En este simbolic marc del Real Monasteri d’El Puig de Santa Maria, fa ya 40 anys, Rafael Villar[1] , en el seu parlament, el dia de la sessio protocolaria d’adhesio a les Normes Ortografiques de la RACV, va dir lo següent:
“…en este dia que se li fa entrega a l’Academia de Cultura Valenciana de l’adhesio de molts valencians, entre els quals figuren autentiques personalitats, a una Ortografia Valenciana que ha creat la seua Seccio de llengua i Literatura, sobre la base del llibre de Miquel Adlert Noguerol “En Defensa de la llengua valenciana”…Lo que si puc que afirmar, sempre des de la meua perspectiva d’escritor, es que la llengua escrita es el pont que unix als llectors en els autors, i acceptant estes normes els autors i els llectors están mes prop els uns dels atres,…des de la meua modestia personal, crec que en estos moments soc yo qui dec arrimar-me al poble, i no obligar al poble a que s’arrime a mi. I eixe ajuntar-se autor i lector, crec que està assegurat seguint esta ortografía valenciana”.
Les Normes d’El Puig (NdP) o de la RACV no son una normativa ortografica nova, sino el resultat d’un treball de depuracio, simplificacio i actualisacio dels tractats i les normes d’ortografia de 1894, 1910 i 1914, les dos primeres de Josep Nebot, i de Lluïs Fullana l’ultima.
Les NdP, en paraules de Lleopolt Peñarroja, “erradiquen de la llengua escrita els vulgarismes inacceptables en una llengua de cultura; i, al temps, una montanya d’arcaïsmes reviscolats i d’usos gramaticals que no pertanyien, en puritat, a la llengua valenciana, sino a la del nort de l’Ebre, parenta pero clarament oposta ya, des de la Baixa Romanitat, respecte del romànic de les terres valencianes, el de l’antiga Edetania i l’antiga Contestania”.
***
Podem afirmar que contem hui en dia en la millor i mes completa ferramenta llingüistica que mai abans ha tengut la llengua valenciana, perque mai abans un grup de persones tan preparades treballaren de forma tan colaborativa.
El seu treball l’hem de lligar en la tradicio dels nostres classics, pero fugint dels arcaismes. Ells, els classics, ya marcaren el cami correcte quan s’apartaren de l’estil dels trobadors per a acostar-se al poble en la llengua propia.
Tantes voltes com la llengua es separe de lo que parla el poble, tantes atres voltes apareixeran intents de reprendre el cami d’acostar-la al poble.
***
Nos toca posar en perspectiva historica els acontenyiments que s’han anat succeint en estes quatre ultimes decades, que en son molts. Hem de posar en valor la normativa ortografica valenciana i fer un eixercici d’autoestima en la finalitat de conscienciar-nos de que les NdP han tingut molta mes repercussio de la que es podia pensar. Hem de ser conscients de l’importancia que arribà a tindre esta normativa ortografica valenciana i del perill que en ella varen vore les elits de Barcelona a finals dels 90. Desgraciadament per a nosatres, les elits de la ciutat comtal, contant en la complicitat d’una part de l’elit intelectual universitaria i politica valenciana, que ha dominat el panorama cultural i politic de les ultimes decades, propiciaren la creacio de la AVL, organisme concebut per a neutralisar i detindre l’alvanç, l’implantacio i l’arrelament de les NdP.
Pero… NO HAN POGUT encara en nosatres, a pesar dels intensos intents. Bona prova d’aço es que estem hui aci i continuem editant llibres en NdP. Com he dit ades, disponem d’unes ferramentes llingüistiques mai abans existents.
Hem comes erros, SI, alguns nos han dividit, pero tambe els van cometre Fullana quan estampà la firma en les Bases del 32, o Miquel Adlert i Casp fins que retornaren a la fidelidat de la llengua valenciana en els anys 70.
No hem de fustigar-nos, sino reconeixer-los, arrepenedir-nos i deprendre d’ells per a no tornar a cometre’ls. Tot l’esforç i sacrifici d’estes ultimes quatre decades no servirà de res si no es resol el conflicte intern, mal gestionat des del començament. Portem esta fractura o cisma obert des de l’any 2003, quan s’inicià el proces de canvi del sistema d’accentuacio. Esta situacio nos debilita i es actualment el principal problema a resoldre.
Si volem que la llengua valenciana tinga futur, hem de reconciliar als valencians en la llengua, cultura i patria propies, contribuint aixina a despertar l’autoestima, tan necessaria despuix d’anys de cinisme i autoodi al que tants autors valencians han contribuit, els quals, fugint del centralisme castellanisador, han acabat refugiant-se en un atre centralisme mes despersonalisador i mes absorbent, el provinent de les elits catalanes, les quals estan intentant, per tots els mijos al seu alcanç, impedir que els valencians dispongan d’autonomia i llibertat per a gestionar la propia llengua, a la que considerem singular i independent.
Per a acabar, volem agraïr a les persones, editorials i entitats que s’han esforçat per estudiar, compilar i sobretot per editar llibres utilisant la normativa ortografica valenciana per tot lo que esta comporta, que no es una atra cosa que la propia identitat, la que els valencians hem forjat a lo llarc dels segles i que hui està qüestionada.
Moltes gracies a tots.
Joan B. Sancho i Gea
President de Convencio Valencianista
Real Monasteri d’El Puig de Santa Maria, dissabte 18 de decembre de 2021.
[1] Poeta i dramaturc, membre, des de que tenía 17 anys, del Grup Torre, que llideraven Miquel Adlert i Xavier Casp, hui en dia es un desconegut entre els desconeguts, a pesar de la seua rellevancia lliteraria.