unes atres com llegir el Tirant lo Blanch, el Quixot o a Shakespeare. Podria ficar més eixemples de pensament pla perfectament imitatiu: l’enlluernament per la moda, per les películes de Hollywood, pel consum ràpit de música superficial efímera o pel fútbol en Europa i Llatinoamèrica. Ah, sí, si ara alçara el cap Marx hauria de corregir-se i dir quin és el nou opi del poble: les noves tecnologies i el fútbol. Lo que ha fet de nou atractiva la religió, per lo manco per ad aquells que nos sentim agnòstics o ateus.
L’atre síntoma de decadència és l’utilitarisme. ¿Per qué i per quina raó qualsevol acció de futur s’ha de valorar en funció de la seua utilitat pràctica, i inclús crematística? Ya eixa pregunta meua deixarà perplex a algun llector, perque a força de sentir-ho és possible que pense que quina ha de se ser sinó la forma de valorar una acció. Ficaré un eixemple: hipòcritament, defensors i contrincants de la possible independència de Catalunya d’Espanya, defenen la seua opció en funció de criteris econòmics, pero realment els independentistes volen tindre un estat propi per a conservar i potenciar la seua personalitat com a poble, a l’igual que els unionistes volen conservar el guany de sigles de personalitat pancastellana.
Un atre eixemple: l’utilitarisme ha aplegat a ser el valor suprem de l’educació universitària en el món modern. Pero no sempre ha segut aixina. En l’universitat una persona desenrollava les capacitats de la seua vocació intelectual. De fet, l’afirmació de que una carrera universitària és sinònima d’una professió és una de les confusions més grans. Això sí se complix en la desacreditada formació professional, pero no en la formació universitària. I en l’actualitat tenim un grapat de carreres universitàries en el món occidental devaluades i plenes d’estudiants que no estan realment capacitats per a una verdadera formació intelectual. En les universitats valencianes, els meus càlculs, que encara crec molt optimistes, em donen un 60 % d’estudiants en mala capacitació. Això sí, tots ben dotats de les últimes màquines tecnològiques que els pares o els estats els compren per a més brillantor de la cultura de pensament únic, sense saber que el professor, esglayat i sense càtedra ni autoritat, s’afanya a aprovar-lo per quatre perres intelectuals. Despuix, ells mateixos, els estudiants, se queixen de que cobren jornals baixos, pero que realment estan en correspondència al nivell de la formació universitària rebuda. És dir, se’ls paga lo correcte per a lo que exacta i justament estan capacitats, vent ells ingènuament infravalorada lo que fon la seua vida universitària, que estigué plena de comoditat i totalment alluntada de qualsevol esforç i de qualsevol intent d’auto-superació. Per cert, que esta crítica és real i no àcida, i repte a qualsevol llector que la senta com a desagradable a demostrar-li-la en arguments ben fonamentats.
També com a eixemple d’utilitarisme és el fet de que els guanys en investigació hagen també de ser valorats sempre baix la perspectiva crematística. A banda de que qualsevol progrés en el coneiximent acaba per supost donant els seus beneficis pràctics, inclús sigles despuix. Se podrien aportar milers d’eixemples. L’émfasis en lo útil de tal o qual descobriment se convertix en un oixós soroll martellejant en el cap de qualsevol espirit sensible, quan la gènesis del nou coneiximent és el plaer de conéixer els perqués. De fet, molts polítics centren els recursos en l’investigació pràctica i immediata, quan és la ciència bàsica i “inútil”, la que porta el valor afegit del progrés. I és que sense lo bàsic i lo “inútil” en ciència acabaria per tornar-se improductiva l’intestigació.
Resumint: l’uniformitat i l’utilitarisme, front a la diversitat i la valoració idealista o espiritual, són dos síntomes de decadència de la societat occidental. La raó és que l’uniformitat i l’utilitarisme produixen la disolució de la creativitat. I per tant la capacitat de superar les crisis i també l’efecte d’agraviar-les. Ocorre lo mateix que en la biodiversitat: la desaparició d’espécies provocarà finalment l’incapacitat de l’ecosistema global per a superar els desafius del mig que cada volta serà més hostil.
La dissolució de la creativitat és el prolegòmen de la fi de totes les civilisacions, despuix d’un llarc período de sigles, o inclús milenis, que abarca el seu naiximent, creiximent i decliu, seguint uns patrons comuns descoberts per Arnold J. Toynbee, dels quals parlaré en la pròxima Intempestiva. El coneiximent d’eixos patrons de bestreta podria ser la clau per a un intent de supervivència, tal com els científics aprofiten el coneiximent de les lleis de la naturalea a favor de l’humanitat.
Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes