A rant d’un escrit del nostre amic Josep Escuder, en el que plantejava la necessitat de celebrar aquelles efemerides que contribuiren a enfortir el sentiment de poble valencià i no les derrotes que nos sumiren en el cami de la dilucio com a colectivitat, nos fem reso del Privilegi Real que Jaume I signava en Calatayut el 4 de juny de 1264, el qual resa en llati:
“Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gracia rex Atagonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et Dominus Montispesulani… Statuimus imperpetuum quod aliquis iurista, advocatus vel alius iurisperius non advocent in curia civitatis Valentie nec in aliqua curia totius regni, nec in alquibus appellationibus deinde aliquo tempore, exceptis apellationibus que ad nos venerint, nec iusticie alique regni predicti non admittant deinde libellum aliquem in latino nec in romantio, sed iusticie et judici scribant vel scribi faciamt querelam petentis et responsionen defendentis verbotenus et in plano, et omnia aliaque partes dicere voluerint, et ea omnia ponantur et scribantur in romancio in libro curie, et ita fiant deinde perpetuo omnes actus et sententie in romantio (Datum apud Calataiubium, pride nonas iunij anno Domini MCCLXiiij). 
En este document Jaume I estatui que cap juriste, llegiste, ni advocat actue en la cort de la ciutat de Valencia ni en cap atre tribunal del Regne, excepte en les apelacions que es dirigixquen al propi monarca, usant el llati… Els justicies deuran registrar en un llibre propi i en romanç lo expost per les parts litigants, els autos i les sentencies; i que qualsevol dubte siga resolt segons el coneiximent del justicia i dels prohoms, excloent en la solucio qualsevol referencia al dret canonic i civil o a qualsevol atra forma o text llegal.
Sí, al poc d’haver ordenat la traslacio dels Furs a romanç valencià (1261), Jaume I concedix este privilegi per que esta llengua, la que es de supondre millor entenien i usaven tots els valencians, fora la que s’utilisara en els juïns i fora en la que es dictaren les sentencies. Indubtablement era esta la millor manera per a que el poble pla comprenguera lo que es dilucidava en estes instancies quan algun dels seus membres era l’afectat.
Segles han transcorregut des d’aquell privilegi, i en esta societat moderna en la que vivim pareix que en determinats camps/arees i situacions hem involucionat. Hui es precisament la justicia, junt en la sanitat, pero especialment aquella, dos de les arees en les que voler fer us del dret a expressar-se en llengua valenciana, o rebre resposta en ella, pot ser motiu d’una dilacio en un proces, o d’una falta d’enteniment en qui ha de diagnosticar. Com que tant en un cas com en l’atre, salut i justicia, estan molt per davant d’uns atres interessos, resulta ventajos per a qui com a professional no li mereix consideracio entendre al demandant, al demandat o be al pacient en una atra llengua que no siga la castellana.
Resulta cert que s’ha alvançat en molts drets, pero els mes basics, els connaturals, com pot ser el de poder expressar-se en llengua propia, reconegut constitucionalment, arriba a trobar-se en tantes traves que, davant una necessitat immediata, resulta mes facil i comodo renunciar ad eixe dret, el de ser ates en la propia llengua, que haver de posar-se a pleitejar per conseguir-ho.
Front a lo facil, nos ha de moure el deure, el dret i la dignitat a que el nostre idioma, la llengua valenciana, no siga bandejat per qualsevol professional o carrec de l’Administracio. Es cert que les llengües son vehiculs de comunicacio, pero es igual de cert que tambe son signes identitaris, i alguns les convertixen en armes quan els conve, vaja a saber voste les raons, per a no voler reconeixer un fet, i es que en Valencia tenim el dret a expressar-nos en valencià i tots els qui viuen d’un sou public han de respectar-lo i per tant facilitar este eixercici de natural comunicacio.
Juli Moreno i Moreno
Historiador