Categoría: Intempestives

Partim del fet de que la personalitat llingüística del Regne de Valéncia és actualment bilingüe valenciana-castellana. El problema ve quan els valenciaparlants estem obligats, com és normal, a saber el castellà, pero els castellaparlants no estan obligats a saber la llengua valenciana. Aixina els valenciaparlants nos convertim en ciutadans de segona categoria.

Per tant, una condició necessària per a ser valencià ha de ser parlar la llengua valenciana. Com una condició necessària per a ser espanyol és parlar espanyol. S’argumenta moltes voltes que se pot ser valencià sent només castellaparlant. Seguint eixa llògica un valencià podria ser només valenciàparlant i no saber castellà. Lo obligat per a uns ho ha de ser per ad atres. Per tant, la convivència llògica seria que tots estiguérem obligats a conéixer les dos llengües, tant si formem part d’Espanya com si recuperem el nostre estatus polític com a estat independent.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.

No mai entendré lo del topònim “Levante”. És una forma directa de degradació de lo valencià. Realment el nostre territori és l’únic que no seguix la Constitució Espanyola, la qual, en uns dels seus artículs diu que “cada comunitat autònoma haurà de tindre el nom que correspon a la seua identitat històrica”. Nosatros ademés en tenim dos, o si se preferix, dos versions d’una: Valéncia i Regne de Valéncia. En época foral, quan se parlava de Valéncia se fea menció a tot el territori. U estava en Valéncia quan se trobava en Castelló, Alacant, Elig, la Vall d’Uxó, Alcoy o Alberich. I la capital era “la ciutat de Valéncia” o “Cap i Casal”. La veritat és que “Comunitat Valenciana”, igual que “Levante”, “País Valencià” o la referència a “alicantinos, castellonenses y valencianos” són maneres calculades i programades de despersonalisació del pancastellanisme o del pancatalanisme. És una mostra de que l’orde constitucional és aigua mullada per als valencians, i una raó fonamental per la que yo ya no vullc ser espanyol i demane l’independència per a Valéncia.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.

Fa uns anys comenci a escriure unes intespestives per a plasmar molts dels dubtes que, com a nacionaliste valencià, rodaven pel meu cap en dies de nostalgia. No son simples pensaments anecdotics, puix, en ocasions, han servit de base per a moltes discusions en cercles culturals valencianistes i, cregau-me, no sempre les contestacions han segut tan senzilles ni tant clares com mes d’u pensarà quan les lligca.

Hui, vullc fer-vos particips d’elles, no per a generar polemica ni conflicte, nomes per a que tots busquem ad eixe nacionaliste, ad eixe enamorat de la terreta que portem dins. Qui sap, igual pensant contrariament a com sempre ho haviem fet conseguim despertar ad eixe meninfot que tots dugam dins. Vos convide a reflexionar:

• Primera Intempestiva:

Una gran diferencia entre Valéncia i Espanya és que Valéncia ha tengut dos Papes i Espanya cap. Això els espanyols no poden soportar-ho en el seu despreci multisecular a Valéncia. Lo que fan és obviar eixe fet en les seues Històries d’Espanya, quan podrien aprofitar-ho per a engrandir el nom d’Espanya sense que els valencians nos enujàrem. No obstant, haurien de citar a dos papes valencians en eixes històries, i contextualisar-los en un estat propi per al Regne de Valéncia en una personalitat cultural i llingüística diferent respecte als atres pobles peninsulars. Actualment inclús molts accepten la seua llegenda negra com a certa o recolzen una suposta catalanitat dels dos papes, acceptant una suposta catalanitat de Valéncia. Tot excepte dir que han habut dos papes valencians.

Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.