Fer prevaldre lo propi front a lo estrany, quan lo propi es adequat, està viu i vigent, es un axioma que no deviem despreciar banalment. Valga este principi per a referir-nos al fet de mantindre paraules, termens i expressions de la llengua valenciana, esta llengua nostra que, com qui no vol, cada dia es atacada, despreciant-la i vulnerant la seua singularitat en favor de codificacions i llengües totalment alienes al conjunt dels valenciaparlants.
Els valencians que hem tingut la sort de dependre la nostra dolça llengua dels amorosos llavis dels nostres progenitors nos indignem, dia a dia, en vore com, des d’organismes oficials, des de l’Administracio valenciana, des de cenaculs culturals, des dels mijos de comunicacio, des de les mateixes escoles i centres educatius nostres, es conculca la llabor feta per generacions i generacions de valencians que nos han precedit, la qual s’ha traduit en mantindre l’idioma, sense escapar en el temps al fet de l’evolucio que li es consubstancial a qualsevol llengua pel simple fet d’estar viva. Poc a poc, des d’eixes “atalayes” del saber i del poder, se van oficialisant vocables que no son patrimonials, o que han segut soterrats per la propia evolucio, i les susbtitucions que promouen fan dubtar als propis parlants de la seua idoneïtat com a tals i de les seus competencies llingüistiques.
A ningu descobrirém en este escrit els malevols intents de suplantacio llingüisticia que el Poble Valencià ve sofrint des de les primeres decades del segle XX, inclus un poc abans, pero que de manera oberta, descarada i imperativa s’han anat imponent des de que la llengua materna s’incorporà al proces educatiu. Be es cert que convindrem que eixa espressio de “llengua materna” està fora de context, puix lo que s’ensenya en els ambits escolars i academics queda ben llunt de la llengua propia i, per tant, materna. En eixe afany impositiu de voler fer-nos “parlar be” i voler-nos fer creure que lo propi es vulgar front al codic que es prete impondre, juga un paper molt important l’introduccio de termens aliens que ne substituixen ad uns atres propis molt similars. ¿Casos? Tots els que vullgam, encara que nomes se’n citaran dos per la seua importacia i perque estan de plena actualitat.
El primer es el del nom del Cap i Casal, el toponim Valencia, [Valéncia], que ha segut desplaçat en favor del que usen els catalans per a referir-se, en la seua llengua, a la capital de la nostra nacionalitat. Un simple accent greu –València- ha valgut per a canviar un toponim i adequar-lo ad eixa llengua que diuen comuna -i que a lo millor ho acabarà sent si com este cas se’n repetixen molts mes… ¡I aussades que se’n repetixen! L’impunitat, la falta de sensibilitat, d’escrupuls i d’estima per lo propi, i la servitut cap a proyectes proxims als neofacismes, fan que accions com estes vagen conculcant el debil sentiment de colectivitat que tenim i que, per aixo, es facil d’atacar quan a l’hora es banalisen els identificadors que la fan singular.
Com eixe eixemple ne tenim un atre igualment greu i escandalos, puix, com aquell, no te cap rao de ser ni hi ha cap aval cientific ni llingüistic que justifique el canvi. Es tracta dels termens “amparar”, “desamparar” i derivats. Estem assitint des de fa ya unes decades a la suplantacio d’estos vocables i de l’antronponim que generen: Desamparats.
Ad alguns els agrada repetir, una i mil voltes, que els valencians som uns meninfots. Mes be en alguns casos som uns ignorants i en molts pocs, per sort, uns acomplexats que, enlluernats per atres cultures i llengües, no els importa relegar lo propi per a abraçar –sense raonament que puga explicar-ho– lo que es estrany, convertint-se en colaboracionistes de proyectes alienadors del nostre poble.
Plaques, rotuls, pamflets i publicacions han anat incorporant els estrangerismes “emparar”, “desemparar”, “desemparats”, fent us i abus dels mateixos i fent desapareixer les formes valencianes propies: ampa
rar, desamparar o desamparats. El cas te trascendencia, i es que eixe canvi, que per ara no acaba de quallar, especialment entre els valenciaparlants, es va consolidant entre els qui arriben a la llengua com un llenç en blanc.
Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém, plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme de la propia Iglesia valentina a vegades, aixina com el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalització” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.
Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme, de la propia Iglesia valentina a vegades, i el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalitzacio” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.
Un poble que no es respecta a si mateix no pot exigir respecte. I es que n’hi ha de conciutadans nostres als que els importa poc, o no res, dir-se i sentir-se valencians, pero per contra son diligents actuant com a porritos, inclus per a qui no els dona de menjar.
Per a concloure, nomes quatres notes que subscriuen que la forma desamparats i amparar son les que corresponen al lexic valencià, i una crida: en les nostres actuacions queda el que es mantinguen o que, en uns quants anys mes, siguen historia.
- Ferran II, el 3 de juny de 1493, dictà el Privilegi per a l’intitulacio de la Confraria sorgida paralelament a l’Hospital dels Inocents, posat-la baix la proteccio de la Mare de Deu: “Plau al senyor Rey…que de aci avant la dita confraria se intitule la confraria de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e dels Desamparats…”.
- En el Manual de Consells, nº 215, de març de 1684, el Municipi instaurà la processo en honor a la Mare de Deu, i en ell es llig: “Es podria festechar a la Santisima Verge dels Desamparats fent cascun any en lo dia que la Iglesia de esta Ciutat celebra la seua festa, una solemne y General Processo…”.
- No cal dir que en l’Himne de la Coronacio (1923) apareixen les formes correctes: “La Patria Valenciana s’ampara…” i “Salve, Verge dels Desamparats”. Formes estes que son tambe les uniques que apareixen en els Gojos, i en especial en els que escriuen Rivelles i Llorente en 1911 en l’obra que titulen: Historia y Gojos de la Mare de Deu dels Desamparats, Patrona de Valencia y son reine. Per cert, publicat en Barcelona.
- A banda de ser les formes que arrepleguen els diccionaris historics valencians, tambe els dona entrada el diccionari de Mossen Alcover, encara que acaba remetent a les formes catalanes, a pesar d’incloure cites dels nostres classics a on es registren les formes valencianes.
Juli Moreno i Moreno
Historiador