Partim del fet de que la personalitat llingüística del Regne de Valéncia és actualment bilingüe valenciana-castellana. El problema 
ve quan els valenciaparlants estem obligats, com és normal, a saber el castellà, pero els castellaparlants no estan obligats a saber la llengua valenciana. Aixina els valenciaparlants nos convertim en ciutadans de segona categoria.
Per tant, una condició necessària per a ser valencià ha de ser parlar la llengua valenciana. Com una condició necessària per a ser espanyol és parlar espanyol. S’argumenta moltes voltes que se pot ser valencià sent només castellaparlant. Seguint eixa llògica un valencià podria ser només valenciàparlant i no saber castellà. Lo obligat per a uns ho ha de ser per ad atres. Per tant, la convivència llògica seria que tots estiguérem obligats a conéixer les dos llengües, tant si formem part d’Espanya com si recuperem el nostre estatus polític com a estat independent.
Joan Carles Micó
Profesor de l’Universitat Politècnica de Valéncia.
President del Colectiu Lluís Fullana de Professors
d’Universitat i Doctors Valencianistes.