El 29 de juny de 1707 el borbo Felip V (IV de Valencia) firmava en el Casón del Buen Retiro de Madrit el decret d’abolicio dels Furs de Valencia i Arago. Sentenciava aixina no nomes la derogacio del nostre codic llegislatiu, mes encara, en la seua rubrica feya patent l’humiliacio a la que sometia al poble valencià, al seu historic autogovern i arramblava en les institucions -algunes d’elles modeliques- que havien servit per a regular la vida i la societat valencianes.
El malcorament personal del nou rei i l’ensanyament dels funcionaris castellans del nou orde desatengueren repetidamente les reclamacions que de manera especial des del Consell de la Ciutat -Cap i Casal- i de les que realisaren molts dels seus jurats se li feren arribar per a que restituira les institucions i el dret foral. No els valgue a molts d’ells que, ademes de la seua representativitat social i civica, foren declarats partidaris borbonics, perque no oblidem que de valencians partidaris del borbo n’hi hagueren. Foren desoïts i menyspreats, inclus algun plec d’agravis que se li envià al monarca fon malintencionadament extraviat per a que no se poguera arribar ni tan sols el plantejar la possibilitat de revocar l’afront que havia causat a tot un poble en el que tambe gojava de partidaris.
Mai se restitui lo que l’autoritarisme borbonic arrebatà als valencians, perque seguramente mai se perdonà la resistencia a la causa absolutista que oferiren viles i ciutats com Xativa, o l’existencia de figures que descollaren encapçalant el bandol partidari de l’austriac Archiduc Carles, com ara el general Basset que, ademes de posar-se al front dels maulets en el Regne de Valencia, defengue i participà en la direccio de l’ultima resistencia que trobà el borbo en el païs catala, concretament organisant la defensa de la capital comtal Barcelona. L’aplicacio de la maxima “por justo derecho de conquista” i la prohibicio de la llengua propia, la valenciana, en l’administracio i justicia, inclus en l’administracio eclesiastica, marcaren el futur de la despersonalisacio regnicola i la progressiva castellanisacio de la societat valenciana.
Cada 29 de juny deuriem de recordar aquella fatidica data de 1707, pero hauriem de detindre’s i tindre ben presents a tants valencians que, des del primer minut d’aquell historic moment, reclamaren i demandaren que es suprimira el Decret de Nova Planta, i es queixaren de que els castellans anaren ocuparant tots els llocs de responsabilitat, de l’administracio i de la justicia en el Regne de Valencia. Indigancio que raonaren davant la concepcio que s’imponia de l’Espanya una, en la que si be en Valencia regne podien els castellans ostentar carrecs, no de la mateixa manera els valencians podien ostentar-los en unas atres llocs i en els ambits descrits fora del Regne de Valencia.
Aquells mals, que no arranquen especialment en la batalla d’Almansa, han conduit a la falta d’una societat cohesionada, pero sobre tot a la falta d’una societat valenciana, puix actualment no es que siga excessivament millor el reconeiximent de la condico valenciana. La nostra consciencia identitaria està mermada -ha segut conculcada- i aço fa que colectivament sigam capaços de seguir a qualsevol “flautiste” que interprete una melodia mes o menys “bensonant”, encara que cap dels seus acorts sone a musica valenciana.
Des de llavors, des d’aquell 1707, el govern de l’Estat nos ha vist com un rebost ben ple del qual tirar ma quan conve, com una societat facilment manipulable, i es que quan els principis es diluixen es possible que uns atres principis vinguen a substituir-los, i per tant a substituir l’autenticitat que nos feya valencians.
La llança que trenquem hui es pels qui lluiten per a recuperar lo que un borbo nos arrebatà. Arrepleguem el testic d’aquells homens que veren conculacats els seus drets, el seu modo d’afrontar la vida i exigim respecte, i fem-ho en autoriat i fermea.
Per a ilustrar este escrit es recorre a tres fragments de l’acort que jurats i sindics prengueren el 25 de juliol de 1707, en la Casa de la Ciutat, demanant la revocacio del decret d’abolicio dels Furs.
Die XXV mensis july anno a Nativitate Domini MDCCVII
Los Señors Jurats Racional, y Sindich Isidoro Costa, ajustats en la sala Daurada.
Attés que havent tengut notícia, se hauria expedit un Real Decret de Sa Magestat en lo qual manava abolir y derogar sanserament tots los furs Privilegis; Pragmàtiques i Costums fins huy observats en la present Ciutat y Regne y el de Aragó, subjectant estos a les lleys de Castella, a la pràctica y forma de govern que en les ciutat i tribunals de dit Regne…
…perqué en açò se ha de observar la pràctica y estil que fins huy sa hagut en consecuència de les concòrdies ajustades a la Sede Apostólica motivant dit decret la condició que hu dels principals atributs de la soberania es la imposición y derogació de lleys y així havent perdut els dits Regnes de Valencia, y Aragó les que tenia Sa Magestad usar del referit atributo reduhint tota España a la uniformitat de unes mateixes leys, manaren convocar difreents persones, constituhides en dignitat de bo y sa entiniment que son …
… que de la Real Clemència de Sa Magnificència dels Magnifichs Cathòlics, la concessió de dits furs y Privilegis no han coperat en cos que els fes indignes de esta gràcia, y que se imploràs la Real Clemència de Sa Magestat pregantli la revocacio de dit decret pera el qual afecte escusant tots los gastos posibles se embiàs persona a la Vila de Madrid…
Els valencians mai renunciaren a recuperar el seu dret a l’autogovern, ni en els primers moments de la fatidica data del 29 de juny. Tambe ara deuriem, a pesar de les diferencies, trobar, com aquells homens que nos precediren, la via per a junts reclamar una millor consideracio per part d’este Estat que nos margina en finançacio i autogovern.
Juli Moreno
Historiador